divendres, 16 de juny del 2017
A cavall de la bomba atòmica
Periodista
¿Per què no ataca Madrid d'una vegada?, semblen preguntar-se Puigdemont i Mas. ¿Per què no fa alguna cosa que justifiqui obrir aquí una sortida honrosa?
M’arriben contínuament teories sobre el desenllaç a curt o mitjà termini de l’escalada de la tensió sobre Catalunya. Una de les més insistents és que l’independentisme ja no sap com aconseguir una actuació nítidament desproporcionada de Madrid que modifiqui la visió internacional, espanyola i interior del que està passant. Si això acaba sense unes quantes bufetades físiques injustificades, si el desenllaç són quatre decrets recolzats en la mateixa legalitat democràtica espanyola que recolza avui l’existència i els límits del Parlament, les presses d’aquests últims cinc anys hauran sigut un mal camí. Catalunya serà essencialment diferent, però segons aquesta teoria viurà com la d’abans.
¿Per què no ataca Madrid d’una vegada?, semblen preguntar-se Puigdemont i Mas. ¿Per què no fa alguna cosa que justifiqui obrir aquí una sortida honrosa, un compàs d’espera encara que sigui per reconeixement d’impotència davant la força avassalladora de la violència física? Un amic indepe havia arribat a tenir un somni. ¿Recorden l’escena final de la pel·lícula Doctor Strangelove? Imaginava Rajoy cridant com un vaquer embogit, muntat a cavall d’una bomba atòmica mentre descendia cap al Parlament. El meu amic necessitava aquest Rajoy.
La veritat és que la seqüència era fàcil d’imaginar. La retallada de l’Estatut quan ja havia sigut votada per les Corts i els ciutadans, o les taules petitòries de firmes contra Catalunya que va atiar el PP ens van donar imatges similars –més contingudes però igual de rotundes– a aquell moment de la pel·lícula de Stanley Kubrick. És a dir, Rajoy ja ha cavalcat boig, alegre i feliç sobre bombes atòmiques degradadores per sempre de la convivència normal entre Catalunya i Espanya. Però potser en va aprendre.
Fins a la pròxima, sense pressa
Si el cavall desbocat no entra a la terrisseria, ¿quin recurs els queda als que tenien com a úniques alternatives esperar-lo o confiar en una insurrecció popular improbable? Provocar tensió fins a l’últim minut, minimitzar danys, limitar les inhabilitacions als que no volen o no poden seguir, maquillar el que ha passat, imposar un relat benevolent i esperar fins a la pròxima oportunitat. I aquesta vegada amb menys pressa, aquesta vegada sense descartar que Espanya efectuï un canvi constitucional lògic quan ja no hi siguin Rajoy i els seus 40 lladres.
Primer treball polític urgent del sobiranisme: en aquest país que tant celebra les derrotes històriques, convertir la pèrdua del temps invertit en una nova gran victòria moral. Segon: deixar de pensar com endossar als funcionaris les responsabilitats dels polítics. Tercer: dibuixar una continuïtat malhumorada de l’autonomia deixant de menysprear el catalanisme popular emergent que sorgeix i es construeix sòlidament des de l’esquerra.
dijous, 15 de juny del 2017
LA MOCIÓ DE CENSURA DE PODEMOS A RAJOY 1
Estar esmorzant i veure per televisió a Rajoy replicant a Irene Montero, n’hi ha prou per a que té produeixi una indigestió... Afortunadament sóc un tot-terreny i no vaig patir cap gastroenteritis...
Mentre esmorzava va entrar un company de feina i va mirar cap a la tele... Mentre sé seia al meu costat me va comentar:
-Acabo de llegir una piulada que ha enviat un teleespectador que deia així: ‘Rajoy porta la rèplica escrita, la qual cosa vol dir que li era igual el que li havien dit’...
Després vaig saber que la primera intervenció (a la que, suposadament li donava rèplica Rajoy) havia estat de Irene Montero, la portaveu dePodemos.
Ja per la tarda, a través de la Sexta, vaig poder seguir una mica millor, però sobre tot eren d’agrair els comentaris dels tertulians habituals de Más vale tarde que analitzaven al detall totes les intervencions.
A la primera jornada, la intervenció més brillant va ser la d’Irene Montero que va ser l’encarregada d’obrir el debat. Montero va acusar de corruptes els diputats del PP i els hi va llegir la llista de tots els casos de corrupció que afecten el PP (la reprodueixo)
Tot i que en un principi sé va dir que Rajoy igual no hi intervindria, al final ho va fer... Segons sembla per que a la moció presentada també perPodemos a l’Assemblea de Madrid contra la Cifuentes, aquesta va declinar intervenir i va ser contraproduent per al seu partit.
Tal com he dit més amunt, Rajoy no va respondre directament a la Montero. Pel que sembla esperaven que intervingués Pablo Iglesias com a candidat que era a president del govern. La seva intervenció va estar plena de retrets cap a la formació morada. Va ser quan va soltar una d’aquelles que de tant en tant solta Rajoy i que ha segut motiu de comentaris arreu (mitjans de comunicació, xarxes socials, etc.) Apunteu-vos-la bé perquè segur que quedarà per a la història: Quan pitjor, millor per a tots. I quan pitjor per a tots, millor. Millor per a mi el seu. Benefici polític. Rajoy també va preguntar als de Podemos si pensaven abans d’actuar o actuaven després d’haver pensat... Però si és el mateix!!!!
Davant d’aquesta loquacitat, un (jo) no compren com una de les contertulianes de la Sexta s’atrevís a dir que Rajoy és un gran orador... En tot cas Rajoy serà un gran lector, o un gran intèrpret, ja que normalment es limita a llegir el que porta escrit. Els grans oradors són aquells que poden estar parlant hores i tenen un discurs coherent, ben estructurat, sense contradiccions, són ocurrents i divertits i mantenen expectant el públic per l’interès que té. Com heu pogut veure no acabo de retratar precisament a Rajoy.
No obstant, els analistes coincideixen en que la segona intervenció de Rajoy, la de la rèplica de veritat a Pablo Iglesias va estar molt millor, fins i tot brillant... Li va dir al candidat que no era de fiar, que la gent, com més el coneixen, menys se’n fien d’ell.
La resposta de Pablo Iglesias també va ser brillant... De fet li va posar en safata: No sé si vostè és molt de fiar, pels amics que té a la presó...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)