dilluns, 2 d’octubre del 2017
¿Hem perdut el seny?
JOAN TAPIA
Crec que l’última declaració de PIMEC reflecteix el que pensa molta gent: s’ha de respectar la legalitat, però sense enterrar els sentiments. El problema és quan l’emoció –que sempre acompanya la política– es converteix en irracional i degenera en fanatisme.
¿Està passant ara? Divendres passat em va impactar un tuit de G.N.F. que, en català, es dirigia així a Joan Manuel Serrat: «Ets la vergonya de Catalunya. Per les barbaritats que dius no mereixes ser català. Al país nou no et voldrem». Ja sabem que un tuit només és un tuit…però ajuda el seu company. I els atacs a Serrat deixen entreveure un apartheid politicocultural de la pitjor espècie. Si l’humilien a ell, ¿què pot témer el ciutadà anònim, sospitós d’espanyolisme, d’algun grup d’hiperventilats?
En el catalanisme del tardofranquisme hi va haver tres cantants i poetes amb gran influència. Lluís Llach ha optat per ser diputat independentista i estendard de part de Catalunya. Serrat, per la discreció i la professió, però sense abdicar del dret a expressar –de tant en tant– les seves opinions. Uns l’excomuniquen i altres volen que 'Mediterráneo' sigui un himne de combat. I Raimon, el del «jo vinc d’un silenci antic i molt llarg», es refugia en el «gairebé silenci». Suposo –és la meva opinió– que no pensa com Llach, però que no li agrada ni contrariar molts dels seus seguidors ni –encara menys– ser instrumentalitzat per aquells que mai l’han estimat ni respectat.
Tres catalanistes que no es comporten igual. Lògic. Ho és menys que alguns dels seus seguidors parlin d’expulsar («no et voldrem al nou país») els dels altres. És una actitud inquisitorial que no pot ser fonament de res i que creia incompatible amb Catalunya. ¿Algú ha sentit Llach –o fins i tot Santi Vila– defensar en veu alta, no murmurant, el dret de Serrat a expressar-se? El CEO, que tret de conspiració no està manipulat per Madrid, constata que la independència divideix els catalans en dues meitats pràcticament iguals. ¿És assenyat voler construir alguna cosa atiant aquesta divisió? Ningú té avui el monopoli del fanatisme. Conec no independentistes que s’han transmutat en croats i que veuen alguna cosa tèrbola en tot partidari de la tercera via. I la bogeria no se circumscriu a Catalunya. En ciutats del sud d’Espanya es victoreja els guàrdies civils que venen a Catalunya com a herois que lluitaran contra l’infidel i se’ls anima amb crits tribals d’«a por ellos, oé». ¿Hem perdut el seny? I a TVE he sentit un botiguer de Sevilla dir que s’ha disparat la venda de banderes. ¿Reacció a les estelades?
Nostàlgies
L’exclusivisme desencadenat és contrari a la democràcia. I els governs –d’allà i d’aquí– que ho disculpen estan fent un mal negoci. Cada dia sento més nostàlgia d’aquell Adolfo Suarez, que va vestir camisa blava però que va saber escoltar un president elegit a l’exili, potser fruit d’una conspiració judeomaçònica. I d’aquell Tarradellas, d’ERC, que tan poc s’assembla al diputat Rufián.
Crec que l’última declaració de PIMEC reflecteix el que pensa molta gent: s’ha de respectar la legalitat, però sense enterrar els sentiments. El problema és quan l’emoció –que sempre acompanya la política– es converteix en irracional i degenera en fanatisme.
¿Està passant ara? Divendres passat em va impactar un tuit de G.N.F. que, en català, es dirigia així a Joan Manuel Serrat: «Ets la vergonya de Catalunya. Per les barbaritats que dius no mereixes ser català. Al país nou no et voldrem». Ja sabem que un tuit només és un tuit…però ajuda el seu company. I els atacs a Serrat deixen entreveure un apartheid politicocultural de la pitjor espècie. Si l’humilien a ell, ¿què pot témer el ciutadà anònim, sospitós d’espanyolisme, d’algun grup d’hiperventilats?
En el catalanisme del tardofranquisme hi va haver tres cantants i poetes amb gran influència. Lluís Llach ha optat per ser diputat independentista i estendard de part de Catalunya. Serrat, per la discreció i la professió, però sense abdicar del dret a expressar –de tant en tant– les seves opinions. Uns l’excomuniquen i altres volen que 'Mediterráneo' sigui un himne de combat. I Raimon, el del «jo vinc d’un silenci antic i molt llarg», es refugia en el «gairebé silenci». Suposo –és la meva opinió– que no pensa com Llach, però que no li agrada ni contrariar molts dels seus seguidors ni –encara menys– ser instrumentalitzat per aquells que mai l’han estimat ni respectat.
