LUGO 21

Vèncer el fatalisme

ENRIC HERNÁNDEZ

L'horitzó és fosc, però Rajoy encara pot rectificar i oferir diàleg en majúscules. El risc és guanyar la batalla fàctica de l'1-O i perdre Catalunya

Catalunya registra el terratrèmol d’indignació de més intensitat des del 15-M i el posterior setge al Parlament. Manifestacions, notes de repulsa, cassolades... Resolt a desactivar com més aviat millor el referèndum de l’1-O, l’Estat va tallar el cable equivocat. Missió complerta, però la detenció d’alts càrrecs del Govern i la profanació de les dependències de la Generalitat per la Guàrdia Civil van ser un pas en fals que ha irritat milions de catalans, molts d’ells aliens –i fins i tot refractaris– al discurs independentista.

En l’òrbita governamental hi ha els que sostenen que era necessari començar a alliberar la pressió social acumulada pel sobiranisme per distanciar les anunciades protestes de la jornada de l’1-O. Però, ja fos fruit de la premeditació o una mera barroeria, el que és segur és que el Govern central no va encertar a preveure ni la magnitud ni la transversalitat que acabaria tenint la reacció catalana.

El tauler s’ha endimoniat. Ni la maquinària judicial ni la mobilització independentista ja no tenen fre. Amb els membres de la Sindicatura Electoral el Constitucional ha perdut la por a castigar els desobedients; els restants, per desenes, poden acabar aviat davant la justícia. Com insinua Oriol Junqueras i reconeixen fonts del Govern, el referèndum com a tal no es podrà celebrar, però... ¿qui i com els ho explicarà als convençuts que a l’octubre conquistaran la independència?
L’amenaça de la DUI

Si ningú s’atreveix a fer-ho, regirà el full de ruta: el referèndum se substituirà per una declaració unilateral d’independència (DUI) del Parlament, seguida o no d’unes eleccions que la plebiscitin. I aquest serà el final: detencions, empresonaments, tumults, suspensió de l’autonomia...

L’horitzó és molt fosc, però no ens podem entregar al fatalisme. Mariano Rajoy encara és a temps de rectificar i, amb Pedro Sánchez, oferir a Catalunya un diàleg sincer, en majúscules, a canvi que Carles Puigdemont congeli un referèndum que ja no està en condicions d’organitzar. En cas contrari, Espanya pot guanyar la batalla fàctica de l’1-O, però a costa de perdre Catalunya.

167è TALL DE L'N-340. LES CASES D'ALCANAR

NO M’HA FET CAP GRÀCIA

Acostumo a llegir el Periódico durant l’esmorzar. De vegades, amb el meu company de taula, comentem alguna de les notícies que hi surten publicades (ell llegeix l’edició en castellà que compra el bar) Un dels apartats més comentats és l’acudit de Ferreres, quasi sempre brillant. De fet, quan a finals de juliol Ferreres va deixar de publicar perquè suposadament va agafar uns dies de vacances, el vam trobar a faltar, sobre tot el meu company...

L’acudit de dilluns era genial. Era una metàfora sobre la voluntat d’independència de Catalunya. En canvi, el del dimarts no me va fer cap gràcia. Representava gràficament els resultats electorals d’Alemanya. S’hi podia veure un podi que, a la part més alta, hi havia el l’Angela Merkel, al segon lloc el líder dels socialdemòcrates Martin Schulz, mentre que al tercer hi havia un nazi fent la tradicional salutació... Repeteixo: No me va fer cap gràcia. I no li dono la culpa a Ferreres, ja que ell, senzillament, va representar una notícia real y actual, tal com fa cada dia.

A Alemanya, el nazisme i tot allò relacionat amb Hitler està prohibit. Però és evident que la ideologia del partit ultradretà és de clara inspiraciónacionalsindicalista.

Tampoc m’ha fet gràcia que a diverses ciutats espanyoles (Huelva, Còrdova, Cadis...) s’acomiadi al les forces de l’ordre que venen destinades temporalment a Catalunya amb el crit de: A por ellos, oé...! Pepa Buenos, a la SER es preguntava qui eren ellos. I ella mateixa es responia: Ellos som tots els ciutadans d’aquest país.

Tampoc m’ha fet gràcia que Diego Pérez de los Cobos, coronel de la Guardia Civil, hagi de comandar els Mossos d’Esquadra. I encara més si tenim en compte que el pare d’aquest coronel va ser candidat de Fuerza Nueva.  

Tampoc m’ha fet gràcia que grups ultradretans segrestessin durant unes hores càrrecs electes i orgànics de Podemos a Saragossa i que damunt, la delegació del Govern s’excusés dient que no tenien efectius perquè una bona part dels policies estaven a Catalunya. Si quan un grup d’indepes no deixa sortir als Guàrdies Civils que havien fet un registre i es diu que s’acusarà els responsables de la concentració de sedició, de què s’acusarà als feixistes? Me temo que de res...  

Tampoc m’ha fet gràcia que es tracti als polítics com si fossin delinqüents comuns. Me pensava que després de més de 40 anys des de la mort del dictador Franco, a la ciutadania ja no sé la detenia per les seves idees polítiques, però me’n estic adonant del meu error. Rajoy està utilitzant tota la força de la Justícia per actuar contra les institucions catalanes i els seus càrrecs, un fet insòlit, tot i que pugui ser legal.

Tampoc m’ha fet gràcia que es clausuren webs independentistes limitant la llibertat d’expressió i d’informació de la ciutadania.

Tampoc m’ha fet gràcia que una associació de la Guardia Civil hagi denunciat a la Terribas per posar, segons ells, en perill un dispositiu policial. Terribas, al programa el matí que dirigeix i presenta a Catalunya Ràdio, va demanar els oients que informessin sobre els moviments policials dels que tinguessin constància.

Però tampoc m’ha fet gràcia que des del sector indepe es criminalitzi a ciutadans que no ho són pel fet d’expressar les seves idees contràries al procés o per acatar la legalitat espanyola que, mal que ens pesi és la que està en vigor, tot i que alguns parlin de dret internacional...  

I d'altres tantes i tantes coses...