HIVERN A TARRAGONA (12)

MORELLA (11)

El complex de l'equip visitant

ERNEST FOLCH

Editor

Quan les victòries només valien dos punts, es donava per bo el que es coneixia com a mitjana anglesa, és a dir, guanyar els partits de casa i empatar els de fora. Aquesta teoria estava sustentada en un fet real, i és que jugar en camp contrari era un factor en contra per la pressió del públic, la por de l'àrbitre o el desconeixement del terreny de joc.

Se suposava que amb la desigualtat que hi ha actualment en el futbol espanyol aquest desequilibri s'hauria corregit, i tot i així el Barça sembla aquest any que està disposat a mantenir viu el denominat complex del visitant, la clàssica patologia en la qual l'equip es creu de debò que els desplaçaments són en si mateixos més difícils que els partits de casa.

Un avís seriós

Només veient els resultats ens adonarem que aquesta temporada el Barça va llençar la Supercopa a San Mamés, a la Lliga va perdre a Sevilla i Vigo i va empatar a Mestalla i a Cornellà, a la Champions va acabar en taules a Roma i Leverkusen i fins i tot a la Copa es va deixar un 0 a 0 la seva visita al camp del Villanovense. Aquest dissabte va estar a punt d'ensopegar contra el Màlaga, en un partit pla i gris que ja ha sigut processat per la plantilla com un seriós avís de cara al futur.

Luis Enrique, poc avesat a fer autocrítica en públic, va admetre que el Barça havia «sigut inferior» i que «és difícil jugar més malament del que ho hem fet avui a la primera meitat». I és que el Barça va estar una bona part del partit ens mans d'un Màlaga que va semblar senzillament que estava més motivat.

Va passar el mateix a Cornellà en el partit de Lliga i en diverses fases de l'empat a Mestalla, com si a l'equip li costés trobar motivacions per igualar la intensitat aclaparadora del rival. És cert que el Màlaga va fer un desgast extraordinari i que, igual que va fer l'Espanyol a la Lliga, va jugar a un ritme molt exigent físicament, però no és res que el Barça no conegui ja per endavant: l'única possibilitat que tenen la majoria dels seus rivals d'equilibrar les forces és augmentar la intensitat fins al límit. I és molt lògic que aquests rivals estiguin especialment motivats davant de la seva afició, en un camp que es coneixen de memòria i quan tenen davant el millor equip del món, cosa que converteix un simple empat en una gesta que pot donar la volta al món.

Per això el que sorprèn no és el grau d'excitació dels contrincants, especialment quan juguen a casa, sinó les dificultats que el Barça troba per igualar la seva intensitat, entossudit com està aquest any a prolongar el mite del complex de l'equip visitant.

És cert que amb Messi al camp els complexos estan destinats a resoldre's per la via ràpida, i n'hi ha prou de fregar lleugerament la llàntia del geni per arreglar el resultat. Però del Barça se n'esperen solucions col·lectives i que tinguin a veure amb un nivell de joc que, fora del Camp Nou i descomptades les aparicions de Messi, deixa sensacions preocupants.

INTROMISSIÓ INTERNA AL PSOE

La vella guàrdia del PSOE està disposada a posar-li les coses difícils a l’actual secretari general del partit que no és un altre que Pedro Sánchez, ens agradi o no.

El més bel·ligerant de tots ells és Felipe González que durant molts d’anys també va ser-ne secretari general i per tant va dirigir els destins del partit, amb més o menys encert. Però en aquell temps ningú gosava contradir-lo, ni tan sols Ramon Rubial, que ocupava el càrrec de president (un càrrec més simbòlic que una altra cosa al PSOE)

Ahir, el diari el País, a una altra època considerat el diari oficial del PSOE i ara mateix no sé sap ben bé quina línia segueixen (crec que ni ells tampoc ho saben) va publicar una entrevista de 4 pàgines amb Felipe González. Tal com va dir ahir al programa de TV3 Divendres el periodista Antoni Bassas, és molt difícil per a Pedro Sánchez llegir-la i no veure’s condicionat per les paraules del seu predecessor al càrrec. A Felipe sembla que li agradaria un govern del PP amb el suport de C’s i amb l’abstenció del PSOE. I aquí pau i allà glòria...

El temps passa, les circumstàncies evolucionen i un s’ha de saber adaptar en cada moment., cosa que, pel que sembla, no ha sabut fer Felipe. Bé, potser sí que n’ha sabut, però per a millorar la seva vida i viure com un autèntic capitalista en contra del que va predicar a Suresnes que va ser el lloc on es va celebrar el congrés que el va catapultar al lideratge del partit contra tot pronòstic superant a Pablo Castellano.

Durant els primers anys de president del govern, l’Aliança Popular d’aquella època, no va ser rival per al PSOE. Tot i governar contrariant alguns dels seus principis bàsics (com per exemple quan es va mostrar favorable d’entrar a l’OTAN), les dues primeres legislatures van ser molt plàcides i només el desgast socialista com a conseqüència de les contradiccions ideològiques i programàtiques van propiciar l’ascens del PP i l’arribada d’Aznar.

No ens enganyem. Fins ara, a Espanya el rival del PSOE ha estat el PP. Com diu la frase feta, a l’enemic, ni aigua! Si quan el veus derrotat no l’acabes de rematar, el més lògic és que es recuperi i que acabi amb tu. I així, explicat molt gràficament, és el que passaria. I, insisteixo, no ho dic només jo, ho diuen molts d’analistes polítics: si el PSOE, implícita o explícitament permeten que el PP governi, perdran el poc prestigi que els hi queda i quedarien en una situació política molt precària.

De moment sembla que Sánchez no està per la labor, es a dir, ni per activa ni per passiva permetrà que Rajoy pugui formar govern. De totes formes, aquest cap de setmana es farà un comitè federal que sé suposa que serà qui tingui la darrera paraula. Però Sánchez compta amb una aliat de luxe: la president d’Andalusia Susana Díaz.  

Cal recordar que la federació andalusa és la més potent que té el PSOE i, per tant, la que té més força. Díaz, que fa temps que sona com a rival de Sánchez, en aquest aspecte coincideix plenament amb el secretari general.

També des de Catalunya, el PSC dóna suport a Sánchez. Sense cap mena de dubte el comitè serà molt transcendental, tan en l’aspecte de quin govern s’acaba conformant (podria rebre el suport per a negociar amb Podemos i Izquierda Unida), com per a la pròpia continuïtat de Sánchez al capdavant de la secretaria general.

Si el comitè desautoritza a Sánchez i l’obliga a pactar am el PP, segurament serà el darrer que presidirà, ja que per ètica hauria de dimitir.

El què és difícil d’entendre és com pot haver-hi gent que encara vulgui que sigui Rajoy qui presideixi un govern del PP. El PP més que cal altre partit a Espanya, és sinònim de corrupció i la corrupció no pot estar present a cap institució que es digui democràtica.

El paper de Felipe González em sembla senzillament patètic i indigne d’un governant que a la seva joventut anava de progressista. Quina vergonya!!