divendres, 11 de març del 2016
Ministre d'Afers Planetaris
CRISTINA PALOMAR
Crec que el president Puigdemont s'equivoca quan creu que podrà combatre la fatxenderia espanyola amb doble dosi de fatxenderia catalana. Vull pensar que quan adverteix a l'holograma de Mariano Rajoy que la conselleria del ministerRaül Romeva no es toca per molt que els populars recorrin als seus amics del Tribunal Constitucional, ho fa per desconeixement de la mala bava del contrincant i no per la típica fanfarronada del gironí que ha perdut l'oremus definitivament per culpa de la tramuntana i dels entrepans de botifarra i colesterol.
Tinc la sensació que Puigdemont encara no ha entès que la suspensió del Constitucional dels Afers Exteriors catalans no ve tant pel nom –que també- com per qui l'encapçala. Algú recorda un ministre d'Exteriors espanyol guapo? Jo no. De calbs, uns quants i de dones, dues, però atractiu amb aquest look tan pijoprogre de Sant Cugat i amb aquest accent anglès tan perfecte que fins i tot jo l'entenc, cap. I ja sabem que l'enveja és molt mala consellera. Veure que un català nascut a Madrid parla millor l'anglès que el ministre madrileny d'il·lustre cognom compost i parent d'un militar protagonista del desastre espanyol d'Annual deu ser insuportable.
Proposo a Puigdemont i la seva cabellera un canvi de nom de conselleria partint de la base que el nom no fa la cosa. Si rebategem Romeva com a ministre d'Afers Planetaris estic convençuda que el govern espanyol no podrà interposar cap recurs més davant del Constitucional per còpia de la idea ni invasió de competències. A més de ser més original i d'evitar conflictes amb la justícia espanyola, el nom significa que els catalans sabem que no estem sols a l'univers i que, com a bona terra d'acollida que som, tractarem amb afecte i consideració tots els emigrants que vinguin de Síria o de Mart siguin independentistes o no.
Tampoc entenc per què tants escarafalls dels uns i dels altres per una conselleria d'exteriors més o menys. No sé si el PP s'ha adonat que els catalans, sempre tan espavilats, en tenim tres, d'organismes d'Afers Planetaris si deixem de banda l'imprescindible programa televisiu del Mikimoto: la conselleria de Romeva i els seus amics d'aventures europees, el Diplocat del president Junqueras i la Secretaria d'Exteriors. En aquesta última, adscrita a Presidència i controlada per CDC, hi treballa la Francesca Guardiola, coneguda més per la seva gran experiència diplomàtica que per ser germana del Pep Guardiola i companya sentimental del convergent Ramon Camp.
Durant anys hem vist com el govern d'Artur Mas ha retallat en Salut, Serveis Socials i Educació explicant que els diners no arribaven per a tot, però resulta que ara en tenim de sobres per mantenir tres organismes diplomàtics paral·lels la finalitat dels quals és bàsicament funcionar com a oficines de col·locació dels acòlits respectius. La maliciosa crítica la faig observant els pèssims resultats obtinguts fins ara de la seva intensa acció a l'estranger –suposadament coordinada- per explicar la causa independentista.
Gràcies a la feina feta per la nostra experta diplomàcia de carnet, els catalans no només no tenim suport de quasi ningú, sinó que tothom diu que la nostra causa sobiranista és un assumpte intern espanyol i que si ens divorciem de Madrid, ens quedarem fora de la Unió Europea. Per cert, això últim no deu ser una cosa tan dolenta quan els britànics també se'n volen anar.
Crec que el president Puigdemont s'equivoca quan creu que podrà combatre la fatxenderia espanyola amb doble dosi de fatxenderia catalana. Vull pensar que quan adverteix a l'holograma de Mariano Rajoy que la conselleria del ministerRaül Romeva no es toca per molt que els populars recorrin als seus amics del Tribunal Constitucional, ho fa per desconeixement de la mala bava del contrincant i no per la típica fanfarronada del gironí que ha perdut l'oremus definitivament per culpa de la tramuntana i dels entrepans de botifarra i colesterol.
Tinc la sensació que Puigdemont encara no ha entès que la suspensió del Constitucional dels Afers Exteriors catalans no ve tant pel nom –que també- com per qui l'encapçala. Algú recorda un ministre d'Exteriors espanyol guapo? Jo no. De calbs, uns quants i de dones, dues, però atractiu amb aquest look tan pijoprogre de Sant Cugat i amb aquest accent anglès tan perfecte que fins i tot jo l'entenc, cap. I ja sabem que l'enveja és molt mala consellera. Veure que un català nascut a Madrid parla millor l'anglès que el ministre madrileny d'il·lustre cognom compost i parent d'un militar protagonista del desastre espanyol d'Annual deu ser insuportable.
Proposo a Puigdemont i la seva cabellera un canvi de nom de conselleria partint de la base que el nom no fa la cosa. Si rebategem Romeva com a ministre d'Afers Planetaris estic convençuda que el govern espanyol no podrà interposar cap recurs més davant del Constitucional per còpia de la idea ni invasió de competències. A més de ser més original i d'evitar conflictes amb la justícia espanyola, el nom significa que els catalans sabem que no estem sols a l'univers i que, com a bona terra d'acollida que som, tractarem amb afecte i consideració tots els emigrants que vinguin de Síria o de Mart siguin independentistes o no.
