Socios y residentes en Moncloa

ANTÓN LOSADA


Por mucho que intenten disimularlo nos hallamos ante un acuerdo integral para un programa de gobierno que, en lo económico, consolida, profundiza y amplía las políticas de ajuste y sufrimiento masivo implementadas por el PP en el mercado laboral o los servicios públicos o el sistema público de pensiones

Cuanto más vamos sabiendo de las negociaciones entre el PP y Ciudadanos más se parecen a un pacto de gobierno o un acuerdo de legislatura. No se trata de pasión de una noche o un verano, no es tan solo amor; estamos hablando de matrimonio y seguramente hijos, un monovolúmen familiar y ampliación de la hipoteca. Si aún se emitiera el mítico concurso televisivo "Un, Dos, Tres, Responda otra vez" la gran Mayra Gómez Kemp podría presentar a Albert Rivera y a Mariano Rajoy no sólo como amigos, sino como socios y residentes en La Moncloa.

No estamos ante un acuerdo de mínimos para permitir que Mariano Rajoy sea investido presidente y arranque la legislatura. Por mucho que intenten disimularlo nos hallamos ante un acuerdo integral para un programa de gobierno que, en lo económico, consolida, profundiza y amplía las políticas de ajuste y sufrimiento masivo implementadas por el PP en el mercado laboral, los servicios públicos o el sistema público de pensiones, mientras emplea la política fiscal para redistribuir hacia arriba y proteger a las rentas más altas y los márgenes de beneficio de las grandes corporaciones. Por mucho que lo nieguen, Populares y Ciudadanos negocian un acuerdo cerrado para un programa de gobierno que, en lo político, reducirá la necesaria reforma política e institucional a un anticuado y obsoleto proceso de recentralización del Estado y corporatización de la democracia.

No se trata de un simple acuerdo puntual para dejar gobernar. Se trata de un pacto para gobernar en toda regla y con todas las consecuencias. A los socialistas no se les pide que permitan investir a Rajoy para desbloquear la situación y dar paso a una legislatura donde no habría una mayoría clara y todo sería negociable y susceptible de acuerdos variables en un Parlamento abierto y libre del control de una mayoría absoluta. Se les exige que consientan.

El Partido Popular y Ciudadanos están construyendo una mayoría clara que ya controla el Parlamento y sus procedimientos y tiempos. Una mayoría estable que podría ampliarse tras las elecciones vascas y gallegas y que se va a guiar por un programa de gobierno cerrado y una hoja de ruta que culmina el asalto al Estado del Bienestar desarrollado durante la legislatura anterior bajo la bandera de la crisis y con la cobertura aérea de Europa. No se trata sólo de dejar pasar. Se trata de dejar o no dejar hacer.

VISITA A LA CAVA AGUSTÍ TORELLÓ I MATA (2)

88è TALL DE L'N-340. AMPOSTA

DIARI DE L’AGOST. DIA 29

Estadístiques de la Via Augusta. 

AVATAR

No, no us parlaré de la pel·lícula de James Cameron, millor us parlo d’unes declaracions que va fer ahir el diputat d’ERC Joan Tardà. Segons el diputat republicà, Albert Rivera és l’avatar de Mariano Rajoy. Me va agradar l’ocurrència i crec que no li falta raó.

EL PACTE PP-C’S

Si algú dubtava que al final hi hauria pacte entre el PP i C’s, heu pogut comprovar que estàveu ben equivocats. Per a usar un símil (poc original, per cert), són les dues cares de la mateixa moneda: un representa a la dreta rància i hereva del franquisme i l’altre també, encara que vagin d’impol·luts i diguin que volen regenerar la política espanyola.

No us enumeraré el 150 punts del pacte. Ni me l’he llegit, ni tan sols el resum d’aquests 150 punts que avui publiquen els diaris. Ni tan sols els més importants i que són els que més han transcendit.

