dimarts, 3 d’abril del 2018
La 'generació selfie' del PSOE
Els actuals dirigents socialistes no mostren solidesa intel·lectual per afrontar una època radicalment nova
Dinar a Madrid amb veterans periodistes, diplomàtics i influents socialistes que en el passat van tenir recorregut internacional. Ningú sabia qui és el responsable d’afers internacionals del PSOE. És clamorosa la falta de visibilitat de l’equip de Pedro Sánchez, que ha preferit envoltar-se de fidels, la majoria anònims, a costa de no poder ser una referència per a la societat en innombrables temes.
La irrellevància del PSOE en el debat públic seria inaudita si no fos perquè ens hi hem acostumat. Se succeeixen les onades d’indignació: joves, dones, persones grans. En cap d’aquestes ha sigut clau l’acció d’aquest partit, que es considera a si mateix l’alternativa natural d’esquerres a un Govern conservador esgotat. En el passat bipartidista l’estratègia d’aguantar sense innovar podia funcionar. Hi havia només dos plats en el menú electoral. Ara n’hi ha quatre. Els ciutadans refinen els seus gustos segons llegeixen, s’informen i escruten els seus líders a les xarxes.
Les tendències dels sondejos
A Ferraz sobren excuses. Han repetit durant mesos que la crisi catalana no els beneficia. Afegeixen el tic contra els mitjans de comunicació i les elits, present en el discurs de Sánchez des que va ser escombrat de la secretaria general d’una forma gens amable. I ara José Félix Tezanos, responsable de programes, assegura en relació amb les enquestes, que «no són sociologia, sinó parasociologia»; una «espècie de bruixeria».
Naturalment, incomoden el PSOE les tres tendències que indiquen tots els sondejos recents: el PP està en caiguda profunda, Ciutadans en alça trepidant i Podem no es desploma. El PSOE resisteix, més o menys, però no es beneficia dels desencantats a la seva esquerra, que se’n van cap a l’abstenció, ni a la seva dreta, que prefereixen l’opció de Ciutadans. Encara que Sánchez s’agafi a una taula de salvació –«acariciem ser la primera força», afirma–, no es palpa en l’ambient cap entusiasme similar al que va propiciar Felipe González als anys 80 o José Luis Rodríguez Zapatero a principis de la dècada passada.
Arran de la multicrisi generada el 2008, el sistema de partits ha implosionat en la majoria de països occidentals. La nota dominant dels diversos tsunamis electorals dels últims anys –brexit, Trump, Macron o la revolta antiestablishment italiana recent– testifica un apetit voraç per nous lideratges o nous partits. El problema de Sánchez és que ni el seu partit ni els seus lideratges ofereixen res de nou, per molt que agiten aquesta etiqueta.
La joventut per si mateixa no aporta frescor. Al contrari, els cadells de les Joventuts Socialistes, el Harvard de la majoria dels dirigents que no té vida laboral fora de la política, han après a estimar el petit poder –cada vegada en queda menys– però han perdut de vista com projectar-lo. Mentre els grans es retiren –l’últim ha sigut Ramón Jáuregui, potser el millor cap en actiu del PSOE–, la generació selfie es veu estupendament a les fotos, però no troba la solidesa intel·lectual que li permeti dibuixar un socialisme per a un temps radicalment nou.
¿Com es pot dotar de drets socials els cada vegada més treballadors freelance? ¿Com frenar el viatge a la lluna dels preus dels lloguers a les grans ciutats a causa de fenòmens com Airbnb? ¿Com aconseguir que els gegants tecnològics paguin impostos? ¿Com evitar que plataformes com Facebook venguin les nostres dades privades i les posin al servei d’individus com Trump? ¿Com frenar l’expansió de les notícies falses a les xarxes socials?
Tampoc és nou el sectarisme i el rancor entre els uns i els altres. Elena Valenciano, exvicesecretària general, estava ben situada per aconseguir la presidència dels socialistes al Parlament europeu, però Sánchez no li perdona el seu suport a Susana Díaz i a l’abstenció i ha boicotejat la seva candidatura. No li sobren al PSOE esferes d’influència a Europa i no sobren tampoc dones líders a Brussel·les, però han preferit recolzar Udo Bullmann, candidat de l’SPD que acaba de firmar una nova gran coalició amb Merkel.
És clar que no ho té fàcil el PSOE. S’han enfonsat en els últims anys els seus partits germans a Grècia, França, Països Baixos, Itàlia o Alemanya. Però si a alguna cosa convida aquest temps nou és a promoure els millors, a nodrir-se de talent i provar noves fórmules, noves receptes, nous lideratges i per descomptat més inversió de capital humà i estratègia a la Unió Europea, terreny de joc i aprenentatge per a qualsevol projecte progressista i transformador.
