dilluns, 19 de març del 2018
Desobediència i repressió
ENRIC HERNÁNDEZ
La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.
Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.
La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.
Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.
La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.
GLORIA EFÍMERA
La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.
Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.
Ara els líders del procés acaten la llei, però els adults sabem que els actes passats també tenen conseqüències
La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.
Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.
La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.
Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.
La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.
GLORIA EFÍMERA
La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.
Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.
diumenge, 18 de març del 2018
MOLTA PEDRA QUE PICAR
 |
| Illa de contenidors dels carrer Brasil amb boses industrials aquest matí. |
L’Ajuntament d’Amposta he engegat l’enèsima
campanya contra l’incisvime a la ciutat. En aquest cas sobre la tinença
responsable d’animals. Bé! La penúltima (no fa tant) anava sobre com s’ha d’aparcar
el cotxe als nous aparcaments de bateria invertida que se van pintar al carrer
Amèrica, entre el Murillo i el Sebastià Juan i Arbó.
Qualsevol campanya que s’engegui des de l’ajuntament, benvinguda sigui, però com que ja tenim el precedent del que ha passat tantes i tantes vegades, molt me temo que acabarà amb quatre multetes i que una part de la ciutadania sé la passarà pel folre.
Tornem al tema de la brossa. Ja sé, alguns
pensareu que sóc pesat, però què hi
farem! Cadascú és com és. Una de les coses que més me rebenta és reciclar a
casa per acabar tirant-ho al contenidor de rebuig perquè me trobo el contenidor
de la fracció corresponent ple. La sensació d’impotència davant d’aquestes
coses és molt gran. L’amiga Magda Corella me recorda sempre que ella va fins la
illa de contenidors que té més prop i la deixa allí... Bé, és una solució que
no aplico i no penso aplicar. El que no faré serà deixar-la fora, però tampoc
aniré a veure si tinc més sort a un altra...
Anit mateix me va passar. Portava una bossa d’orgànica.
Normalment els contenidors d’orgànica no solen estar plens, però el d’anit sí.
Ara bé, dubto que tot el que hi havia dintre fos orgànic... La darrera bossa,
aquella que té trobes dalt de tot i que t’impedeix acabar d’obrir la tapa, no
semblava orgànica...
Mentre feia aquesta operació de mirar,
intentar, desistir i buscar l’alternativa més fàcil, anava parlant amb un veí.
-Jo quan vinc a tirar una bossa de reciclatge
i ho trobo ple, la deixo fora per que així quan passen a recollir-ho, els treballadors
la puguin reciclar... -Me va dir-.
-Però això no ho pots fer... Si deixes una bossa
fora té poden sancionar... -Li vaig replicar-.
-Ja ho sé, però és el que faig jo... –va concloure-.
Com jo ja li havia dir el que havia de dir-li
i com que no sóc agent cívic per a intentar convèncer-lo de que no tenia raó,
vaig donar el tema per acabat.
Després d’aquesta breu conversa cadascú de
nosaltres va seguir el seu camí.
Casos com els del meu veí n’hi ha més. Si més
no, de gent que deixa les bosses fora dels contenidors. De vegades tot i que no
estan plens... Potser no tots pensaran com el meu veí. Segurament cada
infractor donaria una versió diferent del perquè les deixa fora. Evidentment
cap que se pugui admetre al 100%, però que hi farem...
La culpa tampoc és que sigui exclusivament
dels ciutadans. Fa unes setmanes, mentre feia la darrera sortida nocturna amb
la meva gosseta (ja eren quars d’una de la nit), vaig parlar amb un dels
camioners que fan la recollida. A part de dir-me que properament l’empresa Acciona serà absorbida per Fomento, tot i que a la comarca del Montsià
seguiran conservant la marca, també me va dir que hi ha llocs concrets on per
la seva densitat demogràfica s’hauria d’haver posat un segon contenidor de fracció
orgànica, però que per estalviar despeses se va acabar desestimant.
Penso que encara hi ha molta pedra que picar... Quan les campanyes institucionals no
produeixen l’efecte esperat, quan per molt que els diguis a la gent el que s’ha
de fer i que no fan, només queda una solució: posar-se durs!
I aquí
és quan s’ha de fer complir l’ordenança municipal de policia i bon govern en
tota la seva dimensió començat pels comerços que en lloc de gestionar els seus
propis residus els porten fins als contenidors i acabant pels propietaris de
gossos que no arrepleguen els excrements ni de la plaça del Mercat, un dels
llocs més cèntrics de la nostra ciutat.
Per tant: a posar-se les piles i a ser molt
més contundent a l’hora de prendre les mesures correctives.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)