dilluns, 14 de març del 2016
Diez (malas) razones por las que PSOE y Podemos no se entienden
Antonio Avendaño
Días atrás aventurábamos las buenas razones por las cuales no pueden entenderse los socialistas y Podemos. Hoy les toca el turno a las malas razones que explican esa falta de entendimiento.
El espacio
Compiten por un mismo espacio electoral donde hoy por hoy no se sabe cuál será definitivamente el primero en las preferencias ciudadanas.
Provienen de culturas políticas contrarias: el PSOE se siente cómodo en las instituciones y Podemos se siente cómodo en la calle. El primero le teme tanto a la calle como el segundo a las instituciones.
Podemos piensa que el PSOE está vendido a la oligarquía y el PSOE piensa que Podemos vende humo.
Las intervenciones de Pablo Iglesias irritan tanto a los votantes socialistas que a cada vez que habla encarece el precio que habría de pagar Pedro Sánchez por un acercamiento a Podemos.
Cada vez que Iglesias dice tenderle la mano a Sánchez lo dice con un tono que proclama a gritos todo lo contrario de tender una mano.
Los líderes territoriales del PSOE le prohibieron a Sánchez que pactara con Podemos. Aunque no lo dijeran con esas palabras, todo el mundo los entendió; el primero, Pedro Sánchez.
Los dos partidos temen una huida de votantes si pactan con el otro: en solitario no tienen fuerza suficiente y juntos temen perder parte de la que tienen.
Los referentes internacionales del PSOE siempre fueron los socialdemócratas europeos mientras que los referentes internacionales de Podemos han sido hasta ahora Venezuela (explícitamente) o Cuba (implícitamente). En ambos casos, aunque por distintas razones, se trata de amigos fracasados.
El PSOE es amigo de banca porque le debe favores y además piensa que es una institución invencible, mientras que Podemos es su enemigo porque no se los debe y porque todavía no sabe que la banca (salvo que sea combatida por una Quinta Internacional) es invencible.
El enconado enfrentamiento de Teresa Rodríguez y Susana Díaz en Andalucía –cuyo peso es determinante– contribuye a cegar los caminos de entendimiento en España.
La cultura
Los prejuicios
Los discursos
El tono
Las prohibiciones
Los electores
Los amigos exteriores
Los amigos interiores
Ellas
diumenge, 13 de març del 2016
QUAN ‘LA COSA’ NO FUNCIONA...
 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
La percepció que tinc és que el govern de la Generalitat no acaba d’arrancar. Fis ara només veig titubejos que no porten en lloc. Fins i tot l’actual President Puigdemont i l’anterior, Mas, discrepen en les formes...
Aquesta setmana el Parlament va fer un monogràfic sobre la pobresa a casa nostra. La coalició de govern (CDC+ERC) van supeditar l’aplicació de mesures pal·liatives a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per aquest any. Més que una petició, a mi em va sonar a xantatge, una manera de comportar-se molt pròpia dels convergents. I a sobre, Puigdemont ho va lligar tot amb la independència de Catalunya: Quan serem independents no hi haurà pobresa –va dir-. Com si la pobresa pogués desaparèixer del mapa en un tres i no res. La pobresa existirà mentre hi hagi injustícia al món i hi haurà injustícia mentre hi hagi capitalisme. I no considero a Convergència com un partit anticapitalista i tampoc a ERC.
Em sembla que és inqüestionable (encara que alguns puguin discrepar) que estem en una fase de marejar la perdiu. De fet elsindepenescèptics com jo mai ens hem cregut que amb CDC pel mig, Catalunya pugi arribar al port independentista.
Al començament us parlava de les discrepàncies sorgides entre Mas i Puidemont. Mentre el primer parla de 16 mesos de preparació, el segon, l’actual president, ho considera com a part del procés. Però els fets ho desmenteixen.
La hisenda pròpia no acaba d’arrancar. Per a poder-ho fer s’haurien de recaptar tots els tributs i ells mateixos diuen que mentre se segueixi tributant a Espanya i desaconsellen cap altra fórmula alternativa. Aquesta situació provoca que Catalunya continuï tenint problemes de tresoreria que només es poden solucionar amb aportacions fetes per l’Estat. I sinó hi ha diners, tampoc hi ha capacitat de gestió.
Mentre això passi, el govern català continuarà culpant a Espanya de tots els mals que pateix el nostre país. Ja ho va dir l’altre dia l’Ignasi Guardans: l’independentisme necessita de confrontació per alimentar-se.
I si aquests arguments no us han acabat de convèncer, mireu cap a Madrid. Ja sabeu que allí s’està buscant un acord que permeti formar govern i acabi amb aquesta situació d’interinitat. Ara per ara l’únic candidat és Pedro Sánchez que compta amb el suport de C’s. Mentre els grups d’ERC i Democràcia i Lliberta han dit que si s’accepta fer un referèndum a Catalunya sobre la independència, també votaran a favor, amb la qual cosa Sánchez tindria el suport necessari. Referèndum, he dit referèndum... Per tant, com podeu veure, les pretensions inicials s’haurien diluït considerablement.
El rum-rum també ha arribat al si del grup parlamentari de Junts pel Sí. Aquesta setmana el seu cap de llista per Tarragona Germà Bel va fer un conat de dimissió pel funcionament intern de la direcció del grup on, a part de diputats, sembla que també hi assisteixen altres polítics que no tenen escó al Parlament, la qual cosa seria considerada com una intromissió al funcionament del propi grup per part de Bel. Al final tot ha quedat en un no res, ja que s’ha reestructurat aquest equip sense admetre ningú que no sigui diputat.
I per acabar-ho d’arrodonir, a Girona hi haurà un govern sociovergent...
Algú en dóna més?
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 13-03-2016
Fanal amb les entranyes a l'aire al costat del parc del darrere del col·legi Miquel Granell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)