IGUALADA 8

El mètode Torrent

JOAN TAPIA

ERC i PDECat han d'assumir que el 21-D van guanyar només les eleccions autonòmiques

Roger Torrent va fer ahir l'inevitable si no volia: a) tornar a la rebel·lió del Parlament contra el Tribunal Constitucional (TC) de la passada legislatura, b) no renunciar a la investidura de Carles Puigdemont que van pactar els tres grups independentistes, i c), no provocar una ruptura pública en les files (dividides i subdividides) del secessionisme. Va suspendre la investidura de Puigdemont perquè en aquest moment no hauria sigut ni vàlida ni efectiva i a més ho va poder fer d'acord amb en la petició d'empara als seus drets del mateix Puigdemont. Fins i tot ho va adornar amb atacs al TC i a la vicepresidenta.

I darrere la decisió de Torrent hi ha ERC, que sap (ho pateix en carn pròpia) que després de la rebel·lió contra la legalitat només hi ha la presó, la llibertat provisional i l'exili. I que ningú a Europa mou un dit. Significatiu va ser ahir el tuit d'Oriol Junqueras felicitant Torrent.
La disjuntiva

Però això d'ahir no té gaire vida. Només val fins que el TC es pronunciï sobre el famós recurs del Govern perquè, encara que no l'admetés a tràmit (poc previsible), el que és segur és que no rectificarà les mesures cautelars que va imposar –per unanimitat– respecte a la investidura. Llavors, Torrent i el secessionisme es trobaran davant la mateixa disjuntiva que ahir: assumir els costos de desobeir el TC, pactar un altre candidat diferent de Puigdemont o deixar córrer els dos mesos de termini i anar a noves eleccions. I si els terminis no corren, per falta d'investidura fallida, prorrogar la vida del 155.

Un directiu d'Òmnium va dir ahir que el 21-D va guanyar la República. S'equivoca, la República va morir (si és que va néixer) quan es va aplicar el 155 i els secessionistes es van presentar a les autonòmiques. El que l'independentisme va guanyar el 21-D és el dret a governar en el marc constitucional i autonòmic. Ni més, ni menys.

¿L'independentisme optarà per governar Catalunya o preferirà continuar vivint en la suggerent bombolla de la República? ERC ha decidit a mitges (més el veterà Joan Tardà que l'institucional Torrent) que el més assenyat és acceptar el marc estatutari (per imperatiu legal) i formar govern. Els puigdemontistes radicals (entre 15 i 19 diputats dels 34 de Junts per Catalunya) estan avui en la resistència heroica: Puigdemont o Puigdemont. ¿Fins quan?
El domini del seny

Potser la clau està en l'actitud final del PDECat. ¿S'inclinarà pel realisme sobrevingut d'Artur Mas de no anar a noves eleccions i assumir que els 70 diputats són «un tresor» a no arriscar o optaran per desbordar en radicalisme ERC acostant-se a la CUP?

Les cautes declaracions ahir de la diputada Maria Senserrich, dient que la decisió de Torrent era «correcta, donades les circumstàncies», inclinen a pensar que el seny acabarà dominant. Però no serà fàcil. Ni per a Esquerra ni per al PDECat. Exigeix pair que voler fer avui un 1714 guanyador no casa ni amb el suport del 47% de Catalunya ni amb la realitat europea.

En privat ho reconeixen. Davant els seus electors, a qui van vendre un impossible, és més dur d'assumir. ¿Va ser ahir el primer pas?

HISPANO-SUIZA

Bon dia!! 

ENS TENEN ON VOLIEN

De Faro a Diari de Tarragona. 

El missatge de Puitdemont a Comín que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han publicat avui, sembla que és el punt i final del President. El Govern d’Espanya acaba de fer escac i mat a l’independentisme i si encara no ho és, trigarà poc en fer-ho.

Com el viatge a Ítaca (ple d’aventures, ple de coneixences...) ha estat molt bonic mentre ha durat. Més de dos milions de catalans van tenir un somni (com Luther King) Un somni on vivien a una república independent i on mai més dependrien d’Espanya. Llàstima de despertar...

Com sabeu els dos grans partits que representen l’independentisme català estan a la grenya (o a mata-degolla), una situació que des de Madrid desitjaven fa molt de temps. Sabeu allò de divideix i venceràs?

Els únics que resisteixen són els de la CUP i els seus òrgans executors els Comitès de Defensa de la República (CDR’s), però m’ensumo que ara com ara poc poden fer contra un estat que, tal com ja sé va dir des d’un bon començament, no ens volen rendits, sinó humiliats... És una pena, però és així.

No miro mai El Hormiguero. Però quan dic mai, vull dir això, mai! Però ves casualitat, anit fent zàping vaig veure que Pablo Motos entrevistava a Miguel Ángel Revilla, el president de Cantàbria. Quan vam començar a veure’l explicava anècdotes de la seva vida, tot i que Pablo Motos insistia de que havien de parlar de la situació catalana. Finalment va ser així.

De tot el que va dir, estic segur que el món independentista no hi estaria d’acord. Fins i tot jo podria discrepar amb algunes d’elles. Però no per que no ens agrada escoltar-les no han de ser veritat. De segur que de joves discrepàvem de moltes de les coses que ens deien els nostres pares, i ara pensem: Quanta raó tenien!

De fet, alguns independentistes ha dit en públic que encara no estem preparats per a ser independents. Imagino que en privat n’hi haurà molts més que també ho pensen, però que potser no s’atreveixen a dir-ho .

Però de tot el que va dir (i per a no entrar en polèmica) segurament el més important va ser que, com la majoria, va identificar als veritables culpables de la situació: El PP i Rajoy.

És evident que el moviment independentista existia molt abans de que Madrid ens tombés l’Estatut d’Autonomia. De fet ERC van abandonar el govern de Pasqual Maragall per a no haver de donar suport a un text que no compartien i va haver de ser l’oposició (CiU) qui va allargar la ma a Maragall per a poder-lo aprovar.

Una vegada més vull recordar que va ser José Montilla el primer en parlar de desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Per tant els senyals de disconformitat eren més que evidents, però el PP com ha fet sempre, sé fa el desentès en aquells temes que no l’interessen, tot i que puguin afectar a sectors importants i determinants de la ciutadania.

Avui s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de tornar a fer unes noves eleccions. Puigdemont sembla que ho té clar que si aquesta vegada ningú donava un duro per la seva candidatura i va acabar superant ERC, la pròxima arrasarà. És possible que així sigui. Però els catalans haurem d’estar-nos uns mesos sense que ningú ens governi i tot i que el país seguirà funcionant (no ho dubteu), no és bo estar sense govern. A par d’això, si anem a unes altres eleccions, els postconvergents anteposaran els interessos personals al de país, encara que Mas digui que fa tot el contrari... 


Intervenció de Miguel Ángel Revilla.