dilluns, 9 de maig del 2016
1 de maig. ¿Quina festa?
SISCU BAIGES
Periodista
El calendari anual està farcit de dies en què es commemora, reivindica o celebra alguna iniciativa o aspiració humana. N’hi ha tants que es produeixen aglomeracions i qui vulgui assignar un dia a una nova proposta tindrà dificultats per trobar-ne un de lliure.
El 1 de maig, però, s’ha guanyat el lloc commemoratiu al calendari des de fa molt temps. Va ser el 1889, quan en un Congrés de la Segona Internacional Socialista, a París, es va decidir que aquell dia es celebraria una jornada de lluita reivindicativa dels drets dels treballadors. Tres anys abans, en aquest dia, havia començat una campanya de protestes a Xicago, amb la reivindicació central de la jornada laboral de vuit hores. Un policia i sis manifestants van morir en els aldarulls que es van produir als carrers de la ciutat i cinc més van ser executats un any i mig més tard.
Molts dels dies amb celebració especial al calendari han estat determinats per organismes com la Unesco, Nacions Unides o els governs corresponents. Cada cop n’hi ha més que els decideixen les corporacions que agrupen comerciants i empresaris disposats a fer negoci amb qualsevol excusa. Tenim el dia que comencen les rebaixes (aquest fluctua una mica cada any), però també el dia de la mare (a Espanya es celebra el primer diumenge de maig i a molts d’altres països, el segon diumenge de maig, però hi ha dates diferents en funció de cada país) o el del pare (que varia força, essent Espanya un dels dotze països que el commemora el 19 de març, coincidint amb la celebració cristiana dedicada a Sant Josep).
El caràcter reivindicatiu de les primeres celebracions del 1 de maig com a Dia Internacional dels Treballadors en homenatge als Màrtirs de Xicago ha anat evolucionant, a països com el nostre, cap a unes manifestacions anuals més o menys massives però poc eficaces per pressionar governs i empresaris perquè millorin les condicions laborals.
Des de fa uns anys ençà s’està desfent el camí recorregut fins ara en aquesta lluita. Els sous s’han retallat, la precarietat laboral s’ha disparat, l’atur supera el 20% de la població activa des de fa sis anys, el nombre de famílies sense cap tipus d’ingressos creix implacable,...
L’1 de maig, per tant, no pot ser, no és cap festa.
Alguns analistes, com l’historiador Josep Fontana, recorden que els poderosos no fan concessions fins que no tenen por. Atribueixen bona part dels avenços històrics en els drets laborals a la por dels governants occidentals a la Unió Soviètica i la seva influència en la classe treballadora occidental. La Unió Soviètica ja no existeix. I Rússia, si fa por, no és per les seves polítiques laborals sinó per la tornada a un cert imperialisme militar.
Així les coses, amb quins estris poden els treballadors posar la por al cos a empresaris, financers i polítics conformes amb els signes injustos del nostre temps?
Tindran continuïtat i s’escamparan a d’altres països els esclats d’aquests dies a les places franceses que manifesten el rebuig a la reforma laboral del Govern Hollande?
Algunes veus sensates del món del poder deixen caure que potser seria una bona idea posar en marxa una Renda Bàsica Mínima i Universal. Que tots els ciutadans i ciutadanes tinguin garantits els ingressos suficients que els permetin negar-se a acceptar sous i condicions laborals de misèria.
Pensen que potser un excés d’avarícia pot ensorrar-los el negoci sencer. Malauradament, no sembla que aquestes veus siguin majoritàries als despatxos elevats des d’on es miren amb una certa condescendència i despreocupació les manifestacions de l’1 de maig.
diumenge, 8 de maig del 2016
QUAN SOM NOTÍCIA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Sempre es diu que quan alguna
població del nostre territori és notícia, ho és per a mal. La premsa poques
vegades es fa ressò de les coses positives, que també n’hi ha, per suposat...
La notícia que aquests dies ha
sortit per la premsa ha estat l’agressió a unes animalistes de l’entitat AnimaNaturalis durant
un acte de bous al Mas de Barberans. Tot i que els fet van passar divendres
(durant les festes majors del poble), no va transcendir fins dilluns quan el digital Aguaita.cat va
publicar la notícia i hores més tard un vídeo que recollia tota la seqüència de
l’agressió.
