ANTONIO FRANCO
La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia
El rebuig als vells partits que es produeix en molts països democràtics no és una coincidència de casualitats. Respon a alguna cosa tan concreta com és la decepció. Vivim una rebel·lió popular àmplia que no dirigeix ningú. El cap de setmana passat van tenir el seu torn d'encarrilar-la els italians. Farts dels seus governants (els troben ineficaços, refractaris a ser controlats pels ciutadans i gairebé sempre lladres) molts van votar a favor del tan sospitós Moviment 5 Estrelles sense tenir cap garantia que aquests aprenents aportaran serietat i eficàcia al que administrin.
És un moviment general. Alemanya també va votar en bona mesura contra els que manaven, els Estats Units van preferir un salt al desconegut abans que arronsar-se davant l'establisment de sempre i França va fer el mateix encara que en el seu cas sembla que la flauta estigui sonant raonablement bé. Si a Espanya algú vol saber per què els ciutadans volen canvis en tindrà prou de veure i sentir aquests dies l'expresident valencià Francisco Camps quan li demanen explicacions sobre maldats tant en una comissió d'investigació del Congrés com a l'Audiència Nacional, on es jutja la corrupció de Gürtel. Les seves evasives i contradiccions semblen autèntiques burles.
El rebuig és a tots els partits però fa més mal al que abans era globalment el món de l'esquerra, potser perquè les seves traïcions són percebudes com a més doloroses i inesperades per la seva gent. Però l'esquerra es mostra incapaç d'obrir a cap escala debats seriosos sobre el que ha fet en el passat recent i el que ha de fer en el futur immediat. Sembla una còmoda amagada darrere de cert centrisme amb tocs progressistes envoltada, això sí, per discursos que el seu electorat ja ha après a relativitzar.
Aquesta nova situació tendeix per tot arreu a bloquejos. Crida l'atenció el 'cas espanyol': pressupostos empantanegats, ruptura del pacte d'Estat per l'educació, evidència que cal modernitzar la Constitució però que ningú s'hi posa, i dilacions per a un canvi de la llei electoral que pugui donar pas a una nova etapa. I és descoratjador el que passa a Catalunya, on es negocien els governs discutint només els protagonismes -les cadires- i sense que transcendeixi el que socialment i legislativament es vol fer. A part que ningú sap si es va cap a la dreta o l'esquerra, també s'ignora si ens porten a una situació nítidament autonomista o a una nova confrontació al voltant d'una república sobre la qual dialècticament es dubta si va néixer o va ser demolida.
La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia. Així és impossible avançar en cap direcció.
La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia
És un moviment general. Alemanya també va votar en bona mesura contra els que manaven, els Estats Units van preferir un salt al desconegut abans que arronsar-se davant l'establisment de sempre i França va fer el mateix encara que en el seu cas sembla que la flauta estigui sonant raonablement bé. Si a Espanya algú vol saber per què els ciutadans volen canvis en tindrà prou de veure i sentir aquests dies l'expresident valencià Francisco Camps quan li demanen explicacions sobre maldats tant en una comissió d'investigació del Congrés com a l'Audiència Nacional, on es jutja la corrupció de Gürtel. Les seves evasives i contradiccions semblen autèntiques burles.
El rebuig és a tots els partits però fa més mal al que abans era globalment el món de l'esquerra, potser perquè les seves traïcions són percebudes com a més doloroses i inesperades per la seva gent. Però l'esquerra es mostra incapaç d'obrir a cap escala debats seriosos sobre el que ha fet en el passat recent i el que ha de fer en el futur immediat. Sembla una còmoda amagada darrere de cert centrisme amb tocs progressistes envoltada, això sí, per discursos que el seu electorat ja ha après a relativitzar.
Aquesta nova situació tendeix per tot arreu a bloquejos. Crida l'atenció el 'cas espanyol': pressupostos empantanegats, ruptura del pacte d'Estat per l'educació, evidència que cal modernitzar la Constitució però que ningú s'hi posa, i dilacions per a un canvi de la llei electoral que pugui donar pas a una nova etapa. I és descoratjador el que passa a Catalunya, on es negocien els governs discutint només els protagonismes -les cadires- i sense que transcendeixi el que socialment i legislativament es vol fer. A part que ningú sap si es va cap a la dreta o l'esquerra, també s'ignora si ens porten a una situació nítidament autonomista o a una nova confrontació al voltant d'una república sobre la qual dialècticament es dubta si va néixer o va ser demolida.
La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia. Així és impossible avançar en cap direcció.
