dimecres, 4 d’abril del 2018
Reconèixer la derrota
L'independentisme va guanyar les batalles de l'1-O i el 21-D, però ha perdut la seva pròpia guerra. És hora ja d'assumir-ho i d'obrar en conseqüència
Mig any després de l’1-O, els fruits d’aquella suposada gesta estan a la vista: Catalunya sense Govern, els CDR ocupant el buit de poder, l’independentisme noquejat, i els seus líders, en presó preventiva i/o a l’espera de ser extradits. Els cops de porra policials que a tants van indignar no van ser suficients el 21-D per ampliar el perímetre electoral de l’independentisme, i la victòria d’aquest en escons no ha evitat que la seva majoria parlamentària salti pels aires. Tampoc obren els actes del jutge Pablo Llarena la més mínima escletxa a la magnanimitat, ni s’imposen les veus pragmàtiques del sobiranisme que urgeixen a restituir la Generalitat i girar full del 155.
En termes fàctics, els prohoms del procés van guanyar dues batalles, les urnes republicanes de l’1-O i les autonòmiques del 21-D, però han perdut la seva pròpia guerra. Com més triguin a reconèixer la seva derrota, a assumir que cap dels seus presagis es va complir i obrar en conseqüència, menys creïble serà el seu relat i més l’erosió de les institucions i de la convivència a Catalunya.
Ara bé, ¿qui posa el fil a l’agulla? No serà ara el jutge del Suprem, que va precipitar la seva instrucció per l’intent de Jordi Turull, excarcerat sota la promesa de no reincidir, de ser investit amb el suport de la CUP. Menys marge té el Govern, que ni va poder alliberar Joaquim Forn, per mitjà del fiscal. No, la pilota és ara en dues teulades: la catalana i l’alemanya.
Amb el mateix programa autonomista que va presentar Turull, JxCat i ERC tenen al seu abast elegir un candidat sense tatxa que recuperi les regnes del país. En mans de Carles Puigdemont i Toni Comín està atorgar al sobiranisme la majoria suficient per investir un president que firmi l’acta de defunció de l’unilateralisme i faciliti l’excarceració dels polítics presos.
En el front judicial, Alemanya marcarà la pauta: si extradeix l’expresident per desobediència i malversació, però no per rebel·lió, obriria en canal la causa del Suprem i llimaria futures condemnes. Però, mentre la justícia germànica desfulla la margarida, és el Parlament el que elegeix: Govern efectiu o 155 sine die.
ENRIC HERNÁNDEZ
Mig any després de l’1-O, els fruits d’aquella suposada gesta estan a la vista: Catalunya sense Govern, els CDR ocupant el buit de poder, l’independentisme noquejat, i els seus líders, en presó preventiva i/o a l’espera de ser extradits. Els cops de porra policials que a tants van indignar no van ser suficients el 21-D per ampliar el perímetre electoral de l’independentisme, i la victòria d’aquest en escons no ha evitat que la seva majoria parlamentària salti pels aires. Tampoc obren els actes del jutge Pablo Llarena la més mínima escletxa a la magnanimitat, ni s’imposen les veus pragmàtiques del sobiranisme que urgeixen a restituir la Generalitat i girar full del 155.
En termes fàctics, els prohoms del procés van guanyar dues batalles, les urnes republicanes de l’1-O i les autonòmiques del 21-D, però han perdut la seva pròpia guerra. Com més triguin a reconèixer la seva derrota, a assumir que cap dels seus presagis es va complir i obrar en conseqüència, menys creïble serà el seu relat i més l’erosió de les institucions i de la convivència a Catalunya.
Ara bé, ¿qui posa el fil a l’agulla? No serà ara el jutge del Suprem, que va precipitar la seva instrucció per l’intent de Jordi Turull, excarcerat sota la promesa de no reincidir, de ser investit amb el suport de la CUP. Menys marge té el Govern, que ni va poder alliberar Joaquim Forn, per mitjà del fiscal. No, la pilota és ara en dues teulades: la catalana i l’alemanya.
