dissabte, 14 d’abril del 2018

Preguntas para Junqueras

Escuchando a Évole leer el mensaje que el líder de ERC ha enviado a Felipe González me vino a la cabeza la escritora y activista Elena Poniatowska cuando recuerda que para poder olvidar, primero hay que recordar

NEUS TOMÀS

Ninguno de los políticos y activistas independentistas que están encarcelados debería estar privado de libertad por un delito que no cometieron. Incluso Felipe González reconoce que la prisión preventiva dictada por el juez Pablo Llarena es excesiva. En su entrevista en Salvados, Jordi Évole leyó un mensaje que Oriol Junqueras hizo llegar al expresidente del Gobierno para que fuese leído en el programa. Un mensaje cordial y conciliador.
Escuchando a Évole leer esa misiva de Junqueras, enviada desde la cárcel de Estremera, me vino a la cabeza la escritora y activista Elena Poniatowska cuando recuerda que para poder olvidar, primero hay que recordar. En el caso del líder de ERC se acumulan en la memoria muchas preguntas sin respuesta que necesitarían ser contestadas para ayudar a olvidar qué pasó en Catalunya.
¿Por qué Junqueras dejó solo a Carles Puigdemont cuando quería convocar las elecciones? ¿Por qué tras haber comprometido su respeto a la decisión de ir a unos comicios anunció que su partido saldría del Govern? ¿Por qué se había pasado meses diciendo a los interlocutores económicos que estuviesen tranquilos porque no había motivos para preocuparse? ¿Por qué en las reuniones previas a la aprobación de la declaración unilateral de independencia fue el único miembro del Govern que en el Consell Executiu no dijo qué pensaba? ¿Por qué una vez proclamada la nonata república catalana no acudió al encuentro en el que participaron todos los consellers para decidir qué estrategia a seguir?
Queda la duda razonable de que Junqueras decidió empujar a Puigdemont al precipicio (y este se dejó) porque contó que el rédito electoral sería para él. Esta sería otra pregunta, cuya respuesta, de ser sincera, explicaría por qué se ha llegado hasta aquí.
ERC ha decidido pasar página, cambiar de estrategia, reclamar diálogo y acatar la legalidad. Es lógico (y podría añadirse que acertado) que los republicanos no quieran que nadie más se juegue el cargo a cambio de nada. Para empezar el presidente del Parlament, Roger Torrent, que en esta nueva etapa está demostrando ser uno de los dirigentes independentistas con mayor solvencia. Tal vez por ello Ciudadanos ha decidido lanzarse a su yugular en cada pleno.
Torrent dice lo mismo en público que en privado. En las entrevistas y en las reuniones. Es una coherencia a la que no nos tienen acostumbrados los políticos, tampoco muchos de los políticos independentistas. Bienvenida sea y que cunda el ejemplo.

CAPVESPRES AL DELTA 5

Bon dia! 

divendres, 13 d’abril del 2018

LA CRESCUDA DE L'EBRE A JESÚS I MARIA (DELTEBRE)











EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA


Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.
Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!
Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.
Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.
Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.
Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.
El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.
De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.
Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.