diumenge, 14 de gener del 2018
L'inevitable respecte de la llei
JOAN TAPIA
No s'arreglarà res si el secessionisme no admet que no pot governar al marge de l'Estat de dret
A menys d’una setmana de la constitució del Parlament, la incertesa segueix sent molt alta. El programa secessionista va fracassar amb estrèpit (i ridícul) el passat 26 d’octubre. Però en les eleccions l’independentisme va tenir el 47,5% dels vots cosa que li va permetre, encara que baixant i pels pèls, conservar amb 70 diputats (66 sense les CUP) la majoria absoluta.
Un panorama endimoniat. D’empat intern permanent a Catalunya ja que els independentistes sumen més diputats que els no separatistes, però menys vots, cosa que exigiria que les forces responsables intentessin rebaixar el grau de conflicte i no incrementar-lo. El Govern de Mariano Rajoy proclama que la majoria parlamentària pot governar, però respectant la llei. Té raó. És així. Però també hauria de saber que amb el 47,5% de vot secessionista l’exclusiva aplicació de la llei –i del codi penal amb rigor– pot fer prevaler l’ordre jurídic però difícilment arreglarà el conflicte. Viure amb la primera autonomia, pel seu pes al PIB, en estat d’agitació crònica, no és bo ni per a Catalunya ni per a Espanya.
Però el desbloqueig serà impossible si els que tenen majoria per formar govern insisteixen, directament o obliquament, a situar-se al marge de l’ordre constitucional i jurídic. Hi ha hagut algun indici positiu. El conseller Andreu Mas Collell, potser la personalitat secessionista amb més prestigi intel·lectual, recomana una pausa, una legislatura dins de la llei i que duri quatre anys. El president Artur Mas, el principal culpable de convertir l’independentisme en el programa únic, ha reconegut en el seu comiat que amb el 47,5% dels vots no hi ha ni autoritat moral ni força per tornar a trencar la legalitat. El problema és que només s’entén per la impotència (la derrota) que el que creia que es podia fer amb el 47,7% dels vots el 2015 digui ara que és impossible amb el 47,5%.
Potser és per això els que s’obliden d’Inés Arrimadas i creuen haver tingut un gran èxit –el grup de Carles Puigdemont en la lògica de l’exili (però no contra Franco sinó contra una democràcia europea) i alguns dirigents d’ERC– no canvien de xip. Pretendre elegir un president que resideix a Brussel·les i no pot acudir al Parlament (a més mentre Oriol Junqueras és a la presó per sotmetre’s a la legalitat), és tornar a escollir el camí de la il·legalitat i de l’enfrontament intern a Catalunya i amb el govern d’Espanya. Seria reincidir en les nefastes jornades del 6 i 7 de setembre i ignorar les seves negatives conseqüències.
I aquest és el missatge que emergeix del pacte a mitges (mig confirmat, mig desmentit) del sopar d’abans-d’ahir entre Puigdemont i Marta Rovira. Si el secessionisme es creu per sobre de la legalitat, no s’arreglarà res. Un govern no pot viure fora de la llei. Ni alguns dies fora de la llei. És segurament per això que Carles Mundó, que ja va acceptar la DUI a l’octubre sabent que era un gran error i que era el tapat d’ERC per presidir el Parlament, ha optat per no recollir l’acta de diputat.
No s'arreglarà res si el secessionisme no admet que no pot governar al marge de l'Estat de dret
Un panorama endimoniat. D’empat intern permanent a Catalunya ja que els independentistes sumen més diputats que els no separatistes, però menys vots, cosa que exigiria que les forces responsables intentessin rebaixar el grau de conflicte i no incrementar-lo. El Govern de Mariano Rajoy proclama que la majoria parlamentària pot governar, però respectant la llei. Té raó. És així. Però també hauria de saber que amb el 47,5% de vot secessionista l’exclusiva aplicació de la llei –i del codi penal amb rigor– pot fer prevaler l’ordre jurídic però difícilment arreglarà el conflicte. Viure amb la primera autonomia, pel seu pes al PIB, en estat d’agitació crònica, no és bo ni per a Catalunya ni per a Espanya.
Però el desbloqueig serà impossible si els que tenen majoria per formar govern insisteixen, directament o obliquament, a situar-se al marge de l’ordre constitucional i jurídic. Hi ha hagut algun indici positiu. El conseller Andreu Mas Collell, potser la personalitat secessionista amb més prestigi intel·lectual, recomana una pausa, una legislatura dins de la llei i que duri quatre anys. El president Artur Mas, el principal culpable de convertir l’independentisme en el programa únic, ha reconegut en el seu comiat que amb el 47,5% dels vots no hi ha ni autoritat moral ni força per tornar a trencar la legalitat. El problema és que només s’entén per la impotència (la derrota) que el que creia que es podia fer amb el 47,7% dels vots el 2015 digui ara que és impossible amb el 47,5%.
