LUIS MAURI
Mariano Rajoy tenia dues opcions. Permetre que Carles Puigdemont fes urbi et orbi el ridícul intentant una esperpèntica investidura per control remot o bé fer-lo ell mateix presentant un recurs sense aval jurídic davant del Tribunal Constitucional. I va escollir la segona opció. A Rajoy se li sol reprotxar la seva afició pel tancredisme en l’exercici de la política. Tot i això, el seu últim moviment no és propi d’un home que, com els nens o els estruços, tendeix a tapar-se els ulls per fer desaparèixer el perill del seu davant, sinó d’un home desesperat.
La desesperació que ha mogut Rajoy a exposar-se al rebuig parcial per part del Tribunal Constitucional del recurs de l’Executiu contra la investidura de Puigdemont té tres motors principals. El primer, encara que no per ordre d’importància, és la necessitat del president del Govern espanyol de demostrar com més aviat millor als seus socis europeus que després de l’abominable resposta policial de l’1-O ha aconseguit embridar el conflicte català i encarrilar-lo cap a la recuperació d’una certa normalitat política i institucional.
El segon respon a la debilitat parlamentària de l’Executiu del PP, pendent del suport del PNB per tirar endavant els Pressupostos del 2018. Els nacionalistes bascos difícilment prestaran aquest suport a Rajoy mentre l’autonomia catalana es mantingui intervinguda per mitjà de l’article 155 de la Constitució.
Fatiga electoral
I el tercer radica en la creixent fatiga electoral del PP i la consegüent flaquesa del lideratge de Rajoy en la dreta espanyola, on cada vegada ressonen més alt les veus que li retreuen que no hagi actuat amb més anticipació, determinació i contundència en la crisi catalana.
Els dos primers motors l’empenyen en una direcció; el tercer, en la contrària. El conflicte s’allarga i travessa pics d’elevada teatralitat. Rajoy es desespera, treu el cap del forat i incorre en escandalosos errors d’aprenent. La desesperació és una de les rutes més curtes cap a l’error o la catàstrofe.
Mariano Rajoy tenia dues opcions. Permetre que Carles Puigdemont fes urbi et orbi el ridícul intentant una esperpèntica investidura per control remot o bé fer-lo ell mateix presentant un recurs sense aval jurídic davant del Tribunal Constitucional. I va escollir la segona opció. A Rajoy se li sol reprotxar la seva afició pel tancredisme en l’exercici de la política. Tot i això, el seu últim moviment no és propi d’un home que, com els nens o els estruços, tendeix a tapar-se els ulls per fer desaparèixer el perill del seu davant, sinó d’un home desesperat.
La desesperació que ha mogut Rajoy a exposar-se al rebuig parcial per part del Tribunal Constitucional del recurs de l’Executiu contra la investidura de Puigdemont té tres motors principals. El primer, encara que no per ordre d’importància, és la necessitat del president del Govern espanyol de demostrar com més aviat millor als seus socis europeus que després de l’abominable resposta policial de l’1-O ha aconseguit embridar el conflicte català i encarrilar-lo cap a la recuperació d’una certa normalitat política i institucional.
El segon respon a la debilitat parlamentària de l’Executiu del PP, pendent del suport del PNB per tirar endavant els Pressupostos del 2018. Els nacionalistes bascos difícilment prestaran aquest suport a Rajoy mentre l’autonomia catalana es mantingui intervinguda per mitjà de l’article 155 de la Constitució.
Fatiga electoral
I el tercer radica en la creixent fatiga electoral del PP i la consegüent flaquesa del lideratge de Rajoy en la dreta espanyola, on cada vegada ressonen més alt les veus que li retreuen que no hagi actuat amb més anticipació, determinació i contundència en la crisi catalana.
Els dos primers motors l’empenyen en una direcció; el tercer, en la contrària. El conflicte s’allarga i travessa pics d’elevada teatralitat. Rajoy es desespera, treu el cap del forat i incorre en escandalosos errors d’aprenent. La desesperació és una de les rutes més curtes cap a l’error o la catàstrofe.
