Consultora sènior d'Innovació i Logística, Institut Cerdà
La infraestructura de la connexió ferroviària amb Europa ha acabat tenint amb els anys una dimensió i unes complexitats difícilment assumibles
La reivindicació del corredor mediterrani com a infraestructura imprescindible per a la consolidació i el desenvolupament de la nostra economia productiva és una necessitat que s’ha de seguir impulsant, aprofitant la unanimitat que hi ha sobre la seva prioritat. No obstant, el temps que ha transcorregut des que a finals de la dècada dels anys 90 van començar a sentir-se les primeres veus que ho reclamaven fa que avui puguem visualitzar que aquest macroprojecte s’enfronta a riscos que fa molt pocs anys ni tan sols havíem intuït. Al marge, és evident, de les consideracions i els estira-i-arronsa polítics que l’han acompanyat.
Per un costat, aquest és un projecte que en el seu llarg recorregut de reivindicació s’ha anat engrandint de manera que ha acabat tenint una dimensió i unes complexitats di-
fícilment assumibles, tant pel que fa al seu finançament, com en el seu desenvolupament tècnic i també el seu calendari d’execució. Correm el risc d’haver generat una obra tan mastodòntica que, fins i tot, si la comencéssim a fer avui mateix, probablement s’acabaria quan la realitat econòmica ja hauria posat sobre la taula noves necessitats i noves realitats.
fícilment assumibles, tant pel que fa al seu finançament, com en el seu desenvolupament tècnic i també el seu calendari d’execució. Correm el risc d’haver generat una obra tan mastodòntica que, fins i tot, si la comencéssim a fer avui mateix, probablement s’acabaria quan la realitat econòmica ja hauria posat sobre la taula noves necessitats i noves realitats.
Des d’un altre punt de vista, ja hi ha qui reclama un projecte més mesurat, en el sentit que amb petits avanços i petites solucions (és el cas de la Seat a Martorell)
faríem un pas de gegant en la connexió ferroviària amb Europa, sense necessitat d’unir Algesires amb França des del minut u. Potser hem de començar a introduir el terme corredors mediterranis, en el sentit que aquest projecte es pot configurar amb diverses solucions, totes assumibles i viables, sense necessitat de pensar sempre en la gran solució global.
faríem un pas de gegant en la connexió ferroviària amb Europa, sense necessitat d’unir Algesires amb França des del minut u. Potser hem de començar a introduir el terme corredors mediterranis, en el sentit que aquest projecte es pot configurar amb diverses solucions, totes assumibles i viables, sense necessitat de pensar sempre en la gran solució global.
Potser és el moment de repensar el corredor mediterrani i adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats
Hi ha una tercera realitat que pot fer perillar aquesta infraestructura i és que les solucions tecnològiques aplicades a l’economia productiva, i que responen a les demandes reals, avancen molt més ràpid que la via del tren, en el sentit que en aquests moments ja hi ha diverses iniciatives per fabricar a casa peces, productes i components que fins ara havíem d’importar, gràcies al fet que la tecnologia permet reduir els seus costos de producció i els temps d’entrega. Aquest és el cas de les impressores 3D de gran volum que possibilitarien reduir les importacions de molts productes que avui arriben per vaixell i que necessiten el tren per al seu transport.
S’ha trigat tant i s’ha volgut ampliar tant el debat, posant-hi també, per què no dir-ho, un munt d’obstacles, que el que ens hauria situat en el pla de la competitivitat europea el que ha fet és anar frustrant infinitat de propostes, projectes i inversions. A mesura que passa el temps, el que fem és posar en risc una infraestructura que ja fa molt temps que va amb retard i que potser ja hauríem de repensar i adaptar a les noves circumstàncies i realitats. Almenys, per fer-la real com més aviat millor.
