divendres, 15 de desembre del 2017
Pedro Navaja
LUIS MAURI
El PDECat no vibra amb Puigdemont, però aquest ha atrapat Junqueras. És el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse postconvergent
Vaig aprendre del mestre Vidal-Folch un ensenyament fonamental. Abans que el títol, res. Primer titula i després escriu. Així ho faig des de llavors. Resulta de gran ajuda per centrar el relat. Acabo de titular, tot i que he d’admetre que sense originalitat. El títol plagia el de la cançó de Blades. ¿Era necessària aquesta imitació? Hi ha molt poques coses absolutament necessàries en la vida i aquesta no és una excepció. Però sí que és pertinent. Veuran per què.
En les societats del benestar, tendim a pensar que tot està calculat pels sistemes de previsió. Ens costa acceptar l’adversitat, el dolor, la incertesa. Volem una vida de risc zero. Inexistent. L’atzar no domina el tinglado. Les estructures econòmiques condicionen la forma política, la seva evolució. Ho sabem des de Marx. Però condicionar no significa determinar. L’atzar no domina el tinglado, però hi juga el seu paper.
Relleu frustrat
Fins fa dos mesos estava escrit que era l’hora del relleu en l’hegemonia del nacionalisme català. L’enfonsament postconvergent estava cantat. Ningú donava un duro pel PDECat. Cap sondeig discutia la coronació d’ERC. Però la situació es va capgirar dramàticament en pocs dies.
Puigdemont va estar a un segon de convocar eleccions per evitar el 155. Es va aturar in extremis, bombardejat pel magma independentista, especialment per ERC. I ja res va ser igual. Puigdemont va fugir a Bèlgica i Junqueras va ser empresonat. Puigdemont es va treure de la màniga una candidatura personalista per birlar el lloc de la llista unitària que Junqueras va vetar. El PDECat no vibrava amb Puigdemont, però no tenia alternativa. Era el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse. Ara, els sondejos són eloqüents. Puigdemont atrapa Junqueras.
Com li canta Blades a Pedro Navaja, transsumpte del Mackie Messer o Mack the Knive de Brecht, ert sobre el brut asfalt del Bowery pel tret de la dona a qui acaba d’apunyalar… «valiente pescador, en el anzuelo que tiraste, en vez de una sardina, un tiburón enganchaste».
El PDECat no vibra amb Puigdemont, però aquest ha atrapat Junqueras. És el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse postconvergent
En les societats del benestar, tendim a pensar que tot està calculat pels sistemes de previsió. Ens costa acceptar l’adversitat, el dolor, la incertesa. Volem una vida de risc zero. Inexistent. L’atzar no domina el tinglado. Les estructures econòmiques condicionen la forma política, la seva evolució. Ho sabem des de Marx. Però condicionar no significa determinar. L’atzar no domina el tinglado, però hi juga el seu paper.
Relleu frustrat
Fins fa dos mesos estava escrit que era l’hora del relleu en l’hegemonia del nacionalisme català. L’enfonsament postconvergent estava cantat. Ningú donava un duro pel PDECat. Cap sondeig discutia la coronació d’ERC. Però la situació es va capgirar dramàticament en pocs dies.
Puigdemont va estar a un segon de convocar eleccions per evitar el 155. Es va aturar in extremis, bombardejat pel magma independentista, especialment per ERC. I ja res va ser igual. Puigdemont va fugir a Bèlgica i Junqueras va ser empresonat. Puigdemont es va treure de la màniga una candidatura personalista per birlar el lloc de la llista unitària que Junqueras va vetar. El PDECat no vibrava amb Puigdemont, però no tenia alternativa. Era el clau roent al qual agafar-se per evitar el col·lapse. Ara, els sondejos són eloqüents. Puigdemont atrapa Junqueras.