Mentre uns brètols (no se’ls pot
qualificar d’una altra manera) agredien a les dues representants de l’entitat
animalista, fins i tot donant-los puntades de peu i, finalment, les hi prenien
la càmera de vídeo i la tiraven al terra de la plaça amb gran contundència i
tota la intenció de trencar-la, des de l’altre costat de la plaça, algú no
estava gravant. De no haver estat així, les imatges no existirien.
Qui ho va gravar? Sense cap mena
de dubte algun company o companya de les agredides, ja que la qualitat de la
imatge és molt bona (no està gravat amb mòbil, per a què ens entenguem) A sobre
és molt fàcil de gravar, ja que la gent que ocupava el recinte estaven pendents
dels fets i ningú podia pensar que s’estava enregistrant l’agressió.
Després de veure repetides
vegades les imatges i d’escoltar alguns comentaris de gent molt propera (per
exemple companys de treball) me ve al cap una altra pregunta: Quans de
figurants hi havia? (El figurant és aquella persona que no té un paper
rellevant a l’escena, però que a la vegada és imprescindible per a complementar
el seu conjunt) Em refereixo a la dona que estava asseguda al costat mateix de
la parella agredida. Aquesta dona, va seure allí per controlar-les o formava
part de l’equip? Sigui com sigui, l’entitat animalista va posar un
parany als taurins i alguns van caure com a passerells.
Tot i que ràpidament un grup
d’homes amb uns jerseis rojos van acudir al lloc dels fets per mirar de posar
pau (eren representants de la comissió de bous local), a l’àudio del vídeo
enregistrat es podien escoltar aplaudiments. Segur que no aplaudia tot el
públic, però és evident que, al menys una part, estava d’acord amb l’agressió.
Per les xarxes socials també van
aparèixer opinions favorables a l’agressió, la qual cosa demostra fins a quin
punt existeix el fanatisme dintre del món dels bous. Ara bé, la bretolada del
dia (fins i tot es va fer mereixedor del títol honorífic), va ser un que va dir
que aquests fets no passaran quan Catalunya sigui independent. I
per a donar força a la seva teoria, va continuar dient: Quan Catalunya
sigui independent, de bous no només se’n faran a les Terres de l’Ebre, llavors
se’n faran per tota Catalunya. (Què espereu per aplaudir? Un al·legat com
aquest es mereix un llarg i calorós aplaudiment)
Parlant de bretolades me’n
oblidava d’una. També vaig poder llegir per Internet l’opinió d’una noia del
Mas de Barberans que dia que l’any passat una membre de l’entitat defensora
dels animals es donava cops intencionadament i s’autolesionava per fer-ho pagar
als taurins. M’agradaria poder contrastar aquests fets. D’entrada, no m’ho
crec. No crec que algú pugui fer-se mal de forma voluntària només per a
criminalitzar a qui deuen d’entendre que són els seus enemics.
La metxa ja està encesa. Ara està
a les mans dels protagonistes (animalistes per un costat i defensors de la
festa dels bous per l’altra) de que la sang no arribi al riu. Les
protectores d’animals van a per totes, però tothom coneix des de fa molts anys
les reaccions violentes per part d’aquells que es qualifiquen com a amants
de la festa i les tradicions (la boxa i la lluita lliure
estan considerades com a festa i tradicions?)
Acabaré amb una anècdota. Fa anys
(més de 20), un grup de joves ampostins amb granotes de treball i caretes van
interrompre a la plaça de bous d’Amposta per a fer palès el seu malestar pels
pocs actes per a joves que hi havia al programa de festes. En cap cas la
protesta anava en contra dels bous. Només entrar a la plaça, un grup de hooligans se’ls
hi va apropar i els va agredir. No van poder ni desplegar la pancarta que
portaven...
Però com dirien els castellans, en todas partes cuecen habas. Dimarts
després de transcendir la notícia, a l’ajuntament del Mas van haver de penjar
els telèfons perquè estaven rebent tota classe d’insults.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)