L'ESTACA DE BARES 8

La gran mentida de les pensions

No falten diners per als jubilats, el que falta és convicció i voluntat polítiques per reformar, assegurar i dignificar el sistema públic de pensions

LUIS MAURI

Hi ha una fal·làcia i una confusió que taquen el debat sobre les pensions. La fal·làcia és que falten diners per sostenir-les. El que falta és convicció i voluntat polítiques per abordar amb prioritat una reforma del sistema públic de pensions que les asseguri i dignifiqui. Prioritat, per exemple, sobre l'obsequiositat del Govern amb la banca, que no tornarà 40.000 milions d'euros del rescat públic del 2012. Llavors sí que hi va haver voluntat -i desvergonyiment- per regalar aquesta suma sense exigir a canvi ni tan sols una part de l'immens parc de vivendes que la Gran Recessió va deixar encallat en mans de les entitats financeres, i que hauria pogut constituir l'embrió de la primera política de vivenda pública mereixedora d'aquest nom a Espanya.

I la confusió, bastant estesa, és que el sistema de pensions es finança amb el que van cotitzar al seu dia els jubilats actuals. Això no és així. Les pensions dels treballadors retirats surten de les cotitzacions dels que estan en actiu.
Una tempesta perfecta

Aquest factor, combinat amb les realitats econòmica, laboral i demogràfica, explica l'esgotament del sistema de finançament de les pensions públiques. La guardiola de les pensions creada després d el Pacte de Toledo ha volat en menys de 10 anys de crisi. La desocupació, la devaluació salarial i la precarietat laboral enfonsen la recaptació de cotitzacions a la Seguretat Social. I la corba demogràfica posa la generació del baby boom a les portes de la jubilació massiva. Una tempesta perfecta, agreujada pel desinterès del Govern i de part de l'oposició.

La inviabilitat del sistema de pensions és estructural i si no s'hi intervé només pot augmentar. Els pensionistes reclamen un nou sistema de finançament que es nodreixi dels impostos en lloc de les cotitzacions, com es va fer als anys 90 amb la sanitat.

Es pot, s'ha de discutir sobre la viabilitat d'aquesta proposta o d'altres; el que no és acceptable és menysprear el problema i pretendre enllestir-lo amb almoines com les que ha suggerit el Govern de Rajoy per intentar calmar la revolta dels pensionistes.

ESTELS AL VENT 14

Bon dia! 

CAP A L’ABISME

Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...

Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.

A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.

Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.

És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?

L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...

Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!

Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.

A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.

Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.

Què això no passi només depèn dels nostres vots.