Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de
Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van
lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.
El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels
seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el
feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després
contra Hitler.
I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i
tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.
Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués
segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels
alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les
cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.
---
Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la
guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè
local de les Milícies Antifeixista del poble.
Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu
fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili
de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.
Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble
lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li
van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre
fill: Gerard.
Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular
barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.
---
Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va
esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més
d’un mes).
Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals
donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de
temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a
fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la
finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el
mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar
arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant,
entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.
Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol
una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern,
Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i
que era analfabet.
L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de
Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.
Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més
populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella,
el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó
Bonaparte.
A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits
si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat,
tocava amb la punta dels dits el canó.
Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats
espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini
nazi.
NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que
de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França
potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als
caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre
tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.
He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de
que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière.
