divendres, 10 de juny del 2016

Nova solidaritat al Mediterrani

MIGUEL ÁNGEL MORATINOS I MAHMOUD AMR MUSSA
Exministres d'Afers Estrangers d'Espanya i Egipte

Des de l’època romana, el Mediterrani es concep com el mare nostrum. Va ser sempre l’objectiu de la política exterior de l’Imperi, que es va constituir al voltant d’aquest mar interior. I ho ha seguit sent al llarg dels dos últims mil·lennis a través dels conflictes que han enfrontat uns pobles amb els altres per aconseguir el seu domini.
  N’hi ha que aprofiten aquestes tensions seculars avui per alimentar la idea d’una Europa assetjada, un espai privilegiat sense les tensions que sacsegen el món i, en particular, els països àrabs. Des d’aquest enfocament, el Mediterrani deixa de ser un espai comú per convertir-se en frontera. Al ressuscitar els antagonismes que va patir Europa fa temps se’ns exposa al risc de destruir el capital de comprensió mútua; és a dir, la verdadera base dels valors democràtics i institucionals que han contribuït a l’èxit d’Eu­ropa.
Aquesta visió ha de ser combatuda per la societat europea, conscient que el seu futur depèn de la capacitat de compartir amb els seus socis valors socials i polítics. I aquesta visió també ha de rebutjar-se amb determinació pels països àrabs, que no han de permetre que els conflictes dogmàtics aniquilin les seves esperances d’emancipació.
  Hi ha 12 raons que justifiquen la instauració d’un espai de cooperació:
  •El llegat comú de valors compartits: culturals, polítics, socials i religiosos.
  •La cooperació com a font de confiança i benestar dels pobles.
  •La resposta coherent i conjunta als esclats de violència, tant a Europa com als països àrabs, així com als patiments de milers de refugiats i de migrants.
  •La complementarietat demogràfica de les dues riberes.
  •Les zones sud i est del Mediterrani disposen d’un creixement potencial limitat a causa d’unes capacitats econòmiques i agrícoles restringides, encara que podrien aconseguir un desenvolupament més gran mitjançant una cooperació amb Europa, que pot aportar col·laboració tècnica i financera. Per la seva part, Europa és dependent pel que fa a proveïment energètic i seria beneficiosa una associació per al subministrament d’energies fòssils i el desenvolupament de renovables.
  •Potenciar els nivells d’intercanvi comercial entre les dues zones i estimular la cooperació científica i tècnica.
  •Garantir les aspiracions a una millor educació i qualitat de vida.
  •La gestió sostenible de recursos per al desenvolupament de les dues zones, especialment, en els àmbits climàtic, energètic i turístic.
  •La percepció de l’altre i compartir valors només pot realitzar-se en el marc d’un diàleg renovat, que és condició necessària per a una nova relació.
  •La convicció que el conflicte israelià-palestí només trobarà solució en el marc d’una relació euroàrab compromesa i amb una cooperació dinàmica, que respongui als interessos dels ciutadans israelians, palestins, àrabs i europeus.
  •La seguretat no pot resoldre’s només per la via militar. Sense negociació, la pau es convertirà en una mera declaració de principis.
  •El desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació.
  Aquestes 12 raons per cooperar representen desafiaments que hem d’assumir si no volem sucumbir davant diverses formes de manipulació i terror, capaces d’aniquilar definitivament el camp polític i posar en situació crítica les institucions democràtiques. Per als europeus és l’oportunitat de preservar i projectar els seus valors. Per al món àrab és l’ocasió de reactivar un diàleg en el qual la seva idiosincràsia sigui apreciada i tinguda en compte.

Aquesta iniciativa exigeix conciliar solidaritat, diversitat i pluralitat, conjugar el que és universal amb el que és particular, per emancipar-nos de la pesadesa de les tradicions erigides en dogmes. Aquests plantejaments ens animen a fer una crida i una consulta àmplia a les poblacions del món mediterrani, europees i àrabs, a través del llançament d’un Llibre blanc que constitueixi la primera pedra d’una extensa negociació per a la instauració d’un espai de cooperació i de seguretat en el món euroàrab, amb l’esperança que la raó s’anteposi al risc de la ruptura.

L’exministre espanyol i l’exministre egipci d’Afers Estrangers firmen conjuntament aquest text amb Enrico Letta, ex primer ministre italià; Günter Gloser, president del grup parlamentari alemany-Magrib; Fares Boueiz, exministre libanès d’Afers Estrangers; Carlo Sommaruga, membre del Parlament suís i expresident del Comitè d’Afers Estrangers; André Azoulay, conseller del Rei del Marroc, Mohammad VI; Ahmedou Ould-Abdul·là, exministre maurità d’Afers Estrangers; Hubert Védrine, exministre francès d’Afers Estrangers i Alain Clerc, president de la Fundació per a la Promoció del Diàleg Mediterrani i Euroàrab.

ALGUNES CARES DE LA MANIFESTACIÓ (5)


Sofia. 

Tània. 


Manolo, Joan Antoni i Manolo. 



