ENRIC HERNÁNDEZ
La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.
Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.
La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.
Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.
La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.
GLORIA EFÍMERA
La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.
Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.
Ara els líders del procés acaten la llei, però els adults sabem que els actes passats també tenen conseqüències
La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.
Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.
La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.
Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.
La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.
GLORIA EFÍMERA
La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.
Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.
