JAUME REIXACH
El xoc de trens ja és aquí. Però no s’ha produït en la línia de l’AVE Barcelona-Madrid, sinó en la maltractada xarxa de rodalies. De ben segur, mocions semblants a la de Viladecans s’impulsaran i es votaran en els pròxims dies i setmanes en altres ajuntaments de Catalunya. De la mateixa manera que l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) promourà mocions de suport a la resolució aprovada per Junts x Sí i la CUPal Parlament.
A mi, com a català, tot això em provoca una profunda vergonya i tristesa. Anem cap a una espiral d’enfrontament entre nosaltres que no pot acabar bé de cap manera. Que uns energúmens s’abraonin a la Meridiana contra unes noies que lluïen la samarreta de la selecció espanyola és tan execrable com que uns altres energúmens s’abraonin contra unes noies de Mataró perquè cantaven en català.
Excitar el sentiment nacionalista/independentista té raó de ser en situacions de colonialisme o d’opressió d’una majoria per una minoria tirànica o un règim dictatorial. Però aquest no és el cas de la Catalunya de l’any 2016, on tenim les nostres institucions d’autogovern i exercim els drets democràtics amb plena normalitat i llibertat en tota mena d’eleccions (municipals, catalanes, generals i europees).
La democràcia es fonamenta en un principi sagrat: cada persona un vot, amb independència del sexe, l’origen, la llengua, la procedència, la ideologia o del compte corrent de cadascú. Si no tenim clar que el vot d’un humil aturat de Viladecans té el mateix valor que el d’un potentat financer amb residència a Sant Cugat o que el d’un pagès terratinent de l’Urgell, aleshores no som demòcrates.
Què ens diuen els vots dels catalans? En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, la suma de Junts x Sí i la CUP van obtenir el 47,7% de les paperetes. En les eleccions generals espanyoles del passat 26 de juny, ERC i Convergència –la CUP no s’hi va presentar- van rebre a Catalunya el 32% dels vots. Això vol dir que, més enllà de la redistribució dels escons que fa la Llei d’Hondt, els partits independentistes representen, sent generosos, la meitat de l’electorat.
És sensat i just posar en marxa un procés unilateral d’independència en una societat barrejada i plural que, democràticament, s’expressa en llibertat de manera tan dispar? Cadascú té les seves raons –familiars, polítiques, econòmiques i culturals- per estar a favor o en contra de la secessió de Catalunya i totes elles són igualment dignes i respectables.
La democràcia mana i, per a mi, tanta transcendència política tenen els 72 diputats de Junts x Sí i la CUP que han votat al Parlament a favor de les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent com els 20 regidors de Viladecans que han votat la moció en contra d’aquesta resolució. I no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Ni que el Parlament tiri pel dret sabent que només té el 47,7% dels vots ni que un ajuntament desautoritzi el Parlament.
Per descomptat, trobo un error i un disbarat que el Tribunal Constitucional pugui emprendre mesures punitives contra la presidenta Carme Forcadell o la Mesa del Parlament. Els catalans ja som prou grandets per saber què volem i què ens convé, sense necessitat d’amenaces ni càstigs.
El procés independentista no és res més que una estratègia de màrqueting polític dissenyada per intentar que els gravíssims casos de corrupció del règim pujolista quedin impunes, com ja va passar amb Banca Catalana. Que gent de bona fe –per tradició, convicció, sentiment o interès- s’hi afegeixi és el resultat dels ingents recursos econòmics que s’han mobilitzat per aquest objectiu i que s’han invertit en la creació d’un colossal i tòxic aparell de propaganda i manipulació, sense parió en el món occidental, del qual tots som víctimes.
Atenció al crit de Viladecans. L’independentisme és un somni que desperta els gegants adormits.
La ciutat de Viladecans té 65.000 habitants. Per entendre’ns: en aquest municipi del Baix Llobregat hi viu més gent que a la Garrotxa, la Noguera, el Berguedà, l’Alt Camp o el Ripollès. O que a Igualada, Vic, Vilafranca del Penedès o Figueres.
L’ajuntament de Viladecans ha aprovat una moció on rebutja l’acord del Parlament de Catalunya que va aprovar les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent. Dels 25 regidors del consistori, els 20 que sumen el PSC,Ciutadans, Viladecans Sí que es Pot, Guanyem Viladecans i PPhan donat suport a la resolució “Rebuig a qualsevol iniciativa il·legal per part de les institucions catalanes”.
