ENRIC HERNÁNDEZ
El fracàs de la candidatura de Barcelona a l'Agència Europea del Medicament fa aflorar la baixa qualificació de la nostra classe política
El Regne Unit va votar en referèndum a favor de la seva independència de la Unió Europea i va desencadenar la licitació per les oficines comunitàries que acollia: l’Autoritat Bancària i l’Agència Europea del Medicament (EMA, en anglès). A la segona optava Barcelona,
situada en un territori que aspira a emancipar-se d’Espanya (i per tant de la UE). Una comunitat que el 6 i 7 de setembre va abolir unilateralment la Constitució espanyola. Que l’1-O va celebrar un referèndum il·legal, sufocat a cops de porra per l’Estat. Que va declarar la independència (o va fingir declarar-la) abans que el seu Govern autònom fos deposat i parcialment empresonat. Un país del qual han fugit 2.500 empreses per culpa de la inestabilitat política, que va quedar bloquejat i aïllat pel sabotatge d’una minoria radicalitzada i l’autoexiliat expresident del qual clama a Brussel·les contra el tarannà dubtosament democràtic dels líders de la Unió. ¿Què podia sortir malament?
Barcelona va caure en la primera ronda de la votació per acollir l’EMA. Segur que, per a una Europa encara commocionada pel brexit, els convulsos esdeveniments dels últims mesos a Catalunya i el fantasma d’un catexit no van ser les millors credencials de la candidatura barcelonina. Però seria ociós obviar altres factors, com que Espanya ja té més agències que Alemanya i Itàlia juntes, els fràgils equilibris geopolítics a la Unió Europea i el minvant pes de la nostra diplomàcia comunitària. Sens dubte, Espanya es va anotar un gol amb l’estrepitós cop de porta europeu a les aspiracions sobiranistes, però favor amb favor es paga.
El que dona la mesura de la baixa qualificació de la nostra classe política és la cerimònia de retrets per aquest fracàs. El Govern ho carrega a la «consciència» de l’independentisme, la Generalitat fulminada ho atribueix a la «violència» de l’Estat i l’Ajuntament s’aferra a l’equidistància: «Ni la DUI ni el 155 hi han ajudat».
NO HEM APRÈS RES
El guió estava escrit per endavant. Penjar-se la medalla de l’èxit. Centrifugar les culpes del fracàs. Preocupar-se més del rèdit polític immediat que de l’interès ciutadà a mitjà i llarg termini. Definitivament, no hem après res.
El fracàs de la candidatura de Barcelona a l'Agència Europea del Medicament fa aflorar la baixa qualificació de la nostra classe política
situada en un territori que aspira a emancipar-se d’Espanya (i per tant de la UE). Una comunitat que el 6 i 7 de setembre va abolir unilateralment la Constitució espanyola. Que l’1-O va celebrar un referèndum il·legal, sufocat a cops de porra per l’Estat. Que va declarar la independència (o va fingir declarar-la) abans que el seu Govern autònom fos deposat i parcialment empresonat. Un país del qual han fugit 2.500 empreses per culpa de la inestabilitat política, que va quedar bloquejat i aïllat pel sabotatge d’una minoria radicalitzada i l’autoexiliat expresident del qual clama a Brussel·les contra el tarannà dubtosament democràtic dels líders de la Unió. ¿Què podia sortir malament?
Barcelona va caure en la primera ronda de la votació per acollir l’EMA. Segur que, per a una Europa encara commocionada pel brexit, els convulsos esdeveniments dels últims mesos a Catalunya i el fantasma d’un catexit no van ser les millors credencials de la candidatura barcelonina. Però seria ociós obviar altres factors, com que Espanya ja té més agències que Alemanya i Itàlia juntes, els fràgils equilibris geopolítics a la Unió Europea i el minvant pes de la nostra diplomàcia comunitària. Sens dubte, Espanya es va anotar un gol amb l’estrepitós cop de porta europeu a les aspiracions sobiranistes, però favor amb favor es paga.
El que dona la mesura de la baixa qualificació de la nostra classe política és la cerimònia de retrets per aquest fracàs. El Govern ho carrega a la «consciència» de l’independentisme, la Generalitat fulminada ho atribueix a la «violència» de l’Estat i l’Ajuntament s’aferra a l’equidistància: «Ni la DUI ni el 155 hi han ajudat».
NO HEM APRÈS RES
El guió estava escrit per endavant. Penjar-se la medalla de l’èxit. Centrifugar les culpes del fracàs. Preocupar-se més del rèdit polític immediat que de l’interès ciutadà a mitjà i llarg termini. Definitivament, no hem après res.
