dissabte, 29 de juliol del 2017
Un país de porcs
Esther Vivas
El maltractament animal és general en el sector porcí. Els animals deixen de ser éssers vius per convertir-se en mercaderies, amuntegats en espais minúsculs; atipats de pinso i antibiòtics
Vivim en un país de porcs, i ho dic en sentit literal. A Espanya se sacrifiquen cada any 46 milions d’a-quests animals, un per habitant, la xifra més alta de tot Europa. Una carn que es destina la majoria a l’exportació. Els porcs creixen i malviuen aquí, amuntegats en molt poc espai, sobre sòls enreixats i envoltats de purins, mai podran veure la llum del dia. Després els maten, i se’n van. ¿Que deixen rere seu? Molta merda.
Catalunya és el territori més porc. Dels quatre milions de tones de carn produïdes anualment a l’Estat, el 42% surten de les comarques del Segrià, la Noguera, Osona i l’Alt Empordà. Uns animals que deixen cada any als seus veïns més excrements que els de tots els catalans junts, segons un exhaustiu informe de l’organització Food & Water Europe. Els purins són un dels principals problemes de la indústria porcina.
Els aqüífers catalans en pateixen les conseqüències: un 41% estan contaminats per excés de nitrats procedents dels seus orins, cosa que dificulta l’accés a l’aigua potable a un total de 142 municipis, segons informa l’Agència Catalana de l’Aigua. Per proveir correctament les seves poblacions, i que no els falti aigua, la Generalitat ha d’invertir més de sis milions d’euros anuals. Els porcs, i la seva indústria, ens surten molt cars.
El problema sembla no tenir fi. La decisió del Govern del Partit Popular, el 2014, de retirar les ajudes a les plantes de tractament de purins, que transformen els excrements en energia, va empitjorar la situació, i va provocar el tancament de les seves fàbriques, cosa que va fer augmentar el nombre d’abocaments il·legals. El Suprem, dos anys més tard, va anul·lar aquesta ordre ministerial, fet que va permetre la reobertura d’algunes de les plantes. No obstant, segons organitzacions com el Grup de Defensa del Ter, que des de fa anys monitoritza la contaminació de les fonts d’aigua d’Osona, aquestes empreses no acaben amb el problema sinó que permeten augmentar el nombre de granges i són energèticament insostenibles i ineficaces.
La solució passa per reduir el nombre d’animals. El problema no és el porc sinó el model. Un aspecte en què coincideix el Síndic de Greuges, que davant la gravetat de la situació, a finals del 2016, va prendre cartes en l’assumpte. Les conclusions del seu informe sobre la contaminació provocada pels purins eren clares: el Govern català havia sigut massa permissiu amb el sector i era necessari un control més gran sobre la gestió dels excrements, així com una moratòria en la instal·lació de noves granges.
Però, ¿a qui pertany tant porc? La indústria està en mans d’uns quants que controlen cada tram de la producció, des del pinso fins als escorxadors passant per les granges, cada vegada més grans i amb una xifra superior d’animals, de mil cap amunt. Es tracta d’un model d’integració vertical que dona a unes quantes empreses un control absolut sobre el sector. Les petites granges són relegades a la desaparició, encara que algunes resisteixen i altres aposten per la producció ecològica. La concentració territorial és una altra de les seves característiques, fet que genera un problema mediambiental dramàtic en determinades zones. A Catalunya, les empreses se situen al llarg de les comarques que recorre l’Eix Transversal, una autovia al servei de la indústria porcina.
El maltractament animal és el seu modus operandi. Els porcs deixen de ser éssers vius per convertir-se en mercaderies, amuntegats en espais minúsculs; atipats de pinso i antibiòtics, que se’ls subministren de manera preventiva per sobreviure en condicions d’amuntegament insalubres; finalment són atordits amb CO2, degollats i trossejats. Un mètode que té els seus orígens en els escorxadors de Chicago del segle XX, quan la producció en línia permetia en tan sols 15 minuts matar i trossejar un animal. Un sistema tan eficient que Henry Ford l’adoptaria per a la fabricació de cotxes. Per al capital, no hi ha diferència entre un cotxe i un ésser amb vida.
