ANTONIO FRANCO
Periodista
Els morts mereixen respecte, però això no ha de ser incompatible amb la veritat
Afortunadament, amb Fidel Castro no s’ha aplicat la doctrina Rita Barberá de tractament manipulador dels morts. La majoria dels mitjans de comunicació han preferit dir coses, agradables o no, que són veritat o que s’hi acosten. Aquella doctrina, emanada des de les proximitats al PP quan va morir l’exalcaldessa, demanava/exigia únicament lloances als morts, i que es maquillessin –és a dir, censuressin– les seves biografies perquè viatgessin cap al seu destí final (allò que el catecisme anomena cel, purgatori i també infern) entre aplaudiments unànimes.
Vam haver de suportar bastants sermons amb aquesta teoria, però eren molt interessats. Es devien a conveniències partidistes circums-tancials en relació amb la senadora o a aquests sobtats atacs de mala consciència que van patir molts dels seus coreligionaris penedits ja d’haver-se situat unes quantes setmanes en la radicalitat democràtica contra la corrupció. Els dolia que Rita hagués confessat al seu entorn que el pitjor del seu viacrucis no eren les crítiques dels seus adversaris polítics (això ho va viure tranquil·lament tota la vida), sinó l’empestament dels seus després de firmar amb Ciutadans un pacte per apartar de la política els encausats i els grans sospitosos com ella.
Tornant a Fidel, el diari Abc, per exemple, que es va cenyir a ser únicament elogiós amb Barberá, no va considerar que faltava al respecte a un mort quan va acomiadar des de la seva portada el líder cubà anomenant-lo «tirà». Potser eren dues barres de mesurar en allò de l’amor cristià als desapareguts, però també va ser un exercici de coherència i llibertat d’expressió que aplaudeixo. A més, estic segur que a Castro, que no era gens tonto, l’hauria decebut una portada diferent en aquest segment ideològic, igual que l’hauria desconcertat una suposada –doncs no es va produir– immensa tristesa col·lectiva per la seva mort a l’exili que ell consideravagusano.
RESPECTE I VERITAT
Els morts es mereixen respecte, però això no ha d’estar renyit amb la veritat. És digne i necessari subratllar que el líder cubà desaparegut no va respectar les llibertats essencials encara que hagués ajudat el seu poble en qüestions tan essencials com la sanitat, l’ensenyament o l’orgull nacional. En tot cas, ja veurem si la història l’absoldrà. Però també és èticament imprescindible no ocultar que l’alcaldessa controlava amb minuciositat tot el que feia la formació protagonista de la corrupció institucional generalitzada soferta per la Comunitat Valenciana. O recordar que, asseient-se contundentment el 2006 sobre l’accident del metro de València, va asfixiar el tema i va contribuir que no s’aclarissin totes les responsabilitats sobre les morts de 43 d’aquells conciutadans a qui ella anomenava tendrament «estimats».
