dijous, 5 d’octubre del 2017

Ineficacia y desvergüenza

MARÇAL SINTES

Debo empezar admitiendo un error de cálculo. Nunca pensé que ni el gobierno del PP, ni Mariano Rajoy en particular, llegaran a alcanzar las actuales cotas de ineficacia y desvergüenza. Por ello, estaba convencido de que el referéndum del 1-O no saldría adelante. Calculaba que, para un estado como España, miembro de la UE, la OTAN y la OSCE, desbaratar una convocatoria de este tipo sería coser y cantar. Más aún porque había sido anunciada con meses de antelación y necesariamente debía apoyarse en la labor de miles de voluntarios, de amateurs con buenas intenciones.

Pues resulta que no. Resulta que el gobierno del PP siempre sorprende para mal. Siempre puede hacerlo peor. Siempre es capaz de ahondar en la indecencia. Porque, ¿cómo puede ser que este gobierno, armado con sus pocos escrúpulos y teniendo a mano todas las palancas y resortes, haya conseguido quedar retratado ante el mundo como unos salvajes y aparecer, también y al mismo tiempo, como unos ineptos incapaces de parar un referéndum montado a base de maestras de escuela, abuelos y familias de toda clase y condición que durante semanas tuvieron escondidas en la buhardilla, el trastero o la cocina miles de urnas?

Sin el PP, el independentismo nunca hubiera llegado hasta aquí. O sea: cada vez que los que anhelan la libertad de Catalunya tienen problemas, entonces aparece Rajoy para echarles una mano. Suele decirse, que, si en vez del español los catalanes tuvieran enfrente al gobierno de Londres, el referéndum oficial ya se habría celebrado. Yo me atrevería a ir incluso un paso más allá: si los catalanes fueran gobernados por ingleses, probablemente el independentismo continuaría siendo muy minoritario en Catalunya.

Escribo estas líneas el martes al mediodía, durante el llamado 'paro de país', que ha convertido un martes cualquiera en un día extraño, entre desbordante y fantasmagórico. Se reproducen a estas horas las manifestaciones de protesta y los bloqueos en no pocas vías de circulación de Catalunya. La indignación y la rabia por la actuación, el domingo, de los policías nacionales y los guardias civiles se refleja en las calles y las plazas, mientras las organizaciones y los partidos independentistas continúan lanzando mensajes pidiendo la calma. Todos saben que para la causa independentista resultaría fatal que se la asociara a la violencia, algo, por otra parte, que el gobierno del PP desea hacer con indisimulado afán. Como decía, escribo este artículo el martes al mediodía, mientras todo sigue sucediendo muy rápido y la incertidumbre es máxima.

¿Y ahora qué?

Intentemos, sin embargo, abrir mínimamente el foco. Tras lo sucedido a lo largo del domingo, la pregunta que se hace todo el mundo es: ¿y ahora qué? ¿qué va a pasar? Por parte del PP y los poderes fácticos y mediáticos que lo arropan, la solución es la de siempre: mano dura, más represión. Ley y policía (o ejército, si fuera necesario).

Fue significativa, en este sentido, la intervención de Mariano Rajoy el mismo día 1. Ni una palabra dirigida a los catalanes. Ni a los que participaron en el 1-O, ni a los heridos por la brutalidad de la Policía Nacional y la Guardia Civil («¡a por ellos!», ¿recuerdan?). Pero tampoco al resto. Rajoy ha dado indecorosamente la espalda a los catalanes, a todos. Ha dejado de hablarles. Es como si ya no existiéramos.

Es como si el PP hubiera interiorizado radicalmente que frenará al independentismo de la manera que sea y a cualquier precio. Cualquier precio externo: la mala imagen de España y las quejas y el descontento de sus socios europeos y del resto del mundo. Y cualquier precio interno: la ruptura con la sociedad catalana y una creciente tensión en la arena política española.

¿Y qué van a hacer el soberanismo y el independentismo? Una declaración unilateral de independencia (DUI) no me parece una buena idea, pues da barra libre, invita al PP a arrasar las instituciones catalanas y dar rienda suelta al castigo, el escarmiento y la venganza. Confiar en que la UE, una alianza de estados, va a salir de forma inapelable en auxilio de Catalunya es mucho, demasiado, confiar. Además, una DUI fragmentaría y sembraría muchas dudas en el seno del movimiento civil independentista.