L’ajuntament de Viladecans ha aprovat una moció on rebutja l’acord del Parlament de Catalunya que va aprovar les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent. Dels 25 regidors del consistori, els 20 que sumen el PSC,Ciutadans, Viladecans Sí que es Pot, Guanyem Viladecans i PPhan donat suport a la resolució “Rebuig a qualsevol iniciativa il·legal per part de les institucions catalanes”.
El xoc de trens ja és aquí. Però no s’ha produït en la línia de l’AVE Barcelona-Madrid, sinó en la maltractada xarxa de rodalies. De ben segur, mocions semblants a la de Viladecans s’impulsaran i es votaran en els pròxims dies i setmanes en altres ajuntaments de Catalunya. De la mateixa manera que l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) promourà mocions de suport a la resolució aprovada per Junts x Sí i la CUPal Parlament.
A mi, com a català, tot això em provoca una profunda vergonya i tristesa. Anem cap a una espiral d’enfrontament entre nosaltres que no pot acabar bé de cap manera. Que uns energúmens s’abraonin a la Meridiana contra unes noies que lluïen la samarreta de la selecció espanyola és tan execrable com que uns altres energúmens s’abraonin contra unes noies de Mataró perquè cantaven en català.
Excitar el sentiment nacionalista/independentista té raó de ser en situacions de colonialisme o d’opressió d’una majoria per una minoria tirànica o un règim dictatorial. Però aquest no és el cas de la Catalunya de l’any 2016, on tenim les nostres institucions d’autogovern i exercim els drets democràtics amb plena normalitat i llibertat en tota mena d’eleccions (municipals, catalanes, generals i europees).
La democràcia es fonamenta en un principi sagrat: cada persona un vot, amb independència del sexe, l’origen, la llengua, la procedència, la ideologia o del compte corrent de cadascú. Si no tenim clar que el vot d’un humil aturat de Viladecans té el mateix valor que el d’un potentat financer amb residència a Sant Cugat o que el d’un pagès terratinent de l’Urgell, aleshores no som demòcrates.
Què ens diuen els vots dels catalans? En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, la suma de Junts x Sí i la CUP van obtenir el 47,7% de les paperetes. En les eleccions generals espanyoles del passat 26 de juny, ERC i Convergència –la CUP no s’hi va presentar- van rebre a Catalunya el 32% dels vots. Això vol dir que, més enllà de la redistribució dels escons que fa la Llei d’Hondt, els partits independentistes representen, sent generosos, la meitat de l’electorat.
És sensat i just posar en marxa un procés unilateral d’independència en una societat barrejada i plural que, democràticament, s’expressa en llibertat de manera tan dispar? Cadascú té les seves raons –familiars, polítiques, econòmiques i culturals- per estar a favor o en contra de la secessió de Catalunya i totes elles són igualment dignes i respectables.
La democràcia mana i, per a mi, tanta transcendència política tenen els 72 diputats de Junts x Sí i la CUP que han votat al Parlament a favor de les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent com els 20 regidors de Viladecans que han votat la moció en contra d’aquesta resolució. I no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Ni que el Parlament tiri pel dret sabent que només té el 47,7% dels vots ni que un ajuntament desautoritzi el Parlament.
Per descomptat, trobo un error i un disbarat que el Tribunal Constitucional pugui emprendre mesures punitives contra la presidenta Carme Forcadell o la Mesa del Parlament. Els catalans ja som prou grandets per saber què volem i què ens convé, sense necessitat d’amenaces ni càstigs.
El procés independentista no és res més que una estratègia de màrqueting polític dissenyada per intentar que els gravíssims casos de corrupció del règim pujolista quedin impunes, com ja va passar amb Banca Catalana. Que gent de bona fe –per tradició, convicció, sentiment o interès- s’hi afegeixi és el resultat dels ingents recursos econòmics que s’han mobilitzat per aquest objectiu i que s’han invertit en la creació d’un colossal i tòxic aparell de propaganda i manipulació, sense parió en el món occidental, del qual tots som víctimes.
Atenció al crit de Viladecans. L’independentisme és un somni que desperta els gegants adormits.