CARLOS CARNICERO URABAYEN
La irrellevància del PSOE en el debat públic seria inaudita si no fos perquè ens hi hem acostumat. Se succeeixen les onades d’indignació: joves, dones, persones grans. En cap d’aquestes ha sigut clau l’acció d’aquest partit, que es considera a si mateix l’alternativa natural d’esquerres a un Govern conservador esgotat. En el passat bipartidista l’estratègia d’aguantar sense innovar podia funcionar. Hi havia només dos plats en el menú electoral. Ara n’hi ha quatre. Els ciutadans refinen els seus gustos segons llegeixen, s’informen i escruten els seus líders a les xarxes.
Les tendències dels sondejos
A Ferraz sobren excuses. Han repetit durant mesos que la crisi catalana no els beneficia. Afegeixen el tic contra els mitjans de comunicació i les elits, present en el discurs de Sánchez des que va ser escombrat de la secretaria general d’una forma gens amable. I ara José Félix Tezanos, responsable de programes, assegura en relació amb les enquestes, que «no són sociologia, sinó parasociologia»; una «espècie de bruixeria».
Naturalment, incomoden el PSOE les tres tendències que indiquen tots els sondejos recents: el PP està en caiguda profunda, Ciutadans en alça trepidant i Podem no es desploma. El PSOE resisteix, més o menys, però no es beneficia dels desencantats a la seva esquerra, que se’n van cap a l’abstenció, ni a la seva dreta, que prefereixen l’opció de Ciutadans. Encara que Sánchez s’agafi a una taula de salvació –«acariciem ser la primera força», afirma–, no es palpa en l’ambient cap entusiasme similar al que va propiciar Felipe González als anys 80 o José Luis Rodríguez Zapatero a principis de la dècada passada.
Arran de la multicrisi generada el 2008, el sistema de partits ha implosionat en la majoria de països occidentals. La nota dominant dels diversos tsunamis electorals dels últims anys –brexit, Trump, Macron o la revolta antiestablishment italiana recent– testifica un apetit voraç per nous lideratges o nous partits. El problema de Sánchez és que ni el seu partit ni els seus lideratges ofereixen res de nou, per molt que agiten aquesta etiqueta.
La joventut per si mateixa no aporta frescor. Al contrari, els cadells de les Joventuts Socialistes, el Harvard de la majoria dels dirigents que no té vida laboral fora de la política, han après a estimar el petit poder –cada vegada en queda menys– però han perdut de vista com projectar-lo. Mentre els grans es retiren –l’últim ha sigut Ramón Jáuregui, potser el millor cap en actiu del PSOE–, la generació selfie es veu estupendament a les fotos, però no troba la solidesa intel·lectual que li permeti dibuixar un socialisme per a un temps radicalment nou.
¿Com es pot dotar de drets socials els cada vegada més treballadors freelance? ¿Com frenar el viatge a la lluna dels preus dels lloguers a les grans ciutats a causa de fenòmens com Airbnb? ¿Com aconseguir que els gegants tecnològics paguin impostos? ¿Com evitar que plataformes com Facebook venguin les nostres dades privades i les posin al servei d’individus com Trump? ¿Com frenar l’expansió de les notícies falses a les xarxes socials?
Tampoc és nou el sectarisme i el rancor entre els uns i els altres. Elena Valenciano, exvicesecretària general, estava ben situada per aconseguir la presidència dels socialistes al Parlament europeu, però Sánchez no li perdona el seu suport a Susana Díaz i a l’abstenció i ha boicotejat la seva candidatura. No li sobren al PSOE esferes d’influència a Europa i no sobren tampoc dones líders a Brussel·les, però han preferit recolzar Udo Bullmann, candidat de l’SPD que acaba de firmar una nova gran coalició amb Merkel.
És clar que no ho té fàcil el PSOE. S’han enfonsat en els últims anys els seus partits germans a Grècia, França, Països Baixos, Itàlia o Alemanya. Però si a alguna cosa convida aquest temps nou és a promoure els millors, a nodrir-se de talent i provar noves fórmules, noves receptes, nous lideratges i per descomptat més inversió de capital humà i estratègia a la Unió Europea, terreny de joc i aprenentatge per a qualsevol projecte progressista i transformador.
dilluns, 2 d’abril del 2018
ARTUR MAS: PA I CIRC
Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem
d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest
moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan
l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas
ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre
de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas
decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava
arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme,
tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple,
majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme
català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut
promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar
una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia
política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs
Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual
cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política,
havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però
Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat
que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de
proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per
això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny
de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions
de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC
i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal
semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat
ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no
m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot
plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar
endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per
tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és
una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i
constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de
Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat
passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la
presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver
de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més
que pa i circ.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)