ENRIC HERNÁNDEZ
El monoteisme independentista a Catalunya i el final del bipartidisme a Espanya tenen el mateix efecte: postergar l'atenció a les urgències socials
A Espanya, els jubilats perden poder adquisitiu cada any. A Catalunya, també. Als més grans de 50 anys els treu el son la por de quedar-se sense pensió; els treballadors més joves (i precaritzats) ja ni hi somien. A Catalunya i a tot Espanya. Estan a l'atur un terç dels joves, catalans i del conjunt de l'Estat.
El desgovern (desconcert, falta de govern…) és molt palpable en la política catalana, abans i després del 155, però l'espanyola no queda enrere. Mentre al Parlament el monoteisme de la independència ha sepultat la resta d'inquietuds ciutadanes, a les Corts, després del final del bipartidisme, només es conjuga el verb procrastinar: no emprenguis avui les reformes que puguis deixar per demà. Ningú s'arrisca a prendre mesures que comportin un cost electoral.
Gairebé no sabem res sobre les prioritats del futur Govern independentista. Només que la seva constitució depèn de si Carles Puigdemont aconsegueix o no imposar una investidura virtual, a risc que també ho sigui la seva presidència. Ni Junts per Catalunya ni ERC han exposat com es proposen combatre la desigualtat i la pobresa, com afrontaran l'encariment de la vivenda o què faran per frenar i revertir la fuga d'empreses. I, per descomptat, tampoc han aclarit si la Generalitat i el Parlament persistiran en la via unilateral o si per fi reconeixeran, com han fet diversos líders sobiranistes, que aquesta no té sortida.
¿‘MULTIELECCIONS’ EL 2019?
El panorama no és més favorable al Congrés. El sorpasso (demoscòpic) de Ciutadans a PP i PSOE, a més de la davallada de Podem i els titubejos del PNB, no auguren res de bo sobre l'aprovació dels pressupostos d'aquest any. L'horitzó d'unes multieleccions el maig del 2019 –generals anticipades juntament amb les europees, autonòmiques i municipals– presagia un pertinaç bloqueig legislatiu.
Quan l'afany de poder s'anteposa a les urgències socials, la política, entesa com la gestió de la cosa pública, perd tot el seu sentit. 17 anys després, segueixen ressonant aquelles paraules de Gemma Nierga: “Vostès que poden, dialoguin, si us plau.” I, sobretot, governin.
El monoteisme independentista a Catalunya i el final del bipartidisme a Espanya tenen el mateix efecte: postergar l'atenció a les urgències socials
El desgovern (desconcert, falta de govern…) és molt palpable en la política catalana, abans i després del 155, però l'espanyola no queda enrere. Mentre al Parlament el monoteisme de la independència ha sepultat la resta d'inquietuds ciutadanes, a les Corts, després del final del bipartidisme, només es conjuga el verb procrastinar: no emprenguis avui les reformes que puguis deixar per demà. Ningú s'arrisca a prendre mesures que comportin un cost electoral.
Gairebé no sabem res sobre les prioritats del futur Govern independentista. Només que la seva constitució depèn de si Carles Puigdemont aconsegueix o no imposar una investidura virtual, a risc que també ho sigui la seva presidència. Ni Junts per Catalunya ni ERC han exposat com es proposen combatre la desigualtat i la pobresa, com afrontaran l'encariment de la vivenda o què faran per frenar i revertir la fuga d'empreses. I, per descomptat, tampoc han aclarit si la Generalitat i el Parlament persistiran en la via unilateral o si per fi reconeixeran, com han fet diversos líders sobiranistes, que aquesta no té sortida.
¿‘MULTIELECCIONS’ EL 2019?
El panorama no és més favorable al Congrés. El sorpasso (demoscòpic) de Ciutadans a PP i PSOE, a més de la davallada de Podem i els titubejos del PNB, no auguren res de bo sobre l'aprovació dels pressupostos d'aquest any. L'horitzó d'unes multieleccions el maig del 2019 –generals anticipades juntament amb les europees, autonòmiques i municipals– presagia un pertinaç bloqueig legislatiu.
Quan l'afany de poder s'anteposa a les urgències socials, la política, entesa com la gestió de la cosa pública, perd tot el seu sentit. 17 anys després, segueixen ressonant aquelles paraules de Gemma Nierga: “Vostès que poden, dialoguin, si us plau.” I, sobretot, governin.
