dissabte, 17 de març del 2018
L'embús de l'independentisme
LUIS MAURI
Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat
Tres mesos després de les eleccions i cinc de la intervenció de la Generalitat, l’independentisme està encallat. Ha encallat entre la pressió judicial i les seves divisions intestines. La confusió que embarga la majoria secessionista impedeix la formació d’un nou Govern i, en conseqüència, prorroga la intervenció de l’Estat.
L'olla a pressió de l’independentisme, titulava Rafa Julve la seva crònica aquest diumenge. Quatre dies després, l’olla a pressió és una olla de grills. ERC i el PDECat reclamen a Carles Puigdemont que afluixi i permeti la formació d’un govern legal, liderat per un president sobre el qual no hi hagi l’espasa de la justícia. Puigdemont no fa cas a ERC ni al seu partit i reitera la candidatura de Jordi Sànchez a president.
Esbós de pacte de govern
La CUP rebutja per autonomista, obedient i conservador l’esbós de pacte de govern d’ERC i JxCat. I veta la candidatura de Sànchez, que d’aquesta manera, encara en el molt improbable cas que el jutge Llarena li permetés assistir a la seva investidura, només podria ser elegit si Puigdemont i Comín cedissin els seus escons per assegurar la majoria parlamentària.
No se’n vagin, encara n’hi ha més. Les dues grans entitats cíviques independentistes, l’ANC, tendent al maximalisme de Puigdemont, i Òmnium, inclinada al possibilisme d’ERC i el PDECat, venen a representar la dialèctica sobre la cultura de masses entre els apocalíptics i els integrats d’Umberto Eco. En el cas de l’ANC, hi ha a més una altra guerra interna, desfermada arran del veto a l’exdiputat de la CUP Antonio Baños a postular-se per dirigir l’entitat.
Aquest laberint de dissensions es resumeix en una disjuntiva principal. La majoria dels dirigents d’ERC i del PDECat advoquen pel possibilisme i fins i tot comencen a admetre amb la boca petita que no van dir a la ciutadania tota la veritat sobre la DUI. No reconeixen que van pintar una porta sobre la paret i van animar la gent a sortir per allà –enginyosa metàfora de la sociòloga Marina Subirats–, però almenys és alguna cosa. Davant, els maximalistes són minoria, però formen part del nucli al voltant de Puigdemont, amb una força simbòlica que ara com ara continua tenint gran tirada en el martirologi independentista.
Una vella batalla
Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat, CUP al marge. En aquest punt, ERC i el PDECat el voldrien més manejable. Però l’opció de l’expresident és seguir mantenint el pols amb l’Estat. Allargar etapes –la seva etapa–, sabent que Mariano Rajoy també és pres del 155: mentre no l’aixequi no tindrà Pressupostos i al final pot sentir-se obligat a convocar una altra vegada els catalans a les urnes.
Al fons, una vella i sorda batalla: la lluita per l’hegemonia en el nacionalisme català. ERC va arruïnar una victòria cantada al pressionar Puigdemont perquè desistís de convocar eleccions i declarés la independència. Però si la pressió judicial i política de l’Estat fon el lideratge de l’expresident, la partida estarà servida una altra vegada.
Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat
L'olla a pressió de l’independentisme, titulava Rafa Julve la seva crònica aquest diumenge. Quatre dies després, l’olla a pressió és una olla de grills. ERC i el PDECat reclamen a Carles Puigdemont que afluixi i permeti la formació d’un govern legal, liderat per un president sobre el qual no hi hagi l’espasa de la justícia. Puigdemont no fa cas a ERC ni al seu partit i reitera la candidatura de Jordi Sànchez a president.
Esbós de pacte de govern
La CUP rebutja per autonomista, obedient i conservador l’esbós de pacte de govern d’ERC i JxCat. I veta la candidatura de Sànchez, que d’aquesta manera, encara en el molt improbable cas que el jutge Llarena li permetés assistir a la seva investidura, només podria ser elegit si Puigdemont i Comín cedissin els seus escons per assegurar la majoria parlamentària.
No se’n vagin, encara n’hi ha més. Les dues grans entitats cíviques independentistes, l’ANC, tendent al maximalisme de Puigdemont, i Òmnium, inclinada al possibilisme d’ERC i el PDECat, venen a representar la dialèctica sobre la cultura de masses entre els apocalíptics i els integrats d’Umberto Eco. En el cas de l’ANC, hi ha a més una altra guerra interna, desfermada arran del veto a l’exdiputat de la CUP Antonio Baños a postular-se per dirigir l’entitat.
