diumenge, 14 de gener del 2018

NO SABEM GESTIONAR LES CRISIS

La gestió que sé va fer del gran col·lapse circulatori que va patir l’AP-6  el passat cap de setmana degut a una intensa nevada és una mostra més de les infectivitat dels nostres governs davant d’una situació d’emergència.
Vivim a un país que quan plou, no sap ploure i quan neva, no sap nevar. Es a dir, pot estar mesos sense que hi passi un fenomen meteorològic i de sobte ens ve tot al damunt en unes poques hores.
Tot i que les previsions meteorològiques avisen de quan hi haurà una situació de possible emergència (de vegades sé passen però ja sabeu allò que més val prevenir que curar), sembla ser que ningú els hi fa el més mínim cas.
El nom de Gregorio Serrano, director general de Transit, s’uneix als de molts altres polítics que no van saber actuar com calia davant d’una situació límit o quasi bé: Álvarez Cascos i Mariano Rajoy (Prestige), Arturo Mas (incendi Catalunya Central), etc.
Tot i que en un primer moment pot sonar a broma, Gregorio Serrano va proposar dijous que tots els cotxes portessin un kit d’emergència contra la neu... Segurament un gran percentatge de cotxes no circularan amb neu mai a la vida. Però de ben segur que si al final la idea qualla, algú en farà un bon negoci, com els triangles d’emergència o les armilles reflectants.

DUES EXPERIÈNCIES PERSONALS
Fa uns anys havíem d’anar a passar uns dies a Terol tot just la setmana abans de Nadal. Com que sóc previsor me vaig comprar un joc de cadenes a la botiga Recanvis Buda de Ferreries. Crec que havia nevat a Terol el cap de setmana anterior (pels carrers encara s’hi amuntegava neu) i aquell mateix cap de setmana va nevar per la zona de Castella-Lleó, però afortunadament no a Terol. I dic afortunadament perquè tot i portar cadenes no vaig provar de col·locar-les abans de sortir de casa. Vaig pensar que si ens trobàvem en una situació complicada ja hi hauria algú que m’ajudaria a posar-les...
L’altra experiència la vaig tenir uns anys més tard pujant al castell d’Escornalbou. De sobte la carretera sé va començar a posar blanca. No era neu, era pedra. Era estreta i per tant impossible poder donar la volta. Quan al final vam trobar un entrador on ho haguéssim pogut fer, estava tan ple de vehicles que no es podia maniobrar. Al final va venir una patrulla dels Mossos i ens va posar una mena de mitjó per a les rodes de davant fins que vam poder maniobrar sobre el gel i donar la volta. Després amb molta precaució van poder baixar. Aquell dia també portava les cadenes.

CULPES FORA

A part de no saber gestionar les crisis, tampoc sabem fer autocrítica i reconèixer els errors propis. Els aliens els veiem tots, però els propis cap ni un. I dimitir? Què vol dir dimitir? Crec que aquesta paraula encara no ha estat acceptada per cap acadèmia de la llengua...    

De Napi a Diari de Tarragona. 
  

SIURANA UNA VEGADA MÉS

Per a qui  no hagi estat mai a Siurana de Prades li he de dir que no ha vist un dels paisatges més impressionants que tenim a Catalunya.  Potser el que més. Però és evident que encara hi pots posar remei i apropar-te qualsevol dia.
Ens dirigíem a passar la nit de Cap d’Any a Prades. Uns dies abans havia pensat en l’oportunitat de passar-hi ja que l’estat del seu pantà segurament me faria entristir. Però finalment no vaig poder superar la temptació de passar per aquell indret un cop més.
Quan deixes la carretera que va de Reus a Ulldemolins i agafes la que té portarà a Siurana ja saps que a part de molts revols i costes hi trobaràs molts cotxes aturats al costat de la carretera, de vegades als llocs més inversemblants. Qui s’ho coneix, sap que per cada cotxe i per cada furgoneta aturada hi ha diversos alpinistes fent escalada o senderistes fent alguna travessia per aquelles muntanyes. Sé diu que és un dels llocs on hi va més gent a fer escalada del món.

Però el passat 31 de desembre n’hi havia més que qualsevol altra vegada que hi havíem anat. Al cap d’unes hores ens assabentaríem del motiu...
Un poble que ni de bon tros arriba als 100 habitants ha hagut de construir un segon aparcament uns 500 metres abans d’arribar-hi perquè el que hi ha al costat mateix quasi sempre està ple. A part, tot i que està prohibit, també hi ha molta gent que aparca als vorals de la carretera per a convertir-la encara en més estreta del que és.
Afortunadament havia encarregat taula al restaurant que porta el nom del poble, ja que en arribar estava completament ple i no és precisament un establiment menut, ja que ocupa la planta baixa i el primer pis de la primera casa del carrer Major. Però no és l’únic restaurant que hi ha.

Les 3 o 4 vegades anteriors que hi havia estat, mai havia menjat a cap dels restaurants del poble, però us ben asseguro que la propera vegada que hi aniré, ho tornaré a fer. Cuina tradicional sense sofisticacions, però molt bona.
En acabar de dinar vam donar una petita volta pel poble: vistes al pantà de Siurana, amb l’església templera de Santa Maria com a convidada d’honor, restes del castell, salt de la reina mora, etc.
Vaig parlar amb brasilers, italians, veneçolans i evidentment amb gent d’aquí. També hi havia cotxes d'altres països...   


Abans de marxar vam veure que hi havien anat a fer els alpinistes que havíem vist hores abans: havien anat fins a Siurana per veure la darrera posta de sol de l’any 2017. Grandiosa! 




PER A ESTAR MILLOR INFORMATS: 



LA NOSTRA RIBERA 418







SÚRIA 4