JAUME REIXACH
Catalunya és molt important pels catalans. Sí. Però no som els únics habitants del planeta que estimem el nostre país. També és molt important Astúries pels asturians, Extremadura pels extremenys, Suïssa pels suïssos, Mongòlia pels mongols, Síria pels sirians o Mèxic pels mexicans. Respecte. En l’actual etapa de l’evolució de la humanitat -en trànsit cap a la globalització que ens unificarà i agermanarà-, l’amor a la “pàtria sagrada” és cada cop més relatiu i utilitari.
Allò que la gent valora cada cop més és universal: la pau, la llibertat, la feina, un habitatge digne, el benestar personal i familiar, el respecte als drets humans, la seguretat, l’accés a un sistema de salut de qualitat, l’educació enriquidora dels infants i dels joves, una jubilació que permeti viure confortablement els últims anys de l’existència... Tot això és el que han aconseguit les societats més desenvolupades del planeta i és l’anhel que mobilitza, cada any, milions de migrants -molts d’ells, posant en risc la seva vida- cap a la Unió Europea, els Estats Units, Canadà o a Austràlia.
Catalunya, formant part de la “desastrosa” Espanya, figura en el 19è lloc del rànquing de països elaborat per l’OCDE on es viu millor al món. No està gens malament. En PIB, Espanya és la cinquena economia de la Unió Europea (UE) i una Catalunya independent baixaria al 14è esglaó. Això sí, en PIB per càpita, Catalunya (28.590 euros) és semblant a Itàlia i superior al conjunt d’Espanya (24.100 euros), però estem molt lluny dels nivells d’Alemanya (39.500 euros), Dinamarca (48.400 euros), Irlanda (58.800 euros) o de Luxemburg (90.700 euros). També estem millor que Romania (8.600 euros), Polònia (11.000 euros), Lituània (13.500 euros) o Portugal (17.900 euros).
És a dir, ni Espanya és una merda ni Catalunya és el paradís.Des d’aquesta perspectiva, hem d’acceptar que som com som i que encara ens queda camí per recórrer per esdevenir una societat pròspera i igualitària, com pot ser Noruega, que encapçala el rànquing mundial de felicitat elaborat per les Nacions Unides.
Catalunya representa l’1,5% de la població de la UE i el 2% del PIB. És per això que des de Brussel·les donen una importància episòdica al nostre brot independentista i han donat carta blanca al govern espanyol perquè apagui aquest incendi. Els 28 estats comunitaris engloben unes 300 regions i obrir la caixa de pandora de les reivindicacions nacionalistes –que estan en l’origen de les dues catastròfiques guerres mundials del segle XX- és una bomba de rellotgeria que pot esmicolar el projecte europeu.
Per poder progressar, Catalunya necessita, com tots els països, un pressupost aprovat pel 2018, un Parlament que legisli i un govern que dirigeixi. Avui no tenim res de tot això i la classe política -que cobra uns salaris fabulosos per, suposadament, solucionar els problemes de la gent- està distreta en picabaralles bizantines que s’eternitzen. Totes les ideologies són molt respectables, però en el dia a dia hem de ser pragmàtics i responsables per administrar i tirar endavant el país.
Més enllà de les sigles, de les fílies i de les fòbies, cal exigir que els diputats catalans escullin un president de consens que, des de la plaça de Sant Jaume, pugui formar govern i treballar pel bé de tots. No tot comença i acaba amb els 70 diputats de les tres formacions independentistes. Insistir en aquest esquema de majoria comporta que la inestabilitat i la incertesa seguiran regnant en la política catalana, instal·lada des de fa cinc anys en el Dragon Khan, i que l’humiliant article 155 continuarà aplicant-se sine die.
Si deixem de costat el mitòman megalòman de Bèlgica –que no va guanyar les eleccions del passat 21-D, encara que es negui a acceptar-ho-, hi ha diverses fórmules per investir un nou president/a de la Generalitat i garantir la governabilitat a quatre anys vista. Per exemple:
· Junts x Catalunya + ERC + PSC = 83 diputats
· Junts x Catalunya + ERC + Comuns = 74 diputats
· PDECat (14 diputats) + ERC + PSC + Comuns = 71 diputats
· Ciutadans + PSC (amb l’abstenció d’ERC i Comuns) = 53 diputats
Cal que els polítics -amb independència del seu color- parlin, explorin, negociïn i arribin a acords. És la seva obligació i per això els paguem. Com recordava l’altre dia la diputada socialista Eva Granados, obrir el Parlament costa cada dia 147.000 euros. Governar una comunitat de 7,5 milions de persones plenament inserida en la Unió Europea no té per què ser un psicodrama que afecti la nostra salut mental, dispari les emocions i posi en risc el nostre benestar col·lectiu, com malauradament ja podem constatar des de fa alguns mesos. Al cap i a la fi, per posar un exemple, l’alcalde de Xangai ha de governar una ciutat metropolitana de 80 milions d’habitants.
Quina empresa s’arriscarà a invertir en aquest manicomi, on no hi ha interlocutors governamentals ni un horitzó de futur que doni confiança? Com es pot pretendre que les decisions estratègiques de Catalunya s’adoptin des del refugi de Carles Puigdemont a Bèlgica? No només és ridícul: és, senzillament, delirant.