Els seus treballadors, com denuncien els sindicats, tampoc són tractats com es mereixen, i la precarietat és la moneda de canvi. «Valen més els porcs que van penjats que tots nosaltres», deia un sindicalista d’ESFOSA, el principal escorxador d’Osona. Les protestes dels seus treballadors aquests últims mesos apunten en aquesta direcció: baixos salaris, falses cooperatives que contracten persones immigrants aprofitant-se de la seva situació de vulnerabilitat, persecució sindical. ¿Qui són els porcs?, toca preguntar-se. La resposta està a les seves mans.
divendres, 28 de juliol del 2017
ELS UNS PELS ALTRES I LA CASA (Gènova, 13) SENSE AGRANAR
Com sabeu dimecres va declarar el President del Govern de les Espanyes a l’Audiència Nacional en qualitat de testimoni. Mentre això passava, Arnaldo Otegi assistia a una conferència que donava un amic a Lleida i deia més o menys això:
-Com han canviat els temps... Mentre jo estic assegut tranquil·lament escoltant el meu amic Joan Tardà, Rajoy està declarant a l’Audiència Nacional.
No ens enganyem, malgrat les paraules d’Otegui el país no ha canviat substancialment: A Madrid segueix governant el PP i pel que sembla ho farà, al menys, fins que la legislatura s’esgoti i a Catalunya seguim, com des de fa anys, en pas fer cap a la independència o cap a la incertesa (encara està per veure’s) i, per tot arreu, destapant-se nous casos de corrupció política.
No sé si us n’heu adonat, Espanya és un país de filòsofs. El tio Maso (e.p.d.), pare del meu company de treball i amic Maso, sempre es vanagloriava d’haver llegit intensament els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosaltres els espanyols (i fins que es demostri el contrari ho són tots els que tenen el DNI del Regne d’Espanya) tenim la grandíssima sort de poder conviure amb ells. Només sé que no sé res va dir Plató, una de les frases més repetides pels nostres corruptes de capçalera.
Però si amb això no n’hi ha prou, la culpa no la vol ningú (cap sorpresa!) i si l’encolomes a un altre que damunt no es pot defensar, millor encara.
Un dels tresorers del PP del temps de la Gürtel va se Álvaro Lapuerta que ha quedat exonerat degut al seu estat de salut física i mental. Dimecres Rajoy el va culpar juntament amb l’Esperanza Aguirre (a qui no deu de considerar amiga precisament) de ser-ne els responsables del finançament il·legal del partit. Sembla ser que mentre el primer ho va ser per acció, la segona ho hauria estat per omissió. Va declarar Rajoy que en assabentar-se de que alguna cosa lletja passava al PP, li va manar a l’Esperanza Aguirre que ho investigués i si ho considerava pertinent, ho tallés de soca-rel. Però ni la Esperanza ni Rajoy van fer res... Per a què havien de prendre mesures si el que estava passant ja els hi anava bé!
Si així va ser, Doña Espe no ho va fer... Tot i que, com sabeu, presumeix de ser ella la que va destapar la Gürtel (però sé li van escapar d’altres com la Púnica, el Lezo...)
Només acabar la compareixença de Rajoy davant l’Audiència Nacional van diversos líders polítics (entre ells Pedro Sánchez) els que li van demanar la dimissió.
Per la seva banda, des del PP van dir que semblava una cursa per veure qui l’hi ho demanava abans. No es tracta de demanar-la abans o després, es tractar de tenir decència (ni que només sigui una mica) i presentar la renuncia... I no dimecres, sinó quan es va saber amb seguretat que el PP s’havia finançat irregularment durant anys, incloent-hi els sobresous que s’emportaven la majoria dels seus dirigents, entre d’altres, presumptament, Rajoy.
Me costa creure que si una situació similar a la que ha passat al PP (o a CDC) hagués passat a un dels principals partits d’algun país del nostre entorn, no hagués comportat conseqüències polítiques immediates. Des d’Europa suposo que se’ns miren amb cara d’incredulitat i estupefacció.
Per cert, TVE-1 va ser l’única emissora generalista (no temàtica) que no va informar als seus Telediaris de la compareixença de Rajoy a l’Audiència. Com podeu veure, als seus dirigents encara els hi dura el sectarisme de l’època de directius de TeleMadrid.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)