Com li canta Blades a Pedro Navaja, transsumpte del Mackie Messer o Mack the Knive de Brecht, ert sobre el brut asfalt del Bowery pel tret de la dona a qui acaba d’apunyalar… «valiente pescador, en el anzuelo que tiraste, en vez de una sardina, un tiburón enganchaste».
dijous, 14 de desembre del 2017
SIXENA: CREAR UN PRECEDENT
La Mare de Déu del Patrocini: de Marsella a Cardona. |
El flamant sotsdirector del Periódico de
Catalunya Luis Mauri, escrivia l’altre dia que va aprendre del seu mestre
Vidal-Folch (no concretava si Xavier o Ignasi, tots dos periodistes) que abans
d’escriure un article havia de trobar el títol. Jo no tinc mestres en aquesta
matèria i me considero autodidacta, tot i que inconscientment he pogut
assimilar alguna cosa dels meus opinadors
de capçalera (Joan Tapia, Antón Losada, Ignacio Escolar, Xavier Bru de Sala,
Enric Hernández, Albert Sáez, Juancho Dumall, Antonio Franco o el propi Luis
Mauri) i sí, també començo per la capçalera. Poques vegades començo a escriure
un comentari sense haver trobat el títol adequat i menys encara l’he canviat
una vegada acabat. És més, sovint incloc el títol en alguna de les frases del
comentari, per a reforçar encara més el sentit del meu escrit.
El comentari d’avui, com veieu va sobre Sixena
i més concretament sobre les obres d’art que, provinents del monestir d’aquella
localitat de la Franja de Ponent, un dia van anar a parar al museu de Lleida
per a més tard (de fet només fa uns dies) retornar a casa.
La controvèrsia sobre a qui pertanyen les
obres fa anys que dura i com sempre passa, si escoltes a les dues parts, tots
tenen raó. Segurament la mare superiora del convent que les va vendre al museu
de Lleida ho va fer il·legalment, ja que les obres no eren de la seva
propietat. Com a molt del bisbat, però quin bisbat? En aquella època del bisbat
de Lleida ja que igual com passa amb el de Tortosa que té competències sobre
les parròquies de mitja província de Castelló, en aquella època les parròquies
i monestirs de la Franja pertanyien a la diòcesis de Lleida, tot i que ara pertanyen
a la de Barbastre-Montsò.
Fent d’advocat del diable, un paper que faig
sovint, tot aquest enrenou ha estat ple de despropòsits, el darrer les
declaracions del President d’Aragó Javier Lambán (un altre polític
professional) dient que demanaran indemnitzacions pels danys patits per algunes
peces. Cal? El que fa Lambán és crear molt rotllo entre comunitats veïnes amb
lligams històrics que estan condemnades a entendre's, sobre tot la gent dels pobles
situats geogràficament al límit fronterer. Si de per si el tema estava que treia foc, el
president aragonès en lloc de mirar de reduir l’efecte, s’ha convertit en un
piròman més.
Però això no és tot ni tant sols el més
important. Ara imagineu-vos que la via judicial continua i un dia arriba al
Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Internacional de Justícia
de la Haia i allí s’acaba dictant una sentència que crea jurisprudència per la
qual tots els països, totes les comunitats o tots els pobles als que se’ls ha
confiscat patrimoni, se’ls hi pugui retornar. Seria com la llei Bosman de l’art.
Piràmide de vidre del museu de Louvre (París) |
I no és que no estigui d’acord amb això, ja
que algunes de les peces d’art mes importants que tenen els principals museus
del món són botins de guerra, es a dir, usurpades pels vencedors i portades als
seus països d’origen. També n’hi ha que s’han venut a través del mercat negre o
robades ves a saber per qui i quan... Alguns museus com el de Louvre podrien
perdre gran part dels tresors que conserven i restauren periòdicament.
I si això passés, els museus que les han
tingut dècades i centenes d’anys, podrien reclamar una indemnització per guarda
i custòdia i conservació?
La batalla judicial per les obres del monestir
de Sixena poden crear un precedent amb resultats imprevisibles a tot el món.
Potser hi ha gent que no hi ha pensat, però pot passar.
Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-document-que-acredita-la-propietat-catalana-de-les-obres-de-sixena/
http://www.eldiario.es/cultura/arte/frisos-Partenon-Dama-Elche-arte_0_717779074.html
De Ferreres al Periódico de Catalunya. |
Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-document-que-acredita-la-propietat-catalana-de-les-obres-de-sixena/
http://www.eldiario.es/cultura/arte/frisos-Partenon-Dama-Elche-arte_0_717779074.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)