LUIS MAURI
Tres històries personals que assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana
El senyor K., radiofonista en la setentena, va conèixer fa cinc o sis anys la senyora X., comerciant, set anys més jove que ell. De seguida van entaular una amistat sòlida, forjada en una complicitat espontània. Un any més tard iniciaven vida en comú com a parella. Ella és independentista, ell no. Mai van pensar que això acabés enterbolint la seva relació, menys encara a dinamitar-la. Al cap de dos anys de convivència, les diferències ideològiques van aconsellar apartar el tema en les converses domèstiques. No sempre era possible conviure amb el silenci. Les discussions eren cada vegada més freqüents, més agres. Mig any després, la parella es trencava.
La senyora Y. i el senyor Z., a cavall de la trentena i la quarantena, creador cultural ell, empleada en un servei públic ella, fa temps que van decidir excloure la qüestió catalana de les seves converses particulars. Les seves posicions respectives semblen no trobar un punt de conciliació. La parella és feliç, s’estima, està buscant el seu primer fill. Però a cap dels dos se li escapa l’estranyesa que un tabú s’interposi entre ells fins al punt d’exigir-los silenci. ¿S’hi habituaran? ¿Seran capaços de normalitzar l’anormalitat? ¿Es convertirà el tabú en un virus infecciós, letal?
El senyor A. i el senyor B. són amics íntims i companys de professió des de fa més de 30 anys. A. és independentista, B. no. Al llarg de la seva relació, han menjat o sopat junts més vegades que amb les seves respectives parelles. Han compartit viatges, moments feliços, mals tragos, ruptures i noves vides. Fa uns dos mesos que no es veuen. A. se sent insultat per les opinions de B., contràries a la direcció i la naturalesa mateixa del procés. Ha evitat les últimes troabdes: no se sentiria còmode fingint davant el seu amic que no està enfadat amb ell. Després de dos mesos d’allunyament, tots dos coincideixen que han de preservar el valor de la seva amistat. S’han citat a dinar aquesta setmana.
Sota noms comuns
Vaig tenir coneixement directe d’aquestes tres històries reals el cap de setmana passat, en un lapse de poc més de 36 hores. Evidentment, no tenen cap valor estadístic, però assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana. No només la societat entesa com el conjunt de persones que conviuen i cooperen sota un sistema de normes comunes; també les relacions afectives i emocionals en l’àmbit privat de les parelles, les famílies i els grups d’amics.
Hi va haver un temps no tan llunyà en què vam creure que hi havia coses que mai podrien passar aquí, que mai podrien tornar a passar aquí. Però la realitat és ben diferent. Aquestes coses que vam creure que mai podrien succeir-nos, ja ens estan succeint. En alguns casos, ja ens han succeït. Hi va haver un moment en què ens vam creure invulnerables. Ens vam creure vacunats pel racionalisme contra els deliris de les fes cegues. Però ens vam equivocar en el diagnòstic.
¿De què més estem segurs que mai pot passar aquí?
Tres històries personals que assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana
El senyor K., radiofonista en la setentena, va conèixer fa cinc o sis anys la senyora X., comerciant, set anys més jove que ell. De seguida van entaular una amistat sòlida, forjada en una complicitat espontània. Un any més tard iniciaven vida en comú com a parella. Ella és independentista, ell no. Mai van pensar que això acabés enterbolint la seva relació, menys encara a dinamitar-la. Al cap de dos anys de convivència, les diferències ideològiques van aconsellar apartar el tema en les converses domèstiques. No sempre era possible conviure amb el silenci. Les discussions eren cada vegada més freqüents, més agres. Mig any després, la parella es trencava.
La senyora Y. i el senyor Z., a cavall de la trentena i la quarantena, creador cultural ell, empleada en un servei públic ella, fa temps que van decidir excloure la qüestió catalana de les seves converses particulars. Les seves posicions respectives semblen no trobar un punt de conciliació. La parella és feliç, s’estima, està buscant el seu primer fill. Però a cap dels dos se li escapa l’estranyesa que un tabú s’interposi entre ells fins al punt d’exigir-los silenci. ¿S’hi habituaran? ¿Seran capaços de normalitzar l’anormalitat? ¿Es convertirà el tabú en un virus infecciós, letal?
El senyor A. i el senyor B. són amics íntims i companys de professió des de fa més de 30 anys. A. és independentista, B. no. Al llarg de la seva relació, han menjat o sopat junts més vegades que amb les seves respectives parelles. Han compartit viatges, moments feliços, mals tragos, ruptures i noves vides. Fa uns dos mesos que no es veuen. A. se sent insultat per les opinions de B., contràries a la direcció i la naturalesa mateixa del procés. Ha evitat les últimes troabdes: no se sentiria còmode fingint davant el seu amic que no està enfadat amb ell. Després de dos mesos d’allunyament, tots dos coincideixen que han de preservar el valor de la seva amistat. S’han citat a dinar aquesta setmana.
Sota noms comuns
Vaig tenir coneixement directe d’aquestes tres històries reals el cap de setmana passat, en un lapse de poc més de 36 hores. Evidentment, no tenen cap valor estadístic, però assenyalen amb nitidesa fins a quin punt el conflicte polític està esquerdant la societat catalana. No només la societat entesa com el conjunt de persones que conviuen i cooperen sota un sistema de normes comunes; també les relacions afectives i emocionals en l’àmbit privat de les parelles, les famílies i els grups d’amics.
Hi va haver un temps no tan llunyà en què vam creure que hi havia coses que mai podrien passar aquí, que mai podrien tornar a passar aquí. Però la realitat és ben diferent. Aquestes coses que vam creure que mai podrien succeir-nos, ja ens estan succeint. En alguns casos, ja ens han succeït. Hi va haver un moment en què ens vam creure invulnerables. Ens vam creure vacunats pel racionalisme contra els deliris de les fes cegues. Però ens vam equivocar en el diagnòstic.
¿De què més estem segurs que mai pot passar aquí?