Susanna. 

Miquel i Jordi.
Narcís i Carles.
Josep i Mario. 

dijous, 9 de juny del 2016

42è TALL DE L'N-340 A LES CASES D'ALCANAR (fotos)


































TRET DE SORTIDA

A les 00:00 d’aquesta nit comença oficialment la campanya electoral de les generals a Espanya. És la segona campanya en 6 mesos, un fet del tot insòlit al panorama polític espanyol, ja que aquest fet significa que hem estat amb un govern en funcions que només ha actuat quan li ha convingut i ha rebutjat donar explicacions al Congrés.
Me costa molt pensar que 6 mesos després, els partits polítics que es presentaran a les eleccions hagin fet canvis substancials al seu programa. Per tant, es presentaran davant els hipotètics votats amb el mateixos arguments que els van portar a treure uns resultats que, com s’ha demostrat, no han servit per a res. Què poden dir a la ciutadania per a convèncer-los que ara sí, que ara el seu vot servirà per alguna cosa? Per tant, no m’estranya que aquest cop hi hagi una abstenció més elevada que, com sempre, tendirà a afavorir més als partits de dretes.
En aquests 6 mesos el PP les ha viscut de tots els colors. Els diferents casos de corrupció li han seguit explotant a la cara fins al punt de declarar culpable al propi partit per lucrar-se il•lícitament. Tot i això les perspectives són que tornarà a guanyar les eleccions. Per què? Perquè els votants del PP no es desmotiven com passa amb els que voten partits d’esquerra i perquè a una gran majoria dels que voten al PP els importa un rave que hi hagi corrupció al partit. Tampoc els importa l’immobilisme de Rajoy i les poques ganes que va posar per a intentar formar govern. L’única cosa que els interessa als votants del PP és continuar gaudint dels seus privilegis... O això o és que són totos!  Perquè sinó és així, no puc entendre com voten a un partit que quan va arribar al poder va fer tot el contrari dels que va dir que faria durant la campanya electoral perjudicant a milions de ciutadans i beneficiant a unes poques empreses. Algun dia s’hauria de fer un estudi sobre el perfil que tenen els seus votants igual descobriríem alguna novetat que ara no encerto trobar.
Totes les enquestes coincideixen en que la nova formació de Unidos Podemos donarà el sorpasso al PSOE que caurà de la segona a la tercera posició del rànquing dels partits més votats. El vots que Izquierda Unida va perdre pel camí (al no aconseguir cap diputat), aquesta vegada sumaran per a la nova formació amb la possibilitat d’esgarrapar algun diputat més. El que queda per veure és si Pablo Iglesias (què de quedar segon voldrà formar govern), aconseguirà de Pedro Sánchez el que li va negar fa uns mesos. A priori me costa imaginar que sigui així.
Si es compleixen les previsions i el PSOE queda com a tercera força, la mala maror al si del partit serà gran. En pràcticament 40 anys de vida democràtica des de la mort del dictador serà el primer cop que passi.
És curiosa la conducta de la gent. Pedro Sánchez va ser l’únic que va intentar per tots els mitjans formar govern i que no es repetissin les eleccions. Sense èxit, és evident, però s’hauria de valorar com un fet positiu, no negatiu.
Hi ha qui m’ha dit que la nota negativa de Sánchez va ser voler formar govern amb Rivera. En cap cas seria la meva primera opció, ni la segona... Però justifico l’actitud de Sánchez. Quan algú busca suports d’allà on sigui per aconseguir un propòsit, és normal que accepti els que rep sense importar-li massa d’on venen. Per què Iglesias no es va anticipar a Ribera? I després va posar per excusa de que no podia arribar a un pacte on estigués C’s, quan només uns mesos abans havien sortit tots dos al programa de Jordi Évole demostrant una gran sintonia. Aquell dia van enganyar a tots els telespectadors que es van mirar Salvados? Sempre he defensat que més allà dels serrells (fins i tot la consulta de Catalunya), el que era realment important era treure el PP del govern i això ho tenia a les mans Podemos unint-se al pacte del PSOE i C’s. Van decidir no fer-ho...  
Del poc que ha transcendit sobre les noves propostes electorals, coneixem alguna cosa de C’s. Sembla ser que han moderant algun concepte amb la finalitat de que resulti més fàcil pactar. Una d’aquestes propostes era reduir els tipus actuals de l’IVA. Dels tres actuals es passaria a dos. Imagino que s’eliminaria el súper reduït i algunes coses com per exemple la cultura que tributa al 21, passarien a fer-ho al 10. Però com he dit, s’han esmenat a si mateixos i han abandonat la idea.
La disjuntiva que es presentarà a partir del 26-J serà si el PP i C’s sumen una majoria suficient per a formar govern, què farà el partit de Rivera? Pactarà sense més o demanarà el cap de Rajoy?
Si finalment formen govern el PP i C’s, en quina posició quedarà Podemos? Ho sentiré per tot la bona gent que s’ha unit al seu projecte i per tots els seus votants... I per mi i els meus...