SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA 4

Presoners de la ideologia

Part de l'independentisme no accepta la realitat i no es poden descartar noves eleccions

JOAN TAPIA

L’independentisme té un greu problema que en el passat ha liquidat altres moviments polítics: la ideologia –la creença en la bondat gairebé sobrenatural de l’Estat propi– li impedeix veure la realitat.

Van proclamar la independència el 27-0, però ni la van intentar portar a la pràctica. Per falta de força, de convicció, per no voler afrontar-ne els costos, per haver promès el que sabien impossible… o pel que sigui. I ara, sis mesos després, es troben fora del Govern, amb una autonomia intervinguda, una vida ciutadana no normalitzada, però tampoc molt alterada i amb els dirigents que van fer la fatal aposta a l’exili de Brussel·les (Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig), la Gran Bretanya (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira), o en una presó alemanya amb risc d’extradició a Espanya (Carles Puigdemont), o –la majoria– en presó provisional dictada pel poder judicial espanyol (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell i el candidat no electe Jordi Turull).

Entre la gloriosa independència i la humiliant presó… Però una part de l’independentisme es nega a admetre i gestionar la crua realitat, i fins i tot proclama (Elisenda Paluzie, nova presidenta de l’ANC): «La situació de bloqueig institucional ens afavoreix a nosaltres i perjudica l’Estat». Tornen a confondre l’Estat espanyol, soci rellevant de l’eurozona, amb la vida política de Mariano Rajoy. I no volen reconèixer que Cs és el partit que més ha crescut a Catalunya.

Però l’independentisme hi és. El 47% i una llei electoral no proporcional li han permès conservar la majoria absoluta. En aquestes condicions –salvats per la campana– és de calaix que la prioritat secessionista hauria de ser elegir president, formar Govern amb un programa executable i, com va repetir Pere Aragonès, col·laborador de Junqueras i nova estrella d’ERC, parlar amb Rajoy i amb Madrid, intentar –serà difícil– treure el conflicte de la jurisdicció penal i tornar a inspirar una mica de confiança en el no 47%, la resta d’Espanya i a Europa. Només així el secessionisme podrà tenir un futur normalitzat. I així ho veuen ERC, el PDECat i Òmnium Cultural, creat en la resistència catalanista al franquisme i amb el seu president a Soto del Real. I fins i tot Artur Mas, el gran responsable de la deriva maximalista quan el 2016 es va rendir a la CUP i va posar Puigdemont.

Però el secessionisme està immobilitzat perquè els 15 o 20 diputats puigdemontistes de JxCat aposten per la confrontació amb l’Estat, creuen que com més malament, millor, i no descarten anar a noves eleccions. I els pragmàtics no aconsegueixen convèncer els romàntics ni tampoc tenen valor per divorciar-se i buscar nous socis, cosa que tampoc els seria fàcil després de les insídies llançades contra Joan Coscubiela i Miquel Iceta. Conclusió: l’independentisme està atrapat en el seu ideologisme i en les lluites intestines que comporta i no es pot descartar que el pròxim 22 de maig es convoquin noves eleccions.

ESTELS AL VENT 30

Bon dia! 

PITES, PITES, PITES, PITES...!!

La prova més evident de la debilitat d’un govern és no poder aprovar els pressupostos. El darrer govern de Felipe González va caure precisament per això, al no comptar amb el suport del grup Català del Congrés, aliat tradicional dels socialistes (i després del PP)

Però abans d’arribar a aquest punt, el govern de torn mira d’atraure altres grups per a poder tenir la majoria suficient a l’hora d’aprovar-los, la qual cosa no és sempre fàcil.

I per aconseguir-ho els ha d’acontentar... I com sé fa? Molt fàcil: atenen algunes de les seves peticions. Com una mena de granger que va repartint el menjar a les seves gallines: pites, pites, pites, pites...! I es gallines van picant tot allò que va caient de la ma del granger...

Primer que a ningú, el partit al govern (en aquest cas el PP), mira de convèncer als altres partits de la dreta espanyolista. Actualment el partit que a nivell de l’Estat està més proper a les tesis del PP és, com sabeu el d’Albert Rivera. Després és Ciudadanos qui mira de convèncer al PSOE que actualment ningú sap si és carn o peix. Està clar que la suma dels tres partits seria més que suficient per aprovar-los. També s’ha parlat de que el PSOE podés cedir els vots d’alguns diputats fins aconseguir majoria suficient. De moment sembla que aquesta possibilitat no acaba d’agradar el PSOE.

Els darrers pressupostos aprovats pel PP van comptar amb el vot favorable del PNB que així, va veure com la pluja de milions queia sobre Euskadi. Però aquesta vegada ja ha dit que no els votarà, al menys que el PP retiri l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

La invitació a votar uns pressupostos a canvi d’alguna contrapartida és una arma de doble tall. Si els hi dones suport i aconsegueixes aprovar les esmenes i aconseguir part dels teus propòsits, bé. Però si hi votes en contra i els pressupostos acaben aprovant-se, després té poden acabar culpant  per no haver-los votat i no haver aconseguit les teves peticions en detriment de determinats col·lectius. Bé, tot plegat una mica enrevessat.

Tal i com s’ha anat dient els darrers dies, Montoro ha mirat de premiar dos dels col·lectius més importants i que, des de la crisi, havien estat els més perjudicats: pensionistes i treballadors públics. Heu de tenir en compte que quan se parla de treballadors públics no només són els funcionaris de l’Estat, sinó també els de les administracions autonòmiques i locals.

Com sabeu en el cas dels pensionistes només hi sortiran beneficiats els que cobren les pensions més baixes. A la resta que ens bombin! En canvi, els treballadors públics ho seran tots però cal dir que els A1, els de superior categoria no han estat mai perjudicats, ja que l’Administració sempre troba la manera de compensar-los. Us sonen les bufandes?    

Si Rajoy no aprova els pressupostos per al 2018 pot prorrogar els de l’any passat i no passaria pràcticament res. Excepte aquelles partides que contemplen millores importants com les que he citat als paràgrafs anteriors. Però no crec que dissolgui les Càmeres i convoqui eleccions legislatives. Però l’oposició bé podria presentar una moció de censura que, des del meu punt de vista ja triguen massa.