ANTONIO FRANCO
S’han acabat els somriures però no s’ha acabat res. Semblava que ens tocaríem les cares, però la prudència, o la falta de valor, o els càlculs de futur, ho van evitar. Seguiran les mobilitzacions però es difumina l’1 d’octubre com a data d’un referèndum acceptable per a algú. Fins dimecres, els 'indepes' actuaven com de broma, amb sorna, burlant-se del dispositiu de l’aparell judicial espanyol. O desconeixien l’abast de la llei de la gravetat, o la llei de física sobre què passa quan uns centenars de membres de la policia judicial se submergeixen en un cossi de gent el límit de la qual és protestar.
Però en el fons tot segueix igual. Ni un sol 'indepe' ha reculat ni un mil·límetre en les últimes setmanes, ni un sol partidari d’aquest canvi de la Constitució que Rajoy ja no té autoritat moral per proposar se sent ben representat per Madrid. En tot cas, al contrari. La majoria dels que Rajoy diu que vol defensar l’odiem per haver-nos conduït fins a aquesta situació. Els que desitgem un referèndum legal amb garanties que aclareixi què volem els catalans ens sentim in-
sultats amb la polèmica abstracta sobre si existeix el dret a decidir, com si en una democràcia se’n pogués prescindir.
Puigdemont ha de mentir cada vegada més: no hi ha cap suspensió 'de facto' de l’autogovern. La va denunciar, paradoxalment, exercint plenament de president de la Generalitat. Madrid n’aprèn. Puigdemont voreja el fracàs. De moment desaprofita l’única arma que li queda: convocar eleccions perquè els catalans emprenyats decideixin el pròxim Parlament. O potser li tremolen les cames: davant la Conselleria d’Economia i Hisenda no només no hi havia mig Catalunya, sinó que els assistents tenien exactament els mateixos drets democràtics que els que no van voler ser-hi.
Victòries sense valor moral
M’arriscaré amb un pronòstic. No haver arribat a tocar-nos la cara és un avantatge, però no sé si durarà ni si servirà per a res. El futur previsible és que no hi hagi independència a curt termini, però pot arribar per imposició popular majoritària en poquíssims anys. L’anunciat xoc de trens té cada vegada menys possibilitats de produir-se en el seu sentit dramàtic; potser va ser, sense que acabéssim d’entendre-ho, el que va passar dimecres en dues vies paral·leles. Espanya de moment s’apunta una merda de victòria sense futur ni valor moral. Tampoc tindrà valor moral –per les trampes fetes al Parlament– l’enèsima victòria catalanista en forma d’enèsima derrota històrica. No em considerin equidistant: estic decebut dels dos costats, però ja no em considero compatriota dels espanyols capaços de votar per la continuïtat dels corruptes del PP i a favor d’aquest líder de partit que es neguen a desbancar malgrat que s’assembli tant als pitjors reis tontos de la nostra història.
S’han acabat els somriures però no s’ha acabat res. Semblava que ens tocaríem les cares, però la prudència, o la falta de valor, o els càlculs de futur, ho van evitar. Seguiran les mobilitzacions però es difumina l’1 d’octubre com a data d’un referèndum acceptable per a algú. Fins dimecres, els 'indepes' actuaven com de broma, amb sorna, burlant-se del dispositiu de l’aparell judicial espanyol. O desconeixien l’abast de la llei de la gravetat, o la llei de física sobre què passa quan uns centenars de membres de la policia judicial se submergeixen en un cossi de gent el límit de la qual és protestar.
Però en el fons tot segueix igual. Ni un sol 'indepe' ha reculat ni un mil·límetre en les últimes setmanes, ni un sol partidari d’aquest canvi de la Constitució que Rajoy ja no té autoritat moral per proposar se sent ben representat per Madrid. En tot cas, al contrari. La majoria dels que Rajoy diu que vol defensar l’odiem per haver-nos conduït fins a aquesta situació. Els que desitgem un referèndum legal amb garanties que aclareixi què volem els catalans ens sentim in-
sultats amb la polèmica abstracta sobre si existeix el dret a decidir, com si en una democràcia se’n pogués prescindir.
Puigdemont ha de mentir cada vegada més: no hi ha cap suspensió 'de facto' de l’autogovern. La va denunciar, paradoxalment, exercint plenament de president de la Generalitat. Madrid n’aprèn. Puigdemont voreja el fracàs. De moment desaprofita l’única arma que li queda: convocar eleccions perquè els catalans emprenyats decideixin el pròxim Parlament. O potser li tremolen les cames: davant la Conselleria d’Economia i Hisenda no només no hi havia mig Catalunya, sinó que els assistents tenien exactament els mateixos drets democràtics que els que no van voler ser-hi.
Victòries sense valor moral
M’arriscaré amb un pronòstic. No haver arribat a tocar-nos la cara és un avantatge, però no sé si durarà ni si servirà per a res. El futur previsible és que no hi hagi independència a curt termini, però pot arribar per imposició popular majoritària en poquíssims anys. L’anunciat xoc de trens té cada vegada menys possibilitats de produir-se en el seu sentit dramàtic; potser va ser, sense que acabéssim d’entendre-ho, el que va passar dimecres en dues vies paral·leles. Espanya de moment s’apunta una merda de victòria sense futur ni valor moral. Tampoc tindrà valor moral –per les trampes fetes al Parlament– l’enèsima victòria catalanista en forma d’enèsima derrota històrica. No em considerin equidistant: estic decebut dels dos costats, però ja no em considero compatriota dels espanyols capaços de votar per la continuïtat dels corruptes del PP i a favor d’aquest líder de partit que es neguen a desbancar malgrat que s’assembli tant als pitjors reis tontos de la nostra història.
