L'independentisme afronta un dilema similar al de la tardor: o el mal menor, un front catalanista que renunciï a la unilateralitat, o el com pitjor millor d'una investidura il·legal de Puigdemont que encengui els carrers
La captura de Carles Puigdemont a Alemanya, la fugida a Suïssa de Marta Rovira, el processament de 25 polítics independentistes i l'empresonament de cinc d'ells completen el trist corol·lari d'un projecte unilateral de ruptura que, definitivament, ja no dona més de si. La política i la justícia espanyoles han tancat totes les portes. La totpoderosa Alemanya ha prestat cobertura internacional, almenys momentàniament, a l'euroordre del Tribunal Suprem contra l'expresident. La CUP ha estripat les cartes al tombar el candidat Jordi Turull i anunciar que passa a l'oposició. ‘Game over’.
Orfe el moviment independentista de la ferma tutela d'abans, a causa de l'escapçament i la desorientació dels partits i les entitats independentistes, el fantasma de la violència ha aparegut, ara sí, en les protestes de divendres i d'aquest diumenge. L'onada d'indignació, comprensible en els que van ser convençuts pels seus líders que la secessió seria immediata i sense costos, amenaça el bé més preat del procés: el seu civisme. Si la jerarquia sobiranista no és capaç d'embridar les seves bases, l'esclat social comportarà temibles conseqüències.
Els postconvergents de Junts per Catalunya i ERC afronten el seu dilema més greu des de l'1-O, quan van menysprear el mal menor -avançar les eleccions- i van optar pel com pitjor, millor: declaració unilateral d'independència (DUI), 155 i una ofensiva judicial sense misericòrdia. Avui la disjuntiva és semblant: deixar-se arrossegar de nou pels partidaris de la resposta insurreccional, per exemple investint il·legalment Puigdemont al Parlament i incendiant els carrers, o fer una crida a la calma i restituir com més aviat millor les institucions catalanes.
Cobra importància, en aquest context, l'aposta del president del Parlament, Roger Torrent, per “un front democràtic en defensa de la democràcia i els drets fonamentals", crida ja atesa per Catalunya en Comú. Per evitar mals majors, l'alternativa més assenyada seria que l'independentisme negociés un programa de mínims amb els comuns, i fins i tot amb el PSC, a canvi de la seva abstenció en la investidura. Un front catalanista per formar Govern, aixecar el 155 i pacificar la política i la societat catalanes, prèvia renúncia expressa de l'independentisme a la unilateralitat i la il·legalitat, tan estèrils com perjudicials.
ESCENARI DE DISTENSIÓ
Trencar des d'un catalanisme transversal la tòxica dinàmica de blocs i bloquejos és el missatge més potent que Catalunya pot dirigir a l'Estat, que en justa correspondència hauria de plantejar un escenari de distensió: primer, acostant Catalunya als polítics presos; després, procurant la seva gradual excarceració; i en tercer lloc, obrint el diàleg amb qui presideixi la restituïda Generalitat.
Avui el Govern no governa la crisi catalana. Ho hauria pogut fer Mariano Rajoy exercint l'art de la política, però va confiar la tasca als jutges i ara ni tan sols ha sigut capaç d'alliberar Joaquim Forn, mitjançant el fiscal general. Si no compareix aviat la política, tard o d'hora apareixerà la barbàrie.
ENRIC HERNÁNDEZ
Orfe el moviment independentista de la ferma tutela d'abans, a causa de l'escapçament i la desorientació dels partits i les entitats independentistes, el fantasma de la violència ha aparegut, ara sí, en les protestes de divendres i d'aquest diumenge. L'onada d'indignació, comprensible en els que van ser convençuts pels seus líders que la secessió seria immediata i sense costos, amenaça el bé més preat del procés: el seu civisme. Si la jerarquia sobiranista no és capaç d'embridar les seves bases, l'esclat social comportarà temibles conseqüències.
Els postconvergents de Junts per Catalunya i ERC afronten el seu dilema més greu des de l'1-O, quan van menysprear el mal menor -avançar les eleccions- i van optar pel com pitjor, millor: declaració unilateral d'independència (DUI), 155 i una ofensiva judicial sense misericòrdia. Avui la disjuntiva és semblant: deixar-se arrossegar de nou pels partidaris de la resposta insurreccional, per exemple investint il·legalment Puigdemont al Parlament i incendiant els carrers, o fer una crida a la calma i restituir com més aviat millor les institucions catalanes.
Cobra importància, en aquest context, l'aposta del president del Parlament, Roger Torrent, per “un front democràtic en defensa de la democràcia i els drets fonamentals", crida ja atesa per Catalunya en Comú. Per evitar mals majors, l'alternativa més assenyada seria que l'independentisme negociés un programa de mínims amb els comuns, i fins i tot amb el PSC, a canvi de la seva abstenció en la investidura. Un front catalanista per formar Govern, aixecar el 155 i pacificar la política i la societat catalanes, prèvia renúncia expressa de l'independentisme a la unilateralitat i la il·legalitat, tan estèrils com perjudicials.
ESCENARI DE DISTENSIÓ
Trencar des d'un catalanisme transversal la tòxica dinàmica de blocs i bloquejos és el missatge més potent que Catalunya pot dirigir a l'Estat, que en justa correspondència hauria de plantejar un escenari de distensió: primer, acostant Catalunya als polítics presos; després, procurant la seva gradual excarceració; i en tercer lloc, obrint el diàleg amb qui presideixi la restituïda Generalitat.
Avui el Govern no governa la crisi catalana. Ho hauria pogut fer Mariano Rajoy exercint l'art de la política, però va confiar la tasca als jutges i ara ni tan sols ha sigut capaç d'alliberar Joaquim Forn, mitjançant el fiscal general. Si no compareix aviat la política, tard o d'hora apareixerà la barbàrie.
