divendres, 11 d’agost del 2017
La melancolía es de izquierdas
Lo más revelador del CIS de julio es que parece apuntar el principio del fin esa melancolía de la izquierda que tanto ha facilitado la supervivencia del presidente Mariano Rajoy
ANTÓN LOSADA
ANTÓN LOSADA
Nada explica tan bien la supervivencia de Mariano Rajoy en la Moncloa a lo largo de los últimos dos años como la melancolía que se extiende entre el electorado de izquierdas con sorprendentes frecuencia y facilidad. Costó mucho tiempo y no pocas derrotas a sus adversarios reconocer a Rajoy su condición de maestro en el manejo de los tiempos. Por su propio bien, no deberían tardar tanto ahora en reconocerle su maestría en el manejo de la melancolía de sus rivales.
Fue la melancolía y el desanimo postzapaterista de millones de votantes socialistas asilados en la abstención desde 2011 lo que cimentó su victoria el 20-D; a pesar de los casi tres millones de votantes populares que se quedaron en casa u optaron por la marca blanca que les ofrecía Albert Rivera.
Fue la melancolía y el enfado de más de un millón de votantes de Podemos e Izquierda Unida lo que le permitió ampliar y consolidar su ventaja en junio de 2016, tras el fracaso del intento de conformar un gobierno alternativo y la constatación de que, tanto al PSOE como a Podemos, les importaba más ganar al otro y ser segundo que competir por la primera plaza y derrotar al PP.
Más allá de la recuperación en intención de voto auspiciada por el liderazgo de Pedro Sánchez, la capacidad de Podemos para conservar su espacio en la izquierda ante el repunte socialista, el desgaste moderado de los populares a pesar de la propaganda económica y la manifiesta incapacidad de Ciudadanos para aprovecharlo pese a la exuberancia de su oportunismo y sus apoyos mediáticos, lo más revelador del tan comentado CIS de julio reside en que parece apuntar el principio del fin esa melancolía de la izquierda que tanto ha facilitado la supervivencia del presidente.
La remontada socialista parece provenir de la recuperación de votantes que se había refugiado en la abstención, no de la competencia cainita con un Podemos que logra retener sus apoyos, seguramente gracias al éxito de la moción de censura y a la adopción encubierta de la estrategia cooperativa promovida por Iñigo Errejón. La vuelta de esos abstencionistas melancólicos provoca también que, por primera vez en dos años, la suma de votantes de izquierda supere de nuevo a la suma de los votantes de derecha.
Solo una razón puede haber empezado a provocar ese retorno: el convencimiento de que vuelve a ser posible un gobierno alternativo. Pedro Sánchez y Pablo Iglesias harían bien en tomar nota. Quién traicione esa expectativa volverá a ser castigado y seguramente con más dureza.
Aunque no todo son malas noticias para Rajoy. El CIS de julio demuestra que, a día de hoy, Albert Rivera y sus coristas de Ciudadanos sólo pueden aspirar a operar como un apoyo, no un competidor real por la supremacía en el espacio de derecha y centro derecha.
dijous, 10 d’agost del 2017
DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 10
LA BATALLA D’STALINGRAD
Segurament pensareu que té a veure la batalla d’Stalingrad al diari de l’agost. Hi té que veure... Fixeu-vos.
Ahir per la tarda quan anava a casa mons pares me vaig posar a parlar amb un veí de casa nostra que també té una casa per aquella zona. Parlant, parlant, va sortir que jo era de la Galera i que la família de la seva dona hi tenien uns amics que solien visitar sovint. De seguida vaig saber de qui estava parlant.
-Sí, el tio Juanito va estar a la División Azul –li vaig dir-.
-Igual que mon sogre... D’aquí els hi ve la relació... Mon sogre solia explicar que els van evacuar d’Stalingrado hores abans de començar la batalla i que quan van arribar a Amposta, a la sortida del pont els esperaven les autoritats amb les bandes de música que els van rebre amb honors d'herois –me va explicar el meu veí-.
10è ANIVERSARI DE LA CRISI
Hi ha aniversaris que se celebren amb alegria, però en canvi n’hi ha d’altres que no voldries ni recordar. Precisament abans d’ahir va ser el 10è aniversari del començament de la crisi, anomenada per alguns com ESTAFA, ja que per a la majoria dels treballadors i les classes populars va ser precisament això: Una ESTAFA.
Sé considera com l’inici la crisi de les hipoteques subprime que oferien grans rendibilitats però el risc era molt elevat. A partir d’aquest fet la crisi va anar avançant com una bola de neu que baixa pel vessant d’una muntanya.
Aquest matí escoltava a la SER alguns comentaris sobre si, com diu la Unió Europea la crisi ja ha acabat. Els tres o quatre que he pogut escoltar, tot anaven en sentit contrari, es a dir: La crisi no ha acabat. Crec que amb un d’ells es pot resumir perfectament la situació:
-La crisi acabarà el dia que jo hagi recuperat tot el que he perdut durant aquests anys.
I és així mateix. Jo parlaré com a treballador públic, però segur que tu també podries explicar la teva situació que igual és molt pitjor que la del nostre col·lectiu.
Alguns treballadors encara no han cobrat part de la paga de Nadal que es va suprimir el 2012. I tot el col·lectiu no hem recuperat el 100% del complement específic que ens va permetre durant unes poques pagues extra cobrar-les doblades. A part d’això s’havia signat anys abans un acord entre l’Administració i els sindicats per a poder promocionar al nivell superior de la mateixa categoria cada 5 anys. Amb la crisi també es va perdre i tampoc s’ha recuperat tot i la insistència dels sindicats. Entre unes coses i altres al cap de l’any deu significar uns quants milers d’euros que hem deixat de guanyar...
VENEÇUELA, RÚSSIA... I TURQUIA
Els mitjans de comunicació van carregat de noticies sobre la situació veneçolana. Durant els darrers dies la pressió internacional sobre el govern de Maduro s’ha intensificat... Però qui parla de Rússia? Allà està passant el mateix i ningú diu res. Quan Putin creu que algú li pot arribar a fer ombra, va i l’empresona. Del partit opositor son desenes els dirigents empresonats. Però tothom tem Putin i Rússia és un país massa gran i important per a enfrontar-te-li obertament.
I potser encara molt pitjor és el que est`passat a Turquia on, només perquè ho demani Erdogan, s’empresona un periodista en arribar a Barcelona per haver escrit un article crític amb el seu règim.
No serà per què Turquia està fent a la UE un gran favor? Quin? El de retenir al seu territori els emigrants libis que han marxat per la guerra del seu país.
Quanta hipocresia!! No trobeu que ens ho hauríem de fer mirar?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)