Tres catalanistes que no es comporten igual. Lògic. Ho és menys que alguns dels seus seguidors parlin d’expulsar («no et voldrem al nou país») els dels altres. És una actitud inquisitorial que no pot ser fonament de res i que creia incompatible amb Catalunya. ¿Algú ha sentit Llach –o fins i tot Santi Vila– defensar en veu alta, no murmurant, el dret de Serrat a expressar-se? El CEO, que tret de conspiració no està manipulat per Madrid, constata que la independència divideix els catalans en dues meitats pràcticament iguals. ¿És assenyat voler construir alguna cosa atiant aquesta divisió? Ningú té avui el monopoli del fanatisme. Conec no independentistes que s’han transmutat en croats i que veuen alguna cosa tèrbola en tot partidari de la tercera via. I la bogeria no se circumscriu a Catalunya. En ciutats del sud d’Espanya es victoreja els guàrdies civils que venen a Catalunya com a herois que lluitaran contra l’infidel i se’ls anima amb crits tribals d’«a por ellos, oé». ¿Hem perdut el seny? I a TVE he sentit un botiguer de Sevilla dir que s’ha disparat la venda de banderes. ¿Reacció a les estelades?
Nostàlgies
L’exclusivisme desencadenat és contrari a la democràcia. I els governs –d’allà i d’aquí– que ho disculpen estan fent un mal negoci. Cada dia sento més nostàlgia d’aquell Adolfo Suarez, que va vestir camisa blava però que va saber escoltar un president elegit a l’exili, potser fruit d’una conspiració judeomaçònica. I d’aquell Tarradellas, d’ERC, que tan poc s’assembla al diputat Rufián.
diumenge, 1 d’octubre del 2017
LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ
 |
| Damàs a una botiga de Tortosa. |
Llibertat d'expressió? Quina llibertat d’expressió? La que reclamen els independentistes? O la que alguns independentistes neguen a d’altres ciutadans?
La llibertat d’expressió ha de ser recíproca: reclamar-la quan té la neguen, però també tolerar-la quan el que diuen sobre un mateix no agrada.
I dels silencis què me dieu? De vegades poden ser silencis còmplices, d’assentiment del que s’està fent, però també hi ha silencis porucs. També hi ha silencis canalles i aquests us ho ben asseguro, poden fer molt mal.
Dimecres 20, a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta hi va haver una concentració per a donar suport a l’alcalde Adam Tomàs que havia de declarar el dia següent a Tarragona per donar suport alreferèndum de l’1-O, però també a les institucions catalanes.
Una de les persones que va intervenir a l’acte va ser Jordi Romeva, pare del conseller d’Afers Estrangers del Govern català Raül Romeva. Jordi Romeva és, entre d’altres moltes coses, un membre destacat de l’ANC de les Terres de l’Ebre, ja que tot i no ser un ebrenc de naixement, després de treballar al Parc Natural del Delta, va decidir fixar la seva residència a Masdenverge.
Jordi Romeva va fer ser company de mili de Joan Manuel Serrat, una de les persones proscrites pel moviment independentista com enemic del procés per unes declaracions on se va posicionar en contra de l’1-O.
L’any 2011, gracies a la intervenció de Jordi Romeva, Joan Manuel Serrat va venir a Amposta per a donar suport a la Lira Ampostina (banda amb la que Jordi Romeva toca la tuba) en uns moments de dificultat econòmica. A part de cedir els drets d’alguns dels temes que els músics de la Lira van versionar, el propi Serratva interpretar un parell de temes, tot i que el seu estat de salut no era l’idoni.
Amb tota seguretat Jordi Romeva ha trucat el seu amic Juanito per a donar-li suport moral en uns moments ens els que el noi del Poble Sec s’ho deu d’estar passat força malament. Però a part d’això trobo a faltar unes manifestacions públiques ens les que Jordi Romeva expressés el seu suport a Serrat. Aquest mena de detalls sempre reconforten i s’agraeixen.
PREOCUPACIÓ
Fixeu-vos fins a quin punt s’ha agreujat la situació sobre la llibertat d’expressió que l’ONG Reporters Sense Fronteres ha alertat sobre el ciberassetjament que estan rebent alguns periodistes que s’han opinat en contra de la independència de Catalunya.
COBRAR AMB LA MATEIXA MONEDA
Vaig llegir al digital E-notícies que la seu d’ERC del Eixample de Barcelona la nit de dijous/divendres va patir un atac del sector espanyolista contrari al referèndum. Aquestes accions, a part de ser actes covards, no aconsegueixen pràcticament res. Cal recordar que atacs similars però de signe oposat també els han rebut seus d’altres partits contraris al procés, com per exemple la seu del PSC d’Amposta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)