La CUP 'pujoleja'

ANTONIO FRANCO

Periodista

Algunes tietes que sempre van votar Convergència em pregunten, escandalitzades pel que consideren que és maldat intrínseca de laCUP, d’on han tret aquests assemblearis el suposat dret a imposar la seva voluntat minoritària a l’àmplia majoria parlamentària de Junts pel Sí. Encara els cou allò del seu Artur Mas i en principi l’enrogiment dels pressupostos els sembla pecat.
 

Els he dit que Benet Salellas, Anna Gabriel i companyia ho devien aprendre en la seva tendra infància. En tenien prou amb observar el que feia entre aplaudiments (els de les meves tietes també) Jordi Pujol. Perquè hi ha un paradoxal paral·lelisme entre la CUP i CDC. El que fan els cupaires amb els pressupostos catalans és idèntic al que el sector polític o el sector negocis del pujolisme –vés a saber quin– materialitzava quan condicionava a Madrid la política espanyola amb un grapat molt reduït de diputats. Ells decidien en cada votació si guanyava la dreta o l’esquerra, dos blocs que els triplicaven o quadruplicaven en nombre.

Va ser Pujol qui va ensenyar als futurs adults de la CUP a votar en funció de les contrapartides. Després els convergents es vanagloriaven de si havien arrencat a Madrid això o allò. El que les meves tietes anomenen ara xantatge inadmissible a càrrec d’uns descamisats, si ho feien senyores que diumenge es posaven mantellina o senyors encorbatats tenia una denominació millor: peix al cove. Quan a Catalunya es feien comentaris privats sobre això solien acompanyar-se d'aclucades d’un sol ull o gestos de fot-li fort (punys tancats en vibració horitzontal) referits a les majories de les Corts que havien passat per l’adreçador.

EL DOBLE LLENGUATGE

Pujol vivia abocat a obtenir sucosos botins, de manera que es considerava comprensible que hagués delegat en Marta Ferrusolala tasca de formar els seus fills perquè fossin homes i dones de profit. I Madrid ho encaixava bé. El diari 'Abc' va arribar a considerar Pujol Espanyol de l’Any. Creia poc rellevant el seu doble llenguatge, allò de simultaniejar el seu discurs d’engrandir Espanya amb el fet de tolerar que les joventuts del seu partit fossin independentistes.

Les meves tietes hauran de convenir que la CUP, formació que no voto, és més coherent perquè actua només per ideologia. Junts pel Sí creu més en la supervivència: presumeix que la seva proposta de pressupostos té una alta sensibilitat social però estava disposada a aprovar-los amb molta menys. És la CUP la que l’obliga a millorar-los, en paral·lel als esforços que fan per a això aquest PSC que intenta tornar a ser socialista, Catalunya Sí que es Pot i els que emanen d’En Comú.

Les meves tietes, que necessiten uns pressupostos més socials per poder viure amb dignitat, haurien d’anar més amb compte a l’hora d’enfadar-se.

Artur Mas, un alumno aventajado de Jordi Pujol

ENRIC SOPENA

Artur Mas es un producto de la familia Pujol, tan nutrida de hijos corruptos, como es bien sabido. En su comparecencia ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya subrayó una vez más que la iniciativa de la consulta en urnas de cartón del 9 de Noviembre de 2014 fue responsabilidad exclusivamente suya y de su Gobierno.

Acaso el expresidente de la Generalitat habría leído uno de los libros de Memorias de Jordi Pujol, Tiempo de Construir: “Me convierto en un hombre que actúa. Un patriota que trabaja a favor de Cataluña”.

También Mas se presentó ante el Tribunal que lo juzga con la petulancia de quien todavía se cree la primera autoridad de Catalunya. Así se lo hizo notar el presidente del TSJC, Jesús María Barrientos, cuando le advirtió que no estaba allí en calidad de Presidente de la Generalitat sino en calidad de acusado.

 Mas se presenta ante el Tribunal que lo juzga con la petulancia de quien todavía se cree la primera autoridad de Catalunya

Artur Mas siguió al dedillo la doctrina aprendida de su gran maestro. Si Jordi Pujol escribió: “Solos no podíamos construir el país, y la construcción del país era nuestra ambición”, el acusado basó su defensa en que actuó en cumplimiento de un mandato democrático del Parlament.

Como dijera el patriarca a su secretario general e íntimo amigo, Lluís Prenafeta, en mayo de 1980 tras tomar posesión de su cargo de manos de Josep Tarradellas: “Lluís, en estos momentos la Generalitat somos tú y yo.” Y bien que los dos se aprovecharon de la situación, como ha quedado más que demostrado.

Ante el TSJC, Artur Mas se presentó como el más fiel seguidor de los mandatos del Parlament de Catalunya, sin tener en cuenta que la Cámara catalana se enmarca en la Constitución Española, como también ocurre con el Tribunal Constitucional. 

Para dejar constancia de que manejan los tiempos, tanto Artur Mas, como las conselleras Irene Rigau y Joana Ortega, también encausadas, dieron plantón al Tribunal. Durante media hora se dejaron mecer por los arrullos de sus admiradores que aguardaban a las puertas del TSJC. Cuarenta mil, según la Guardia Urbana de Barcelona.

Y la escenificación no ha hecho más que empezar.

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

LO POBLE QUE VOLEM 6-02-2017

Carrer lateral del supermercat Mercadona. 

Veieu la senyal de gir obligatori a la dreta en arribar a la carretera de Santa Bàrbara? 




Cada dia, quans conductors hi ha que no la respecten?