Tampoc entenc per què tants escarafalls dels uns i dels altres per una conselleria d'exteriors més o menys. No sé si el PP s'ha adonat que els catalans, sempre tan espavilats, en tenim tres, d'organismes d'Afers Planetaris si deixem de banda l'imprescindible programa televisiu del Mikimoto: la conselleria de Romeva i els seus amics d'aventures europees, el Diplocat del president Junqueras i la Secretaria d'Exteriors. En aquesta última, adscrita a Presidència i controlada per CDC, hi treballa la Francesca Guardiola, coneguda més per la seva gran experiència diplomàtica que per ser germana del Pep Guardiola i companya sentimental del convergent Ramon Camp.
Durant anys hem vist com el govern d'Artur Mas ha retallat en Salut, Serveis Socials i Educació explicant que els diners no arribaven per a tot, però resulta que ara en tenim de sobres per mantenir tres organismes diplomàtics paral·lels la finalitat dels quals és bàsicament funcionar com a oficines de col·locació dels acòlits respectius. La maliciosa crítica la faig observant els pèssims resultats obtinguts fins ara de la seva intensa acció a l'estranger –suposadament coordinada- per explicar la causa independentista.
Gràcies a la feina feta per la nostra experta diplomàcia de carnet, els catalans no només no tenim suport de quasi ningú, sinó que tothom diu que la nostra causa sobiranista és un assumpte intern espanyol i que si ens divorciem de Madrid, ens quedarem fora de la Unió Europea. Per cert, això últim no deu ser una cosa tan dolenta quan els britànics també se'n volen anar.
dijous, 10 de març del 2016
ADÉU AL VELL SINDICALISME?
 |
| D'Eneko. |
Aquests dies s’està celebrant a Madrid el 42è Congrés Federal de la Unió General de Treballadors, un congrés que haurà d’escollir el successor de Cándido Méndez que ha estat al front del sindicat durant els darrers 22 anys. O sigui, s’ha convertit en un professional del sindicalisme. I després es critica als polítics...
Hi ha tres candidats a succeir-lo: Josep Maria (Pepe) Álvarez, el secretari general de Catalunya en els darrers 25 anys (un altre professional del sindicalisme que encara vol continuar-ho sent), Miguel Ángel Cilleros, el candidat favorit del secretari general sortint i Gustavo Santana el secretari general de Canàries i els més jove dels candidats.
En el seu adéu, Cándido Méndez reconeix episodis opacs durant la seva gestió, però l’opinió pública li retreu d’altres coses, com per exemple el cas dels ERE’s fraudulents d’Andalusia o no haver plantat cara al govern de Mariano Rajoy que ha estat el que més ha perjudicat els treballadors. Es clar que això no només sé pot qüestionar a la UGT, sinó que també als altres sindicats. Potser per això, en els darrers 4 anys, la UGT ha perdut mes de 275.000 afiliats. No he estat un d’ells, però si que es veritat que m’ho he plantejat més d’una vegada.
¿Sabeu el motiu pel qual els sindicats no han convocat més mobilitzacions en contra del govern del PP en els darrers 4 anys? Molt fàcil: perquè no tenen la independència suficient.
Uns sindicats que en gran mesura viuen del finançament de l’Estat via Pressupostos Generals, estan massa condicionats, encara que segurament no ho reconeixeran, a acatar les directrius que se’ls hi marca des del govern de la nació.
A part d’afiliats, durant aquest anys també han perdut molts alliberats que estaven treballant per als sindicats però cobrant de les empreses (també de els administracions) degut a les normes restrictives que s’han aplicat en nom de la crisi econòmica. I calla o encara t’ho posarem pitjor...
Pepe Álvarez va accedir a la Secretaria General de Catalunya en una època en que precisament tenia alguna responsabilitat al sindicat. En aquell temps s’havia suprimit la federació de l’Ebre i Tarragona havia assumit totes les competències. Sense entrar en detall, el tracte cap a les nostres comarques no era equitatiu i a part de tallar l’abadejo pretenien menjar-se’l tot. Em vaig enfrontar al secretari general de la meva federació (la de Serveis Públics) i fins i tot el vaig portar a la comissió de conflictes del sindicat. També li vaig enviar una carta explicant tot el que havia passat a Pepe Álvarez que acabava d’estrenar el càrrec. Ni me va contestar...
 |
| D'Eneko. |
Aquest fet el coneixen molt poques persones i, per suposat, no va erosionar gens la trajectòria de l’ara candidat. En canvi, després si que va tenir un episodi fosc: el de facilitar a familiars i amics l’accés a uns habitatges promoguts pel propi sindicat a Barcelona. El que es coneix com a tràfic d’influències.
Per a bé del sindicat, espero que aquest congrés marqui un abans i un després. Gustavo Santana és partidari de limitar el mandat dels càrrecs a 8 anys, la qual cosa veig correcta. Però des del meu punt de vista encara s’hauria d’assolir una fita més important: reformar el sindicat per la base, es a dir, aconseguir l’afiliació dels joves que s’incorporen al mercat laboral per a que les renovacions dels càrrecs es puguin fer amb més normalitat. De no se així, la limitació dels mandats o bé no es podrà produir o bé, al final, entrarà gent que no estarà capacitada per a liderar-lo.
Ara mateix fa anys que no he passat per la seu del meu sindicat, però sempre que hi anaves veies les mateixes cares que s’anaven envellint al mateix ritme que ho feia jo.
No sé que s'ha de fer i com ha de canviar, però és evident que el sindicalisme, com tot a la vida, necessita fer un canvi qualificatiu i deixar enrere la forma com s'ha fet durant les darreres dècades d'ençà de la seva legalització després de la mort del dictador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)