dimarts, 25 de juliol del 2023
AVUI COM AHIR
Dos mesos després de les darreres eleccions municipals la fisonomia d’Amposta no ha canviat per a res. Avui seguim com ahir, com abans d’ahir, com sempre...
Ja sé que pel mig hi ha hagut unes eleccions generals que han paralitzat gaire bé la vida política, però això no és excusa per a que el nou (vell) govern municipal es posi a treballar i millorar aquells aspectes de la nostra ciutat que tanta falta tenen.
Adam Tomàs i la seva candidatura van revalidar la majoria absoluta però pel camí van perdre 5 regidors i més de 2.000 vots. És una dada significativa, per a tenir en compte i reflexionar. I si no ho fan s’equivocaran de mig a mig.
Caldria analitzar els motius d’aquesta pèrdua de regidors i vots però és evident que una part és degut al descontentament de l’electorat que li va donar la seva confiança en les dues anteriors eleccions municipals. Des d’aquells que s’han sentit traïts en veure com no se’ls hi feia cas quan van demanar la supressió dels actes taurins fins els que en 8 anys de governs d’ERC-EA no han vist millores substancials a la nostra ciutat.
De vegades tinc la sensació que a Amposta hi conviuen diverses categories de ciutadans tot i que a l’hora de pagar els nostres impostos no hi hagi cap mena de diferència. Les brigades de neteja tenen més cura de la zona del centre on es desenvolupa la major part de la vida social de la nostra ciutat que a la resta dels barris.
Mireu, al barri on visc, les màquines de neteja (que produeixen un soroll infernal) comencen a passar a primera hora dels diumenges. Doncs bé, ja fa al menys dos diumenges que no s’han sentit. Així no és estrany veure aquelles deixalles del terra ‘que ja s’han fet familiars’ i les poques papereres que hi ha plenes a rebentar. De vegades els camions de la brossa tampoc passen diàriament i les bosses d’escombraries i tota mena de residus son ben visibles pels voltants de les illes de contenidors; també han retornat les herbes a les juntes de les voreres amb l’asfalt reproduint els ‘microsistemes’ d’anys anteriors.
¿I sobre la circulació què? És evident que tampoc ha millorat en res. Només cal sortir al carrer i comprovar-ho per un mateix. L’altre dia a un grup molt popular d’una xarxa social, un usuari donava una idea per a millorar la seguretat dels vianants i els conductors. Textualment deia això:
-Jo eliminaria l'aparcament previ als passos de vianants, això permetria una millor visibilitat i seguretat per a tothom i evitaria les frenades brusques i el perill que comporta per a tots!
Sí, ja sé que es perdrien llocs d'aparcament, però no és millor evitar un accident que aparcar?
¿Us imagineu per un instant que aquesta idea es pogués portar a terme i a sobre funcionés? Jo no...
L’incivisme a les ciutats i pobles és cosa d’uns quants. Potser cada vegada més perquè si un porta un paper a la ma i veu el terra plena de papers i la paperera més propera està plena, ¿qui l’impedeix que ell també l’acabi tirant?
Amb les negligències dels conductors passa alguna cosa semblant. Mentre que els uns mirem de complir amb les normes de circulació i regles bàsiques de civisme i convivència que pertoquen, sempre hi ha a qui no l’importa gens ni mica el benestar i seguretat de la resta dels seus conciutadans. Només actuen pel seu propi interès i si no troben aparcament hi han de donar una volta per veure si per les rodalies hi ha alguna plaça buida, directament no ho fan i aparquen al primer forat que veuen sense importar-los si deixen el cotxe al bell mig del carrer, si hi tenen que accedir en direcció contrària o bé dificulten la visibilitat dels conductors que passen per aquell punt. Els hi dona exactament igual...
Amb aquest panorama, ¿com es pot demanar a aquests ciutadans que canviïn d’actitud i que deixen lliures els aparcaments que hi ha al costat dels passos de vianants? I a sobre se’ns riuran a la nostra cara com alguns propietaris de gossos que conec i que no recullen els excrements de les seves mascotes.
I així continuem i continuarem. Els uns fent el beneit (de vegades és la sensació que tinc) i els altres comportant-se de manera antisocial tal i com ho han fet sempre amb els ulls grossos de les nostres autoritats municipals.
NOTA ADICIONAL. Per cert, estem a les acaballes del mes de juliol i encara no m’ha arribat l’exemplar de la Revista Amposta corresponent al mes de juny. Segur que quan m’arribi portarà la propaganda electoral de les eleccions del passat diumenge. A veure per quin partit em decideixo...
dilluns, 24 de juliol del 2023
PRÒRROGA
Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’.
I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox.
Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment.
Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira.
Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer.
Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals.
D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura.
Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents...
Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat.
Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya.
El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.
Etiquetes:
eleccions generals,
España,
Feijóo,
Junts per Catalunya,
negociació,
Pedro Sánchez,
resultats,
Yolanda Díaz
Subscriure's a:
Missatges (Atom)