El que està clar és que aquest fet ha redoblat la pressió sobre el PSOE. Si abans tothom mirava els socialistes com els únics que poden garantir la investidura del nou president del govern, ara encara més. I si a part d’això sé li suma un sector de la premsa més mediàtica com el grup PRISA (El País, Cadena SER...), la veritat és que els socialistes hauran de saber, per una part aguantar la pressió, mentre que per l’altre elaborar una estratègia per a contrarestar l’enorme pressió que estan patint.

Tardà, també ahir acusava els socialistes de covards. En part no li falta raó. Els hi deia covards perquè no volen afrontar elconflicte català. Potser la paraula conflicte no agradarà a alguns dels lectors, però és simplement per anomenar-ho d’alguna manera.

L’alta política és molt complicada. Segurament ni Tardà ni ningú dels que pensen com ells voldrien posar-se a la pell dels socialistes. Ni falta que fa! –diran alguns- I és cert. Però són els dirigents del PSOE qui elaboren les seves pròpies estratègies en virtut del que creuen més convenient en cada moment. Cal recordar que fa uns mesos Pedro Sánchez va tenir la valentia de presentar-se a la investidura sense comptar amb els suports necessaris i que, a part de C’s ningú li va donar el mínim suport. Cadascú sabrà els motius pels quals no ho van fer i que, segurament, també podrien ser molt discutibles. Si Sánchez hagués comptat llavors amb el suport des del primer moment dels que ara diuen que està a les seves mans formar un govern alternatiu al del PP, ja no s’haurien produït les eleccions del 26-J.

Ara és l’hora del retrets. I encara ho serà més si Rajoy s’emporta el gat a l’aigua, és a dir, si aconsegueix ser investit. Un exemple són els retrets de Sánchez cap a Rivera per la tebiesa que ha mostrat davant Rajoy a diferència del que va passar amb ells fa uns mesos. Només cal fixar-se amb les línies roges que va dir traçar a les negociacions amb el PP i quantes d’aquestes s’han traspassat.

CRISI

Després de 8 anys de crisi, en lloc d’estar parlant que ens en estem sortint, els indicadors econòmics semblen indicar el contrari: que encara n’estem ben immersos.

Ahir per exemple el Periódico parlava de que els espanyols tendim a acurçar el període de vacances degut a la crisi. Ah! Què tu no ets espanyol? Bé, el que tu vulguis, però mira’t el document d’identitat que portes a sobre a veure que hi posa.. No voldràs dir que no t’hi sents? Bé, això ja és una altra cosa...    

En canvi, en un altre apartat s’està parlant del pes que tenen les hores extres... Aquest pes (importància per la quantitat que es fan) comporten un enorme frau, tant a la Seguretat Social com a l’erari públic... Us heu plantejat mai a qui beneficien i a qui perjudiquen? Els principals beneficiats són els propis empresaris, mentre que els grans perjudicats som la majoria dels ciutadans, inclosos el treballadors que n’he fan. Segurament en principi hi surten, però a la llarga, no.

Estadístiques més d'agost. 

JO MATEIX

De tant en tant m’agrada ser vanitós. I qui no ho és alguna vegada? Ahir vaig tornar a batre el meu propi rècord d’entrades a la Via Augusta en un sol dia: 3.891! Majoritàriament va ser gràcies a l’article que vaig publicar (normalment parlo d’escrit, d’entrada, però en aquest cas sí que és un article d’opinió perquè el mateix dia va ser publicat a Vinaròs News) sobre el discurs de l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs el dia del pregó de la nostra festa major.

Tal com us vaig explicant, des de fa uns mesos el meu blog ha tingut un increment brutal de visites. Aquest increment en el període abril-agost ha estat aproximadament d’un 350%: d’una mitjana d’unes 600 entrades diàries he passat a 2.000 que són les que tindré, si fa o no fa, quan s’acabi el mes. I tot això gràcies a aquells que cada dia entre a veure les fotos que he posat o llegir els comentaris que faig, encara que, segurament, no els trobareu sempre encertats.

Ja veieu el poc que costa estar content. Ara imagineu per un moment que el número d’entrades es transformés en diners comptants i sonants...

Amic lector, una vegada més, té demano que cliques la publicitat que hi ha al final de l’entrada. A tu no té costa res i a mi Google m’anirà donant uns quants euros. Gràcies.