 |
| De Vergara a eldiario.es. |
 |
| De Ferreres al Periódico. |
divendres, 19 de gener del 2018
Corruptes, corruptors i patriotes
LUIS MAURI
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l'ou i la gallina: ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor?
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l’ou i la gallina. ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor? ¿Va prendre la iniciativa el polític i va exigir una comissió a canvi d’un contracte públic? ¿Va ser el contractista qui es va avançar i va oferir el suborn al representant públic?
La paradoxa sembla insoluble en termes generals. De qualsevol manera, els dos actors delinqueixen contra la societat. L’opinió pública sol ser més tolerant amb els corruptors que amb els corruptes, segurament perquè el servidor públic (el corrupte) té un compromís polític i moral explícit amb la societat a la qual defrauda. El contractista privat (el corruptor) no té aquest vincle polític amb la ciutadania, encara que sí responsabilitat penal.
Amb una demora digna d’alarma social (gairebé nou anys hi ha entre l’esclat de l’escàndol i les condemnes), la justícia acaba de dictar sentència per l’espoli del Palau de la Música i les comissions cobrades per Convergència (CDC), el partit de Jordi Pujol i Artur Mas, a canvi de contractes d’obres públiques firmats pels governs de Pujol.
CDC, la matriu del PDECat i Junts per Catalunya, ha sigut condemnada a tornar 6,6 milions d’euros cobrats en concepte de comissions il·legals a través de la tapadora del Palau de la Música. Daniel Osàcar, extresorer de CDC, ha rebut una pena de presó pel mateix delicte. També carreguen amb penes de presó Fèlix Millet, Jordi Montull i la filla d’aquest últim, Gemma, pel saqueig de 23 milions d’euros del Palau.
Aquest és el càstig dels corruptes. Però, ¿i els corruptors? ¿Apareix en la sentència Ferrovial, la constructora que va pagar suborns per aconseguir contractes? Hi apareix. Però només per certificar que dos dels seus exdirectius van cometre tràfic d’influències i, a continuació, exonerar-los perquè aquest delicte havia prescrit a causa de la lentitud de la instrucció judicial. L’escandalosa i endèmica demora de la justícia, sigui per negligència o per falta de recursos, ha impedit que es faci justícia. Almenys, justícia completa.
Un clàssic anglès
Patriotes, posa al títol d’aquest article. Pasqual Maragall es va quedar curt quan va denunciar al Parlament que Convergència exigia una comissió del 3% per les obres públiques que concedia quan governava la Generalitat, amb Pujol com a president i Mas com a conseller d’Obres Públiques, d’Economia i Finances i conseller en cap, successivament. L’expresident socialista es va quedar curt: la sentència constata que no era el 3%, sinó el 4%.
¿Recorden quina va ser la reacció de Mas quan Maragall va denunciar les comissions? Va replicar Mas al Parlament a Maragall: retiri de seguida aquesta acusació o oblidi’s del nou Estatut. Una bona mesura del patriotisme tantes vegades invocat en va. El clàssic anglès Samuel Johnson no perd vigència amb els segles: «El patriotisme és l’últim refugi dels canalles».
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l'ou i la gallina: ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor?
La paradoxa sembla insoluble en termes generals. De qualsevol manera, els dos actors delinqueixen contra la societat. L’opinió pública sol ser més tolerant amb els corruptors que amb els corruptes, segurament perquè el servidor públic (el corrupte) té un compromís polític i moral explícit amb la societat a la qual defrauda. El contractista privat (el corruptor) no té aquest vincle polític amb la ciutadania, encara que sí responsabilitat penal.
Amb una demora digna d’alarma social (gairebé nou anys hi ha entre l’esclat de l’escàndol i les condemnes), la justícia acaba de dictar sentència per l’espoli del Palau de la Música i les comissions cobrades per Convergència (CDC), el partit de Jordi Pujol i Artur Mas, a canvi de contractes d’obres públiques firmats pels governs de Pujol.
CDC, la matriu del PDECat i Junts per Catalunya, ha sigut condemnada a tornar 6,6 milions d’euros cobrats en concepte de comissions il·legals a través de la tapadora del Palau de la Música. Daniel Osàcar, extresorer de CDC, ha rebut una pena de presó pel mateix delicte. També carreguen amb penes de presó Fèlix Millet, Jordi Montull i la filla d’aquest últim, Gemma, pel saqueig de 23 milions d’euros del Palau.
Aquest és el càstig dels corruptes. Però, ¿i els corruptors? ¿Apareix en la sentència Ferrovial, la constructora que va pagar suborns per aconseguir contractes? Hi apareix. Però només per certificar que dos dels seus exdirectius van cometre tràfic d’influències i, a continuació, exonerar-los perquè aquest delicte havia prescrit a causa de la lentitud de la instrucció judicial. L’escandalosa i endèmica demora de la justícia, sigui per negligència o per falta de recursos, ha impedit que es faci justícia. Almenys, justícia completa.
Un clàssic anglès
Patriotes, posa al títol d’aquest article. Pasqual Maragall es va quedar curt quan va denunciar al Parlament que Convergència exigia una comissió del 3% per les obres públiques que concedia quan governava la Generalitat, amb Pujol com a president i Mas com a conseller d’Obres Públiques, d’Economia i Finances i conseller en cap, successivament. L’expresident socialista es va quedar curt: la sentència constata que no era el 3%, sinó el 4%.
¿Recorden quina va ser la reacció de Mas quan Maragall va denunciar les comissions? Va replicar Mas al Parlament a Maragall: retiri de seguida aquesta acusació o oblidi’s del nou Estatut. Una bona mesura del patriotisme tantes vegades invocat en va. El clàssic anglès Samuel Johnson no perd vigència amb els segles: «El patriotisme és l’últim refugi dels canalles».
dijous, 18 de gener del 2018
INCERTESA FINS EL FINAL
 |
| De Napi a Diari de Tarragona. |
Ahir sé va constituir el Parlament i tot que
el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta
dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i
república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc
cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.
Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van
preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i
que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la
disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)
La situació política a Catalunya segueix sent
motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i
dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge
que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix
Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant
tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia
escoltat en lloc:
-El
destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar
sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà
d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol
i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una
solució...
Potser sigui política ficció, no diré que no,
però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja
li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa
delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com
hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui.
Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a
ser reelegit o no.
A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els
acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que
està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència
de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o
del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)
Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo
Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera
línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren
factible.
Tornant a fer una mica de política ficció, ara
que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria
possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si
les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara
només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats
de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.
Està clar que cada dia estem més prop del
desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions
per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició
del Govern de Madrid.
Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma
part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al
sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat
la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a
tornar-les a plantejar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)