Periodista
La dimissió d'Albert Batlle indica que el xoc de trens sembla avui inevitable, però...
La radicalització de Carles Puigdemont –l’última prova és la dimissió del director de la policia catalana Albert Batlle, un home de la tradició del PSC– fa que la negociació prèvia al xoc de trens sembli impossible. L’independentisme ha rebutjat la proposta dePedro Sánchez d’obrir al Congrés una subcomissió per a la reforma constitucional i de negociar, al mateix temps, el finançament autonòmic, les inversions estatals i l’estatus de la llengua catalana.
I des de l’altra riba, les reaccions tampoc són bones. Albert Rivera,potser pensant en la pròxima campanya, ha afirmat una cosa tan madrilenya com que el PSOE abraça «l’independentisme del PSC». I des del PP (Fernández-Maillo), li retreuen no fer pinya amb el Govern i argumenten que en aquest moment només toca exigir el compliment de la llei.
No obstant, la posició del PSOE i del PSC –llei sí, però també política– pot ser la viable en el futur. L’immobilisme ha aconseguit que avui la situació sigui molt més irrespirable que la del 2011 quanMariano Rajoy va arribar al poder. És conseqüència del queSánchez defineix com «l’intent del PP de governar Espanya i Catalunya sense comptar amb Catalunya».
La idea de començar a negociar creant una subcomissió parlamentària, compartida malgrat altres diferències per Felipe González, potser no sigui la solució i haguem de conviure molts anys amb el procés, però el PP no l’hauria de menysprear. Entre altres coses perquè intueixo que Rajoy voldria rectificar sense abdicar del seu passat. Algú rellevant em diu que li va admetre que, si existís la marxa enrere, potser tindria una altra actitud davant l’Estatut. I dissabte a Bilbao va posar de model Iñigo Urkullu: «El que s’està fent entre el Govern d’Espanya i el Govern basc és el que s’ha de fer». Però és que Euskadi (i Navarra) amb el concert «ja es regeixen per un principi confederal, cosa que acredita que és possible, 40 anys després, conviure compartint sobiranies», sostéDaniel Innerarity, filòsof pròxim al PNB.
¿Quan Rajoy alaba Urkullu, només ataca Puigdemont, o vol admetre, en confessió freudiana, que aquí hi ha una possible sortida? A més, els missatges de la vicepresidenta són cauts i la ministra de Defensa, que va dir que s’havia de defensar Espanya per terra, mar i aire, han callat. Com que de ganes de parlar n’hi ha, intueixo una ordre superior.
ESTULTÍCIA CENTRALISTA
El que passa no és només culpa de l’independentisme, sinó també –potser més– de l’estultícia centralista. ¿Recorden José Ignacio Wert i allò d’«espanyolitzar» els nens catalans? Doncs ara Pablo Casado, portaveu del PP, ha afirmat: «Les purgues dePuigdemont s’assemblen a les de Nicolás Maduro i a l’absoluta intransigència que vivim els constitucionalistes, als quals ens costava la vida defensar les nostres idees».
¿Quan Casado equipara crassos errors del president de la Generalitat amb els crims d’ETA, no sap que greixa la màquina independentista? La ignorància cum laude és pitjor que el reaccionarisme. I si Rajoy vol una mica de credibilitat hauria de cridar-lo a l’ordre. Just el que no va fer amb Wert el 2012.
