 |
| Vestíbul de l'estació de Sants de Barcelona. |
El gestor d’infraestructures ferroviàries, ADIF, té un problema: els retards generalitzats dels seus trens. Un mal endèmic que es ve arrossegant des de la creació de la RENFE. Encara me’n recordo quan a alguns trens se’ls anomenava borregueros, entre d’altres coses pels retards constants que acumulaven.
Normalment, les jerarquies d’aquest país, quan tenen un greu problema, tendeixen a aplicar una gran solució. Això mateix és el que es vol fer amb els retards dels trens: legalitzar-los. Es a dir. Un exemple per a que m’entengueu:
Si un tren té la sortida de l’Aldea a les 8:00 i l’arribada a Barcelona a les 10:15, però sol arribar a les 10:40, es canvien els horaris i l’arribada a partir de quan es prengui la mesura (encara no està aprovat, però se’n està parlant), serà a les 10:40.
Segons ADIF es tracta d’informar a l’usuari per a que prengui consciència del temps real que trigarà en el desplaçament. Però molt em temo que les intencions són molt diferents.
El govern de la Generalitat (el mateix que sovint s’oblida de les Terres de l’Ebre) ja li ha dit a ADIF que nastis de plastis o sigui, que no. Què aquesta no és la solució. Què la solució passa per fer les obres necessàries per al bon funcionament de les línies fèrries.
Els retards (endèmics, ho torno a recalcar) es produeixen, normalment, degut als encreuaments dels combois. Això es produeix als trams de via única, com el que hi ha entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona.
Per algú que no sigui d’aquest país, suposo que li costaria entendre que mentre Espanya és capdavantera en trens d’alta velocitat, sovint deficitaris, encara hi hagi trams amb una sola via o estacions molt precàries. Una pregunta: Quan s’acabarà l’estació de Sants? Els accessos al vestíbul des de les andanes encara no està acabat tot i que les obres de l’AVE ja es van acabar fa anys.
Abans he dit que les intencions d’ADIF són molt diferents a les que ha anunciat. Per a tots aquells que no acostumen a viatjar en tren, els hi diré que quan un retard és superior als 16 minuts, el viatger té dret a que se’l compensi amb un altre bitllet per al mateix trajecte i la mateixa categoria de tren.
Em consta que els que viatgen més coneixen perfectament aquest dret i que gràcies a aquesta mesura viatja pràcticament de franc sempre. Per tant, són uns diners que deixa d’ingressar el gestor. Només que les arribades s’allarguin una mica (posem uns 15’), el bescanvi de bitllets passaria a ser un fet excepcional quan ara per ara és habitual.
Acabaré aquest escrit amb una reflexió. Amb el pas del temps i gràcies a la millora de les infraestructures i mitjans, les distàncies s’han reduït, es a dir, el temps que costa fer un trajecte des de un punt d’origen a una destinació, és inferior a la de fa uns anys; i com més anys endarrerim el temps, més ens en adonarem de la millora. En canvi, això no passa amb el temps que costa el trajecte des de les nostres comarques a Tarragona o Barcelona. Un temps que ha estat invariable tot i que van passant els anys.
El darrer viatge que vaig fer a Barcelona el vaig fer amb autobús. El temps real del viatge és si fa o no fa el mateix, però al menys no tens ensurts: surt puntual i arriba a la seva hora. Molts hem van dir que havia dir que havia pres una bona determinació. Jo també ho crec.
