Darrerament han aparegut per Amposta una sèrie de banderes espanyoles (estanqueres les anomenava un amic meu ja traspassat allà pels principis dels anys 80)
La primera, que està de cara l'església nova, s'ha pintat tot just al costat d'una senyera pintada fa uns mesos. Però com podeu veure, el pintor ha estat respectuós i no ha difamat la catalana.
Dit això, al pintor o pintors els hi voldria fer una petita explicació:
-La bandera d'Espanya, d'acord amb el preceptuat a l'article quart de la Constitució espanyola, és formada per tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella; la groga és de doble amplada que la de cadascuna de les vermelles.
A veure si aprenem a pintar bé la bandera espanyola!
LUIS MAURI
La llista Junts per Catalunya disfressa la incapacitat de Puigdemont i el PDECat de liderar el magma independentista
Puigdemont enfront de Junqueras. Junqueras enfront de Puigdemont. La lluita pel relleu en l’hegemonia del nacionalisme català, esquivada artificialment en les eleccions del 2015 gràcies a l’obstinació i la capacitat de maniobra d’Artur Mas, ja no admet més demora ni ajornaments. Si els últims sondejos d’intenció de vot no s’equivoquen, les eleccions del 21 de desembre certificaran l’enfonsament dels hereus de Convergència, el PDECat, i l’entronització d’Esquerra Republicana com la força majoritària i, per tant, líder de l’espai nacionalista.
Carles Puigdemont ha intentat sense èxit emular la jugada de Mas i forçar la reedició de Junts pel Sí, la coalició electoral amb Esquerra Republicana que el 2015, amb els convergents sagnant a raig per la deshonra del seu messies, Jordi Pujol, els escàndols de corrupció i les ferides produïdes per la política de retallades socials durant la crisi, va impedir mesurar la força electoral real de Convergència, que llavors encara es deia així. O, dit d’una altra manera, va permetre camuflar la seva previsible debacle sota els puixants faldons de l’Esquerra d’Oriol Junqueras, l’ERC més escorada cap a la dreta des de l’època de Joan Hortalà.
El fracàs de Puigdemont
Junqueras no vol ajornar per més temps la seva ascensió a la categoria de líder principal del nacionalisme català. Així ho va deixar dit i escrit just abans d’entrar a la presó preventiva, mesura judicial que Puigdemont va eludir amb la seva escapada a Brussel·les. Des del seu retir belga, el president deposat ha intentat maniobrar i pressionar per encapçalar una candidatura unitària de les forces independentistes. Mas ho va aconseguir fa dos anys, també contra el parer de Junqueras. Puigdemont ha fracassat ara.
Però l’expresident i el PDECat aparentaran que el fracàs no és tal, que Puigdemont va a la cita amb les urnes al capdavant d’una candidatura que representa alguna cosa més que el seu propi partit. Aquesta candidatura ja ha sigut batejada: Junts per Catalunya. En realitat, no és més que una operació cosmètica per disfressar la incapacitat del PDECat i del mateix Puigdemont per unificar l’independentisme sota el seu lideratge electoral. El maquillatge consistirà en la incorporació a la llista d’alguns independents, en el sentit que no posseeixen carnet d’afiliat al PDECat. El més significat d’ells podria ser Jordi Sànchez, president de l’ANC, actualment en presó preventiva.
Ben mirat, el camuflatge electoral del PDECat és un treball de primària comparat amb el doctorat en simulació de la realitat que han cursat en els últims anys els responsables de la maquinària d’agit-prop independentista: un dret a decidir inexistent en l’ordenament jurídic internacional, un dret d’autodeterminació inaplicable a Catalunya segons la doctrina de les Nacions Unides, una democràcia ben catalogada pels barems independents internacionals convertida en abjecta dictadura, uns presos polítics que no reconeix com a tals ni Amnistia Internacional, un suport diplomàtic il·lusori i un exili quimèric.
