LES MALES COMPANYIES (Primera part)

Durant dos dies consecutius (28 i 29 de novembre), la Sexta va emetre un reportatge sobre la família Pujol dintre del programa Las males compañías dirigit i presentat per la periodista Cristina Pardo.

Per aquells que no el vau veure, el programa tractava de la corrupció al voltant de la família Pujol que, com sabeu, va ser qualificada com a organització criminal del que destacarien principalment dues figures: Marta Ferrusola, la matriarca i Jordi Pujol (Júnior), el primogènit.

De fet res o casi res que no sé sabes ja que des de aquell dia del mes de juliol de 2015 on Jordi Pujol, el que fora durant 23 anys President de la Generalitat, va declarar que havia mantingut oculta una part de l’herència de l’avi Florenci, tots els mitjans de comunicació ens van mantenir constantment informats sobre com s’anaven desenvolupant els esdeveniments.  

La trajectòria pública de Jordi Pujol i Soley, el Molt Poc Honorable, va coincidir en gran part amb els meus primers anys en política. Ell va ser elegit President l’any 1980 i jo vaig començar a militar al PSC l’any 1983, tot i que ja feia uns quants anys que estava a la seva òrbita.

Tot i que en un primer moment es podria pensar que me vaig afiliar pel fet de que mesos abans Felipe González tragués majoria absoluta, la realitat és molt diferent. El pas definitiu el vaig donar el 9 de maig, el dia següent de les eleccions municipals. En aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i Josep Bertomeu Canalda, més conegut com a Don Pepe, acabava de revalidar el càrrec d’alcalde per majoria absolutíssima, aquesta vegada encapçalant la llista de CiU, ja que la primera vegada ho va fer con independent.

Per aquell mateixos anys comença el declivi de Banca Catalana i finalment acaba als jutjats (cas Banca Catalana) Contra tot pronòstic Jordi Pujol ne surt indemne i la seva figura reforçada. Igual com ha passat durant els últims anys amb el tema independentista, també llavors tota la culpa era de Madrid, mentre que els de la capital d’Espanya se van mostrar maça complaents o porucs pel que pogués passar.

Mentre el patriarca feia de crossa dels governs estatals quan convenia, pel seu darrere la família feia negocis no del tot clars. El programa de la Sexta ens va recordar unes paraules de Júnior durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya: Anava a Andorra a buscar homes de negocis amb qui fer negocis i això és legal... Però algú sap a que es dedicava concretament Júnior? I Josep? I Pere? I Oleguer?

Des de la meva època de batxiller, sempre recordat una frase que ens va llegir un dia el nostre professor de Literatura: Los Tahures con dados hacen condados.  Tot i que la frase fa referència als jocs d’atzar i apostes, bé podria utilitzar-se amb el cas del Pujol: del no res van crear un imperi...Tot i que segons la matriarca no tenien ni cinc i anaven amb una ma al davant i l’altra al darrere...

Crec que va ser Lluís Foix, periodista i durant un any director de la Vanguardia i que va ser un dels qui va sortir al programa, va dir que mentre la família i Convergència s’estaven lucrant il·lícitament, Jordi Pujol mirava cap a un altre costat. No crec que fos així. Mira cap a un altre costat aquell que no vol assabentar-se del que està passant pel seu voltant. Des del meu punt de vista Jordi Pujol coneixia perfectament totes les martingales usades tant per la seva família com pel seu partit i les consentia perquè suposo que ho portava als seus gens, uns gens heretats de son pare Florenci que ja va ser multat durant el règim de Franco per tenir diners a l’estranger. Com diu la dita: De tal palo tal astilla...

Per a mi un dels moments memorables del programa va ser la resposta de María Victoria Álvarez que a la pregunta de Cristina Pardo de perquè no ho va denunciar, va respondre:

-Però vostè sap de qui estem parlant...? Sap qui eren aquesta gent...? Sap el poder que tenien...?  

A part d’això sense proves no pots anar en lloc. Si la fiscalia amb molts més recursos no va iniciar cap investigació arran de la intervenció del President Pasqual Maragall al Parlament, com ho anaven a fer tots aquells que només tenien indicis... Al primer capítol va sortir un empresari de la construcció que tenia proves sobre el que estava passat i ni així li van fer cas.

Quan a un territori està dominat per una organització criminal que a part governa les principals institucions del país, és molt difícil trobar valents que s’hi encarin. El territori és Catalunya, però també podríem estar parlant d’altres territoris molts més menuts, com per exemple Amposta...

