dijous, 5 d’abril del 2018

JA LA TENIM AQUÍ!


Ja ha arribat! Tot i que alguns i diuen la Dolorosa, la veritat és que d’altres l’esperen amb ansietat. La prova del que dic és que en aquests primers dies sé n’estan presentant a un ritme de 700 per minut. Estic parlant de la Declaració de la Renda o de l’IRPF, que tant dona. I si això és així és perquè hi ha molts contribuents que esperen que els retornin diners.  
El termini per a presentar les declaracions va començar ahir dia 4 d’abril i acabarà el 2 de juliol, ja que el 30 de juny és dissabte. Entre les principals novetats d’aquest any és la incorporació d’una app per a que se pugui confirmar la renda pel mòbil, així com la campanya Li truquem que, com el seu nom indica, l’AEAT trucarà a determinats contribuents per a confeccionar-los la declaració (sempre que s’hagi sol·licitat)
Quan arriba aquesta època tota informació sobre aquest tema és poca, ja que la Declaració de la Renda té una gran importància ja no tan sols en el món econòmic i financer, sinó també en el social. De fet, algunes revistes digitals de les nostres terres, com per exemple l’Aguaita, ja han publicat les novetats més importants per aquest any.
Com extreballador de l’Agència Tributària espanyola el tema de la Declaració de la Renda sempre m’ha interessat molt. Crec que sobra l’obvietat. I sempre m’he fixat molt en el tema dels mòduls de l’agricultura que, des del meu punt de vista són d’una vital importància per a gran part de la gent de les nostres terres que com sabeu, són majoritàriament agrícoles i ramaderes.
Fa uns dies vaig llegir que el Ministeri d’Hisenda afavorirà els agricultors i ramaders que han patit més severament la sequera que va afectar el conjunt del territori espanyol durant l’any passat, sempre que estiguin acollits al règim de mòduls. Cal dia però que la majoria d’anys el tractament no ha estat equànime i que alguns territoris s’han vist més beneficiats que d’altres sense saber exactament quins han estat els motius pels quals ha passat això.
L’ordre de mòduls va ser publicada el passat 2d’abril (una data poc comuna, ja que quasi tots els anys esperaven publicar-la a finals del mes d’abril)
A les nostres terres les produccions més generalitzades són les oliveres, els cítrics, les ametlles, l’arròs i la vinya. I tot i que la majoria dels pagesos tenen les seves explotacions dintre de les comarques de la pròpia província, n’hi ha que també ne tenen a les del Nord de Castelló, com per exemple els productors de cítrics d’Alcanar que tenen moltes de les seves explotacions al terme municipal de Vinaròs.
Els nous índex per a fer la Declaració de la Renda de l’any passat (recordeu que sempre sé fa la de l’any anterior) són:

-Arròs: 0,11 (l’Aldea, l’Ampolla, Camarles i Deltebre) No diu res dels altres termes tot i que en alguns també hi puguin haver explotacions: Tortosa, la Ràpita...

-Cítrics: 0,18 (comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre)

-Olives: 0,13 (comarques del Baix Ebre i el Montsià)

-Cunicultura: 0,07 (tot el territori nacional)

No han tingut en compte per a res la garrofa com si que s’havia fet els altres anys. 
A les comarques del Nord de Castelló els cítrics també estan al 0,18, el mateix percentatge que les olives que, per tantes superior al de les comarques de Tarragona.    

LA NOSTRA RIBERA 499






SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA 4






Presoners de la ideologia

Part de l'independentisme no accepta la realitat i no es poden descartar noves eleccions


JOAN TAPIA

L’independentisme té un greu problema que en el passat ha liquidat altres moviments polítics: la ideologia –la creença en la bondat gairebé sobrenatural de l’Estat propi– li impedeix veure la realitat.

Van proclamar la independència el 27-0, però ni la van intentar portar a la pràctica. Per falta de força, de convicció, per no voler afrontar-ne els costos, per haver promès el que sabien impossible… o pel que sigui. I ara, sis mesos després, es troben fora del Govern, amb una autonomia intervinguda, una vida ciutadana no normalitzada, però tampoc molt alterada i amb els dirigents que van fer la fatal aposta a l’exili de Brussel·les (Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig), la Gran Bretanya (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira), o en una presó alemanya amb risc d’extradició a Espanya (Carles Puigdemont), o –la majoria– en presó provisional dictada pel poder judicial espanyol (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell i el candidat no electe Jordi Turull).

Entre la gloriosa independència i la humiliant presó… Però una part de l’independentisme es nega a admetre i gestionar la crua realitat, i fins i tot proclama (Elisenda Paluzie, nova presidenta de l’ANC): «La situació de bloqueig institucional ens afavoreix a nosaltres i perjudica l’Estat». Tornen a confondre l’Estat espanyol, soci rellevant de l’eurozona, amb la vida política de Mariano Rajoy. I no volen reconèixer que Cs és el partit que més ha crescut a Catalunya.

Però l’independentisme hi és. El 47% i una llei electoral no proporcional li han permès conservar la majoria absoluta. En aquestes condicions –salvats per la campana– és de calaix que la prioritat secessionista hauria de ser elegir president, formar Govern amb un programa executable i, com va repetir Pere Aragonès, col·laborador de Junqueras i nova estrella d’ERC, parlar amb Rajoy i amb Madrid, intentar –serà difícil– treure el conflicte de la jurisdicció penal i tornar a inspirar una mica de confiança en el no 47%, la resta d’Espanya i a Europa. Només així el secessionisme podrà tenir un futur normalitzat. I així ho veuen ERC, el PDECat i Òmnium Cultural, creat en la resistència catalanista al franquisme i amb el seu president a Soto del Real. I fins i tot Artur Mas, el gran responsable de la deriva maximalista quan el 2016 es va rendir a la CUP i va posar Puigdemont.

Però el secessionisme està immobilitzat perquè els 15 o 20 diputats puigdemontistes de JxCat aposten per la confrontació amb l’Estat, creuen que com més malament, millor, i no descarten anar a noves eleccions. I els pragmàtics no aconsegueixen convèncer els romàntics ni tampoc tenen valor per divorciar-se i buscar nous socis, cosa que tampoc els seria fàcil després de les insídies llançades contra Joan Coscubiela i Miquel Iceta. Conclusió: l’independentisme està atrapat en el seu ideologisme i en les lluites intestines que comporta i no es pot descartar que el pròxim 22 de maig es convoquin noves eleccions.