Potser és per això els que s’obliden d’Inés Arrimadas i creuen haver tingut un gran èxit –el grup de Carles Puigdemont en la lògica de l’exili (però no contra Franco sinó contra una democràcia europea) i alguns dirigents d’ERC– no canvien de xip. Pretendre elegir un president que resideix a Brussel·les i no pot acudir al Parlament (a més mentre Oriol Junqueras és a la presó per sotmetre’s a la legalitat), és tornar a escollir el camí de la il·legalitat i de l’enfrontament intern a Catalunya i amb el govern d’Espanya. Seria reincidir en les nefastes jornades del 6 i 7 de setembre i ignorar les seves negatives conseqüències.
I aquest és el missatge que emergeix del pacte a mitges (mig confirmat, mig desmentit) del sopar d’abans-d’ahir entre Puigdemont i Marta Rovira. Si el secessionisme es creu per sobre de la legalitat, no s’arreglarà res. Un govern no pot viure fora de la llei. Ni alguns dies fora de la llei. És segurament per això que Carles Mundó, que ja va acceptar la DUI a l’octubre sabent que era un gran error i que era el tapat d’ERC per presidir el Parlament, ha optat per no recollir l’acta de diputat.
dissabte, 13 de gener del 2018
LA PISTOLA
En escoltar el meu nom me vaig emocionar... No
esperava que els Reis Mags me portessin res aquell any... Tal com me passava
la majoria d’anys... Tenia una edat en la que ja no creia en els Reis Mags o
millor dit, sabia que eren els pares i mons pares si volien fer-me algun regal,
me’l donaven a casa.
Vaig sortir d’entre la multitud que s’agrupava
davant de la Casa de la Vila de la Galera i me vaig dirigir cap els 3 Reis que estaven asseguts en cadires de braços. Un d’ells
me va donar un petit paquet i uns quants caramels que va agafar del buit que li feia la túnica. La forma del paquet no
donava dubtes sobre el seu contingut. Mentre l’obria s’anava confirmant el que
semblava: una pistola. O millor dit, un revòlver com els que usaven els
pistolers del llunyà Oest. La veritat és que jo era molt de pistoles. De
qualsevol cosa me’n feia una: d’un tros de rama d’arbre, d’una rajola... Però
era la primera que tenia de veritat. Bé, de joguina... Ja m’enteneu... Després
mons pares me van dir que me l’havia posat ma tia Maria, la dona de mon padrí.
Tret d’una altra vegada que me van portar un parxís, dels primers que se premia
el botó i movia el dau que hi havia al bell mig del tauler, no recordo cap
altra joguina, tot i que segur que alguna cosa m’haurien de portar...
Recordo que l’arribada dels Reis a la Galera,
com a tots els pobles era un gran esdeveniment. Entraven a cavall pel carrer la
Creu, con si vinguessin de les terres del Sud. Anaven 3 Reis i tres patges i aquest portaven
unes bengales a la ma que feien molta llum i donaven una sensació estranya a la
comitiva. Després de passar per missa
a adorar al Nen Jesús, se dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament on se faria
el repartiment de regals.
Mon pare sempre ha estat una persona poc
donada a l’engany, encara que la veritat trenqui il·lusió per un dia tan
especial per a les xiquetes i xiquets quan són menuts. Com passa a la majoria
de xiquetes menuts, quan veia arribar la cavalcada dels Reis m’entrava pànic.
Temor no, pànic! Per mirar de fer-me’l passar, mon pare me deia que els reis
eren joves del poble i me feia sortir al carrer per a veure com des de les dues
cases del costat de la nostra s’emportaven els cavalls que després formarien part del
seguici reial.
Efectivament tan el tio Sintent que vivia a la casa de dalt, com el tio Tòfol que ho feia a la de baix, tots
els anys deixaven els seus cavalls per aquella nit tan especial per als més
menuts del poble. De totes formes jo no ho acabava de veure-ho clar i no me
treia el pànic de sobre.
Però el pitjor de tot era quan deien el meu
nom per megafonia i havia d’anar a buscar el regal... Tremolava i plorava sense
consol possible. Al final ma mare m’havia d’acompanyar sense que jo deixés de
plorar i intentés escapolir-me d’aquella angoixosa situació.
No sé si seria casualitat que a les
adolescents i potser no tan adolescents, el regal sempre els hi lliurava el rei
Baltasar o sigui, el negre (dit amb tots els respectes) Abans de fer-los
entrega del regal, amb gestos sempre els hi reclamava un petó que, quan li
feien, els deixava la cara emmascarada.
El darrer record va amb dedicatòria. Aquest li
dedico a l’amic Juan Miguel Gas. Un any, dels últims que vaig viure la nit de
Reis a la Galera, va proposar que per donar-li un aire diferent, la presentació
podia fer-se en francès. Ell mateix va ser l’encarregat de dirigir unes
paraules als assistents en aquell idioma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)