dilluns, 12 de març del 2018

Bloquejats per totes bandes

ANTONIO FRANCO

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia

El rebuig als vells partits que es produeix en molts països democràtics no és una coincidència de casualitats. Respon a alguna cosa tan concreta com és la decepció. Vivim una rebel·lió popular àmplia que no dirigeix ningú. El cap de setmana passat van tenir el seu torn d'encarrilar-la els italians. Farts dels seus governants (els troben ineficaços, refractaris a ser controlats pels ciutadans i gairebé sempre lladres) molts van votar a favor del tan sospitós Moviment 5 Estrelles sense tenir cap garantia que aquests aprenents aportaran serietat i eficàcia al que administrin.

És un moviment general. Alemanya també va votar en bona mesura contra els que manaven, els Estats Units van preferir un salt al desconegut abans que arronsar-se davant l'establisment de sempre i França va fer el mateix encara que en el seu cas sembla que la flauta estigui sonant raonablement bé. Si a Espanya algú vol saber per què els ciutadans volen canvis en tindrà prou de veure i sentir aquests dies l'expresident valencià Francisco Camps quan li demanen explicacions sobre maldats tant en una comissió d'investigació del Congrés com a l'Audiència Nacional, on es jutja la corrupció de Gürtel. Les seves evasives i contradiccions semblen autèntiques burles.

El rebuig és a tots els partits però fa més mal al que abans era globalment el món de l'esquerra, potser perquè les seves traïcions són percebudes com a més doloroses i inesperades per la seva gent. Però l'esquerra es mostra incapaç d'obrir a cap escala debats seriosos sobre el que ha fet en el passat recent i el que ha de fer en el futur immediat. Sembla una còmoda amagada darrere de cert centrisme amb tocs progressistes envoltada, això sí, per discursos que el seu electorat ja ha après a relativitzar.

Aquesta nova situació tendeix per tot arreu a bloquejos. Crida l'atenció el 'cas espanyol': pressupostos empantanegats, ruptura del pacte d'Estat per l'educació, evidència que cal modernitzar la Constitució però que ningú s'hi posa, i dilacions per a un canvi de la llei electoral que pugui donar pas a una nova etapa. I és descoratjador el que passa a Catalunya, on es negocien els governs discutint només els protagonismes -les cadires- i sense que transcendeixi el que socialment i legislativament es vol fer. A part que ningú sap si es va cap a la dreta o l'esquerra, també s'ignora si ens porten a una situació nítidament autonomista o a una nova confrontació al voltant d'una república sobre la qual dialècticament es dubta si va néixer o va ser demolida.

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia. Així és impossible avançar en cap direcció.

ESTELS AL VENT 6

Bon dia! 

diumenge, 11 de març del 2018

A PROPÒSIT D’UNA DESAFORTUNADA CONVERSA

D'Eneko.

De menut, quan el capella de torn a l’escola ens impartia l’assignatura de Religió, ens deia que el contraban només era pecat si t’enxampaven.
La setmana passada se va filtrar a la premsa una conversa privada entre dos polítics del territori. Un ocupava un alt càrrec dintre de la Generalitat i també del seu partit. L’altre era l’alcalde d’una ciutat. Tot i la recent filtració, pel que sembla, la conversa va tenir lloc el passat estiu. Els dos polítics estaven parlant del repartiment de carteres una vegada passades les eleccions.
Com que suposo, amic lector, que ja saps sobre qui i sobre què estic parlant, no reproduiré ni que sigui una part del contingut d’aquella conversa, només diré que un dels dos va deixar anar frases masclistes, mentre que l’altre li reia la gràcia.
I a partir de la filtració, la controvèrsia. Mentre uns els defenses emparant-se en que se tractava d’una conversa privada entre dos amics, altres ho veien com el que és: una conversa masclista. I no només això, sinó de desconsideració a una rival política del partit amb el que havia pactat el que militen tots dos.
Quina de les dues parts té raó? Jo me posiciono clarament al costat dels que pensen que haurien de dimitir tots dos. No només un, sinó els dos, ja que l’altre en cap moment li va retreure el que estava dient.
Una de les frases (amb les variants que vulgueu) que més he escoltat a part de que se tractava d’una conversa privada és: Qui no ha dit mai frases semblants? La resposta és contundent: Tothom!
Però hi ha molta diferència entre els enxampats i tothom. Els enxampats són polítics amb actiu que representen milers de ciutadans, mentre que una majoria dels tothom som ciutadans del carrer que no estem en política i només ens representem a nosaltres mateixos.
Els enxampats, segurament, quan participen en un acte públic defensaran aferrissadament la vàlua de la dona a la societat. Per tant, si en privat penses una cosa i en públic dius tot el contrari, el comportament té una nom: hipocresia!
Per tant, i tal com he començat l’escrit, la línia que separa el que és estrictament una conversa privada entre dos amics i l’enrenou que se produeix quan un mitjà de comunicació la filtra, és la difusió o el que és el mateix: quan els enxampen.
Acabaré amb un fet comparable. Fa uns anys, se va filtrà una conversa entre el totpoderós President de la Diputació de València Alfonso Rus i els seu amic i soci Marcos Benavent. En un moment de la filtració se pot escoltar com Rus està comptant diners: mil, dos mil, tres mil... onze mil i dotze mil... Dos milions de ‘peles’...
Segurament molts dels que ara esteu defensant l’honorabilitat dels dos polítics ebrencs, llavors vau posar el crit al cel davant del que era una mostra més de la corrupció existent al País Valencià (amb el permís de Paco Camps)
Per ami són dos casos similars igual de repugnants i igual de reprotxables.

LA CIUTAT QUE VOLEM 11-03-2017


Dijous passat. Hora aproximada les 17:45. Havia estacionat el meu cotxe a la primera plaça d’aparcament que hi ha al carrer Josep Tarradellas després de l’avinguda de Catalunya. Al davant un pas de vianants.
Havíem assistit a l’acte que per a commemorar el 8-M havia organitzat el P.C.P.C. D’allí marxavem cap a Tortosa per assistir a un altre acte feminista.
Quan vam arribar al cotxe ens vam trobar amb la situació que se pot veure a la foto: Una furgoneta aparcada sobre el pas de vianants i oberta per la part posterior  que m’impedia sortir sinó feia marxa enrere.
De ben segur que el conductor de la furgoneta hauria dit: Només són dos minuts!
Potser només eren dos minuts, però en dos minuts sé pot fer molta nosa!