 |
| De Ferreres a l'Ara. |
Mentre al carrer els líders polítics s’omplen
la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol
brillar per la seva absència.
I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut
la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de
Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les
línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme.
Així de clar.
De totes maneres no deixa de ser curiós que el
que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest
passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de
la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic
referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)
Fins diumenge tots dos partits havien seguit
una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills
del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia
catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest
després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy,
per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i
aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de
desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant
a la Terra (perdó, a Catalunya)
Si el PP va arribar al seu congrés amb dues
llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat)
del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.
Mariano Rajoy és un home tan insegur de si
mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva
personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va
ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap
candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el
final i se disputessin la presidència.
 |
| De Manel Fontdevila a l'Ara. |
Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés
del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al
seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a
la República.
Aquest fet li va costar el càrrec a la
coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que
havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar
un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també
significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de
poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa
seva...
Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament
se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura
alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de
guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.
Evidentment, els capitosts d’aquesta
candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper
rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del
partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions
amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues
coses són molt difícils, tot i que no improbables.