I creieu-me, sé del que estic parlant.  

Us deixo l'enllaç per si voleu veure-ho: 

http://www.atresplayer.com/television/programas/malas-compañias/temporada-1/capitulo-4-programa-los-pujol_2017112800940.html#fn_comentarios_lay

LA NOSTRA RIBERA 373

CARDONA 11 (LA MUNTANYA DE LA SAL)

Los buenos gestores

IGNACIO ESCOLAR

El Gobierno del PP quiere imponer su programa político a administraciones donde no gobierna, a ciudadanos que no le votaron, en competencias que no son las suyas

A las autonomías con problemas de financiación –casi todas– el Gobierno les deja la opción de las lentejas. O las tomas o las dejas. O firmas un convenio con la industria farmacéutica que discrimina a los genéricos, o te quedas fuera de las ayudas financieras que reparte Cristóbal Montoro para la Sanidad, como si el dinero fuese suyo y no de todos.

La información que ayer publicamos en eldiario.es sobre cómo el Ministerio de Hacienda niega la ayuda financiera a las autonomías si no firman un convenio que beneficia a las grandes farmacéuticas es un escándalo gravísimo. No solo porque pueda generar sobrecostes innecesarios a todos los españoles –los genéricos son igual de eficaces y más baratos–. También por la forma antidemocrática con la que el Gobierno del PP impone su programa político a administraciones donde no gobierna, a ciudadanos que no le votaron, en competencias que no son las suyas.

Las autonomías y ayuntamientos son administraciones igual de dignas y democráticas que el Ejecutivo central; no son gobiernos de segunda, supeditados al Consejo de Ministros de Rajoy. No vivimos en un Estado centralizado donde solo haya una autoridad y el reparto de competencias en España deja bastante claro de qué se ocupa cada una. Por eso no es tolerable que el Gobierno central invada las funciones de las demás para exclusivo beneficio de su partido, en contra de los intereses de los propios ciudadanos. Es lo que hace con los genéricos y este convenio con las farmacéuticas de obligado cumplimiento para las autonomías, cuando la sanidad está transferida. Es lo mismo que ha hecho con el Ayuntamiento de Madrid y la intervención de sus presupuestos.

Es un enorme abuso que un Gobierno incapaz de cumplir sus compromisos de déficit, que se salta su propia ley de gasto, intervenga las cuentas de un Ayuntamiento con superávit. Es el mismo PP que antes arruinó el consistorio madrileño. Es el mismo PP que aplica un rasero distinto con otros ayuntamientosigualmente endeudados –el de Jaén–, pero donde los suyos gobiernan. Y es el mismo PP que utiliza el Gobierno de todos para atacar a sus rivales políticos.

Con la intervención de Madrid, el Gobierno quiere bloquear las inversiones que el Ayuntamiento tenía previstas para los dos últimos años del mandato de Manuela Carmena, como la peatonalización parcial de la Gran Vía. Es una decisión meramente política que busca asfixiar al primer ayuntamiento de España, el más simbólico, no vaya a ser que la izquierda haga una buena gestión que les deje en evidencia. En palabras de la concejal del PSOE Erica Rodríguez: “Montoro busca desestabilizar al Ayuntamiento de Madrid porque hace una política distinta”. 

En una impúdica respuesta parlamentaria, la semana pasada, el Gobierno justificó que esté apretando a las administraciones locales –que tienen superávit– porque ese dinero es necesario para corregir el déficit. El déficit del propio Gobierno central.

Es la misma excusa que pone Montoro cuando añade letra pequeña a los fondos autonómicos: te doy el dinero pero yo te diré cómo lo empleas. Como si el Gobierno fuese el padre responsable que le da la paga semanal a sus hijos, pero les ordena que no se lo gasten todo en golosinas.

Pero, ¿quién es aquí el gestor responsable? Sin duda, no Cristóbal Montoro, el responsable de una amnistía fiscal inconstitucional que nos ha costado carísima;autor de esa famosa frase de "que caiga España, que ya la levantaremos nosotros" para justificar que el PP no apoyase al Gobierno de Zapatero en una votación donde se jugaba la intervención del país.

Tampoco es precisamente responsable el Gobierno de Mariano Rajoy, que aprobó una rebaja de impuestos en año electoral; el mismo Gobierno que ha anunciado otra rebaja similar para cuando toque votar de nuevo.

Son los buenos gestores… de lo suyo.