Sigo prefiriendo, como antes del 1-O, unas elecciones al Parlament lo más pronto posible que otorguen una legitimidad más sólida, indiscutible, a una eventual declaración de independencia de la que le brinda el 1-O, el cual, pese a ser una auténtica heroicidad, se hizo como se pudo y, por consiguiente, resulta frágil en términos de aval democrático.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

LES HEROÏNES RAPITENQUES DE L'1-O I ALTRES FOTOS

Diumenge, a la Ràpita, dues germanes d'uns 90 anys sé van convertir en heroïnes locals. Volien votar al referèndum, pero els agents de la Guardia Civil que van repartir llenya a tort i dret, les hi ho van impedir... 
Però això no les va aturar... Les van portar fins el Poble Nou on van poder-ho fer. 


Bé per elles!! 

Avui un equip del canal de la televisió Terres de l'Ebre encapçalat pel periodista Oriol Gracià, se disposava a fer-los hi una entrevista al bell mig del carrer Sant Frances, prop de casa seva quan, en aquell precís moment passavem nosaltres i les he pogut fotografiar. 




 

EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.
Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.
El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    
Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.
Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  
El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.
Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  
Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.
Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

SANTA INNOCÈNCIA!

Tradicionalment el 28 de desembre s’ha vingut celebrant el dia dels innocents (o dels Sants Innocents) És un dia on la broma es generalitza i tothom té carta blanca per a divulgar notícies inversemblants i esbojarrades. Per tant, si el 28 de desembre estàs llegint el diari i veus alguna notícia que té crida especialment l’atenció, millor no fer-li massa cas i esperar l’endemà per a veure si s’acaba o no confirmant.  
Actualment, a l’era de les comunicacions (com m’agrada anomenar-la) la possibilitat que ens arribin tota mena de missatges (ja sigui informació o no) ha crescut fins a límits inimaginables només fa unes poques dècades. El problema que és dóna sovint és que com normalment no hi ha cap filtre (l’únic filtre possible és el que pot posar el mateix usuari abans de decidir reenviar-lo) ens pot arribar qualsevol cosa: veraç o no.
Després de la visita oficial que va fer Mariano Rajoy al president dels EE.UU. Donald Trump, es va divulgar per missatgeria mòbil una fotografia on apareixia la bandera mexicana col·locada darrere del mandatari espanyol. Estic segur que la gran majoria dels qui van rebre la foto el van donar com a verídic. I com ho sé? Per les converses mantingudes amb gent del meu cercles d’amics i companys que, com jo, també el van rebre.

-Mireu –els hi vaig dir- puc arribar a pensar que l’administració americana no tingui ni idea de quina és la bandera espanyola (la qual cosa tampoc me crec), però que no sàpiguen quina és la de Mèxic, un país amb el que comparteixen milers de quilòmetres de frontera, definitivament no m’ho crec!

Al cap d’uns dies me van dir inclús que a un mem s’havia substituït la bandera original (que per cert no era la bandera dels EE.UU.) per una estelada. I és que avui en dia amb el fotoshop es fan meravelles...

Ja me conformaria en que totes les mentides que circulen (amb alguna intenció –bona o mala-) fossin com la de la bandera mexicana. Però és que de vegades ens arriben missatges amb tota l’aparença de reals quan en realitat sé tracta de mentides malintencionades. Aquestes notícies no tenen perquè arribar forçosament per missatgeria instantània, ja que els emissors de les mateixes tenen multitud de canals per a poder arribar al més gran nombre possible de ciutadans.
Voleu un exemple de manipulació de l’opinió pública? Com sabeu, el Regne Unit ha iniciat un procés de separació de la Unió Europea. Durant la campanya a favor de l’anomenat Brexit, els partidaris explicaven els beneficis (normalment econòmics) que tindria el país quan sé separaria de la UE. Sé va celebrar un referèndum i elBrexit va guanyar. Després, els mateixos polítics que havien defensat la sortida de la UE van reconèixer que havien mentit en algunes de les seves afirmacions.
No cal ni que us digui que situacions així me produeixen molta tristesa. La major part de la ciutadania hi va de bona fe i després, quan passen coses inesperades, se senten enganyades i fins i tot ultratjades pels polítics i, d’aquesta manera, fa que moltes d’aquestes persones perdin la confiança en la classe política en general. Una classe política que, quan fa coses d’aquestes, ho fa sempre per treure’n un rendiment personal sense importar-los el greuge que pot comportar als ciutadans del carrer.
Santa innocència!