Amb el mateix programa autonomista que va presentar Turull, JxCat i ERC tenen al seu abast elegir un candidat sense tatxa que recuperi les regnes del país. En mans de Carles Puigdemont i Toni Comín està atorgar al sobiranisme la majoria suficient per investir un president que firmi l’acta de defunció de l’unilateralisme i faciliti l’excarceració dels polítics presos.
En el front judicial, Alemanya marcarà la pauta: si extradeix l’expresident per desobediència i malversació, però no per rebel·lió, obriria en canal la causa del Suprem i llimaria futures condemnes. Però, mentre la justícia germànica desfulla la margarida, és el Parlament el que elegeix: Govern efectiu o 155 sine die.
dimarts, 3 d’abril del 2018
EL FINAL DEL PROCÉS
 |
| De Juan Carlos Ortega al Periódico d'avui. |
La desunió de l’independentisme per un costat
i les traves judicials i polítiques per l’altre, fan que, a hores d’ara, no s’acabi
de veure quan i com acabarà l’anomenat procés.
És possible que una vegada passada la Setmana
Santa, que per als cristians són dies de meditació i plegaria, hi pugui haver
un enteniment entre les dues grans forces de l’independentisme català com són
Junts per Catalunya i ERC. No obstant, per a poder investir un nou president
encara calda que se puguin donar altres condicionants com per exemple que
Puigdemont i Comín renunciïn a les seves respectives actes de diputats per a
que, al menys, en segona volta, hi pugui haver una majoria de vots favorables
al nou candidat.
Un nou candidat que, a hores d’ara, segons
informacions periodístiques d’avui mateix podria ser Ernest Maragall, germà
petit de Pasqual que, com sabeu, va abandonar la militància del PSC i va
abraçar la fer d’ERC. Si sou seguidors del meu blog, potser recordareu que,
personalment, no considero a Ernest Maragall cap prodigi de polític, tot i que
va recórrer una gran trajectòria arribant a Conseller d’Educació durant la
presidència de Montilla. Per la seva edat (75 anys) el veig més com un
president honorífic i mediador que no com un president que pugui intervenir amb
el dia a dia de Catalunya (procés a part)
Com sabeu, les darreres eleccions al Parlament
convocades anòmalament per Rajoy se van produir el passat 21 de desembre. També
recordareu que les dues grans formacions independentistes (els postconvergents de Puigdemont i ERC), s’hi
van presentar per separat després d’haver concorregut plegats a les eleccions
del 27 de setembre de 2015 a la candidatura de Junts pel Sí. És evident que
alguna cosa passava...
Han passat més de 3 mesos i després de sonar
diversos noms per a poder aspirar a la presidència de la Generalitat, el fracàs
ha estat el denominador comú. Hi ha estat així perquè alguns no volen baixar del burro.
Desgraciadament la situació és la que tenim.
Una Catalunya sotmesa per l’article 155 de la Constitució i un Govern del PP
que no s’arronsa ni s’arronsarà a l’hora de posar-nos tota mena d’entrebancs.
Fixeu-vos on arriba la desunió que ni la
qüestió de la llengua a les escoles va fer-los reaccionar. Per tant, no he de
ser pessimista a l’hora de pensar que la situació que vivim tingui un final
feliç en un curt espai de temps. Més ve va per a llarg...
Quan llegeixo a alguns polítics que no volen
una repetició electoral, no m’ho acabo de creure. Sobre tot perquè també hi ha
que opinen que no seria tan dramàtic que se tornessin a repetir. Si finalment
passés, si hi tornessin a haver eleccions a l’estiu, significaria el fracàs de
la política catalana i només alguns (precisament aquells que com he dit no
volen baixar del burro) se podrien sentir guanyadors... Però el poble de
Catalunya, en general, hi perdria.
Necessitem sortir de la situació que estem
patint. Cal tornar a la normalitat encara que per a molts sigui la anormalitat.
Cal refer-nos com a poble tal com ho hem fet tantes vegades. I cal, sobre tot
vèncer l’enemic comú.
Fins que l’enemic comú no sigui derrotat, el
final del procés va per a llarg, per a molt llarg...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)