Aquest laberint de dissensions es resumeix en una disjuntiva principal. La majoria dels dirigents d’ERC i del PDECat advoquen pel possibilisme i fins i tot comencen a admetre amb la boca petita que no van dir a la ciutadania tota la veritat sobre la DUI. No reconeixen que van pintar una porta sobre la paret i van animar la gent a sortir per allà –enginyosa metàfora de la sociòloga Marina Subirats–, però almenys és alguna cosa. Davant, els maximalistes són minoria, però formen part del nucli al voltant de Puigdemont, amb una força simbòlica que ara com ara continua tenint gran tirada en el martirologi independentista.
Una vella batalla
Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat, CUP al marge. En aquest punt, ERC i el PDECat el voldrien més manejable. Però l’opció de l’expresident és seguir mantenint el pols amb l’Estat. Allargar etapes –la seva etapa–, sabent que Mariano Rajoy també és pres del 155: mentre no l’aixequi no tindrà Pressupostos i al final pot sentir-se obligat a convocar una altra vegada els catalans a les urnes.
Al fons, una vella i sorda batalla: la lluita per l’hegemonia en el nacionalisme català. ERC va arruïnar una victòria cantada al pressionar Puigdemont perquè desistís de convocar eleccions i declarés la independència. Però si la pressió judicial i política de l’Estat fon el lideratge de l’expresident, la partida estarà servida una altra vegada.
divendres, 16 de març del 2018
ELS PRECEDENTS DEL MINITRASNVASAMENT AL CAMP DE TARRAGONA
La font de la catedral. |
Entre els anys 1971 i 1974 Tarragona va ser la
meva primera residència. Circumstàncies que no venen al cas van voler que
marxes cap a la capital provincial a estudiar alguns cursos de batxillerat. Com
la majoria dels alumnes de les Terres de l’Ebre (un concepte inexistent en
aquells anys), així com d’altres comarques com el Baix Maestrat, la nostra casa
era la residència Sant Jordi (llavors Colegio
Menor de la Juventud)
Com adolescents que érem, aprofitàvem
qualsevol moment que teníem lliure per a explorar Tarragona, conèixer des de
les Rambles al Serrallo, des de la part alta a les platges.
En aquella època la l’actual Rambla Nova estava
dividida en dos: Des de la plaça Imperial Tàrraco fins la font del Centenari
era l’avinguda del Comte Vallellano i, des d’allí al balcó del Mediterrani, la
Rambla Nova. I més enllà de la plaça Imperial Tàrraco, l’avinguda de Pius XII,
ara del President Lluís Companys.
Residència Sant Jordi. |
Sobre tot durant els mesos de més calor,
sovint ens aturàvem a beure d’alguna de les diverses fonts que hi havia al llar
de tot aquest trajecte. Intentaré
situar-les de memòria: Una al davant mateix de la pròpia residència, una segona
al davant de la seu del Diari de Tarragona (llavors Diario Español de
Tarragona) i les altres dues, ja a l’avinguda del Comte Vallellano, una a cada
costat. La part superior, la més visible, estava fet de ceràmica en relleu i cadascuna
d’elles era sobre un motiu temàtic de la ciutat: pesquera, agrícola, industrial
i turística. Com comprendreu, si bevíem d’elles és que la qualitat de l’aigua
era acceptable.
Donem un salt en el temps i situem-nos al dia
1 de setembre de 1978, aproximadament uns 4 anys més tard. Recordo la data
exacta perquè aquell dia havia de marxar cap a Cartagena per a fer la mili. Pel
matí, tots els reclutes ens havíem presentat a la Comandància de Marina, prop
de la plaça dels Carros, però el tren especial no tenia sortida des de l’estació
de Tarragona fins les 9 del vespre. Per tant teníem temps de dinar i per la
tarda encara de prendre alguna cosa. Recordo que vam seure a fer un granissat a
la terrassa d’una gelateria de la rambla. Estava tant salat que ens el vam d’haver
de deixar...
Efectivament, en aquella àpoca l’aigua d’aixeta
de Tarragona era salada, tal com segurament recorda Txema Lefler, el metge
madrileny que va haver de fer nit a Tarragona abans d’arribar a la Galera, el
poble on havia d’exercir durant els següents anys.
Monument a Lluís Companys. |
Com a conseqüència d’aquesta mala qualitat de
l’aigua va ser quan se va a començar a sentir parlar del minitransvasament de l’Ebre
al Camp de Tarragona.
Abans d’escriure el comentari d’avui he entrat
a la Viquipèdia per a verificar unes dades. Allí he pogut llegir que la causa
principal del problema va ser l’increment demogràfic que va patir la ciutat a
partir de 1965... Donem la dada com a bona... Però el que no m’entra al cap és
com en tan pocs anys l’aigua va perdre tanta qualitat.
Digueu-me malpensat, però i si tot se va
tractar d’una estratègia per a desencallar un obra llargament reivindicada per
les autoritats del Camp de Tarragona? Per cert, el President Pujol va ser el
principal artífex de que l’aigua de l’Ebre arribés a Tarragona i més enllà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)