 |
| La Ràpita. Palmeres. |
dijous, 31 d’agost del 2017
I quan ens vam despertar, tot estava polititzat
JORDI EVOLE
No puc evitar que se m'escapi el riure quan sento algú dir “no s'ha de polititzar tal o tal altra cosa”, perquè normalment des del moment que es pronuncia la frase comença la politització. Està polititzat el futbol, estan polititzats els noms dels carrers, els mitjans de comunicació, la memòria històrica, els aeroports, els concerts a favor dels refugiats (sé del que parlo), fins i tot les platges estan polititzades. Sí, les platges: l'altre dia en una de la Costa Daurada va passar una avioneta publicitària amb la paraula “Democràcia”, crec que patrocinada per Òmnium Cultural, i l'endemà n'hi va passar una altra amb el “Sí” del referèndum, crec que patrocinada per l'Assemblea Nacional de Catalunya. Llàstima que no tiressin pilotes, com abans. El més polític que havia vist en avionetes de platja era el missatge dels 80 de “Rumasa, 5 anys de lluita”, pagat per Ruiz Mateos. Jo vaig fer EGB.
Amb aquests precedents, ¿com podem no polititzar un atemptat? Amb l'experiència a polititzar atemptats que tenim. Si Espanya fos una marca comercial podria portar com a eslògan “Espanya, polititzant atemptats des del 1897”. L'atemptat de la Rambla es va polititzar la mateixa tarda dels fets, encara que els líders de primera fila –Rajoy, Puigdemont i Colau- guardessin les formes. L'endemà, articles i editorials van decidir barrejar –oh, sorpresa- procés amb atemptats.
Va seguir la politització amb polítics de segona línia i articulistes de primera proclamant que Catalunya, amb la gestió dels atemptats, ja havia actuat com un Estat. Fins fa poc els mateixos deien que Espanya era un Estat opressor. Curiós estat autoritari que mentre oprimeix permet al territori oprimit comportar-se com a estat independent. Després es va polititzar una roda de premsa quan un periodista holandès va demanar al MVP d'aquests dies –el major Trapero- que contestés en castellà i molts vam celebrar el “Buenupuesmoltbépuesadiós”. I va seguir la politització: com que els Mossos rebien molts elogis, i el relat estava agafant, alguns mitjans van decidir desprestigiar-los, encara que el motiu de fons era simplement polític: que els independentistes que governen a Catalunya no es poguessin apuntar un gol.
I l'últim episodi de politització de l'atemptat (però, tranquils, no serà l'últim) va ser la mani de dissabte. No va ser una mani, va ser una altra cosa. Ja des del principi. Perquè la seva gestació ha sigut un part amb dolor. No es pot pretendre una mani unitària quan el que hi ha és de tot menys unitat. Tot i així, milers de ciutadans hi van anar amb l'únic propòsit d'homenatjar els morts i rebutjar qualsevol tipus de violència. Ni més ni menys. Però altres, amb tot el seu dret però dubto si triant el millor escenari, van aprofitar per parlar del seu llibre. Temien tant ser manipulats per l'altre, que alguns (insisteixo, alguns) devien pensar: “Abans que ens manipulin, manipulem nosaltres”.
Ja divendres vaig escoltar una tertúlia on s'especulava amb la possibilitat que hi hagués manifestants que s'hi presentessin amb banderes estelades i espanyoles. Es veu que hi havia xup-xup. Els juro que no m'ho vaig creure. Vaig pensar que si n'havia serien molt poques, i que la marxa tindria com a protagonista el crit unànime de “No tinc por”. No em diguin il·lús perquè tingui una il·lusió. La realitat va ser que, per un costat, es van repartir banderes espanyoles de plàstic. Altres les portaven de casa. Però van quedar pràcticament eclipsades per la quantitat d'estelades amb crespons negres (tal com havia demanat l'ANC), perquè en posades en escena efectistes i televisades és molt difícil guanyar l'independentisme, amb anys d'experiència al darrere. He al·lucinat bastant amb els que per justificar la presència de les seves banderes han dit que altres manifestacions contra el terrorisme havien estat plenes de banderes espanyoles. ¿De veritat que per construir un nou país copien les maneres de fer de l'Espanya més rància?
Sí que vaig pensar que el Rei es podia emportar alguna xiulada. Alguna. Però no la que li va caure, equiparable a les que ja ha rebut en les finals de la seva copa. Entenc la protesta (encara que crec que no era el dia) per la hipocresia d'un cap d'estat que arriba a acords comercials amb l'Aràbia Saudita i assisteix a una mani contra el terrorisme gihadista. Però si, a nivell ètic, els catalans som tan exigents (que em sembla genial que ho siguem), m'hauria agradat veure manifestacions de protesta a les portes del Nou Camp quan a l'equip símbol de Catalunya el patrocinava Qatar Foundation o Qatar Airways.
Crec que a aquestes altures del partit entre indepes i no indepes, qualsevol cosa que es faci -fins i tot aquest article- va acompanyada de l'ombra de la sospita, del recel, del prejudici. ¿Algun dia tornarem a intentar entendre l'altre? Ens hem acostumat a parlar d'“ells” i “nosaltres”, sense oblidar els molts catalans que s'ho miren amb distància, fastiguejats, avorrits, després de cinc anys esgotadors. Però els més cafeters, es miren de cua d'ull, es vigilen, a veure si l'altre la caga més. Crec que aquesta setmana hem sentit una certa vergonya per actituds fins i tot dels "nostres”. Els lectors fidels d'algun diari que no han suportat la línia editorial del seu diari, o els moltíssims catalans que havent assistit a totes les grans manifestacions de les diades, dissabte es van avergonyir amb el que van veure. “Això no tocava”. Els independentistes normalment saben aprofitar les seves ocasions, però dissabte no van tenir la seva millor tarda.
I per no saltar-nos la tradició, entre els uns i els altres hem tornat a polititzar un atemptat. Perquè potser ja no pot ser d'una altra manera. Perquè quan ens vam despertar, ja tot estava polititzat. Una llàstima, sobretot després de la lliçó que ens van donar els serveis d'emergències, el personal sanitari, les diferents policies (amb un paper destacadíssim per als mossos), i la ciutadania anònima que des de la tarda dels atemptats va reaccionar amb grandesa. Queden imatges que et reconcilien amb tot: els pares del nen de Rubí abraçant l'imam, o la germana de dos dels presumptes terroristes llegint entre llàgrimes el manifest de Ripoll. Només un dia després dels atemptats, sense protocols ni parafernàlia, la ciutadania es va treure de la màniga un eslògan ja universal, i en català: “No tinc por”. Reconec que vistes les actituds d'alguns, jo començo a tenir-ne. Quin setembre ens espera. I quin octubre. I quin novembre. I quin…
Subscriure's a:
Missatges (Atom)