ALIMENTS, CRISI, AJUTS, ADMINISTRACIONS...

Un dia d’aquesta setmana, un company de treball, mentre esmorzàvem, ens explicava que en un programa de la televisió (no recordava si es tractava de Comando Actualidad) va sortir com els treballadors d’una empresa agrària havien de tirar les patates no considerades aptes per al consum, segons les normes de les autoritats sanitàries. Algunes d’elles només tenien petits talls que s’havien fet en el moment de la recol·lecció o, simplement, una punta verda o qualsevol altre tipus “d’imperfecció”. També les de petit calibre.

El meu amic opinava que amb els milions de persones que hi ha al món que no tenen que menjar, li semblava que en lloc de tirar-se podria es podria destinar com ajut per a tota aquesta gent. Evidentment això no deu de passar només amb les patates, sinó en la majoria dels altres productes agraris. Per no parlar dels excedents que de vegades hi ha.

Ahir vaig viure un primera persona un cas, infinitivament petit, si el comparem al que us he explicat, però que a mi me’l va recordar i que, segurament, no deu de ser, ni molt menys, aïllat. Al súper on sol anar a comprar en sortir del treball per a fer la compra diària (ja sabeu, pa, aigua, carn, etc.), vaig comprar un pack amb dos brics de gaspatxo de la marca blanca distribuïda per l’establiment. Al passar per caixa, la caixera se’n va adonar que un d’ells perdia una mica de líquid degut a un petit forat que tenia a la base. La meva sorpresa va ser quan em va dir que hauria de tirar els dos brics. “Però si un està bé!” Li vaig dir. “D’acord, però són les normes” em va respondre. Ni tant sols se’l podien quedar pels treballadors... Inaudit!

Desgraciadament, quan parlem de persones que pateixen fam, no em de pensar només amb els “negrets de l’Àfrica”. A casa nostra, degut a la crisi econòmica, també hi ha moltes famílies en greus problemes per arribar a final de mes i, en conseqüència per alimentar-se el suficient o de forma correcta. Però al menys aquí disposem d’un sistema d’ajudes per a pal·liar aquestes deficiències. Aquí, diverses ONG’s hi juguen un paper cabdal: Creu Roja, Càritas, Siloe, etc.

Però són les diverses administracions públics implicats les que han de vetllar pel bon funcionament de la distribució dels aliments.

Darrerament, hi ha sobre tot mares, que acudeixen als serveis socials de la Generalitat de Catalunya per demanar ajuts per als seus fills, sovint desatesos pel pare. El departament de Benestar i Família els hi demana un requisit que, fins ara, no s’havia demanat: “Resolució dereconeixement del dret a percebre la prestació del Fons de garantia delpagament d’aliments de l’Estat”. 

Algunes d’aquestes persones arriben a l’Agència Tributaria per a demanar-ho, ja que així se’ls hi indica. En ser ateses, ben bé no saben el que volen i ens mostren els full amb els requisits que se’ls hi ha lliurat. Davant les nostres primeres actituds de sorpresa, finalment tinguérem que esbrinar de que es tractava i on adreçar-se. Com el seu nom indica, es tracta d’una “resolució”, per tant, primer ha d’haver-hi una sol·licitud. I l’organisme competent és el Ministeri d’Economia i Hisenda (que no s’ha de confondre amb l’Agència Tributària que només és “una part del tot”, la que s’ocupa dels impostos)

Davant d’això és evident que al nostre país o falta coordinació entre les diferents administracions o sobren administracions o, al menys, “una finestreta única”, llargament reivindicada per molts ‘experts on acudir per a resoldre els dubtes.

LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.

L'ECLIPSI DE LLUNA D'AQUESTA NIT

Aquesta nit, atret per la "publicitat" que s’ha fet sobre l’eclipsi de lluna, he decidit agafar la meva càmera i anar-me’n cap al delta de l’Ebre acompanyat per la meva gosseta Electra.

S’anunciava com un fet extraordinari, amb tonalitats roges degut a les cendres en suspensió de no sé quin volcà. Però a l’hora de la veritat, res de res.

La que us mostro és la millor fotografia que he pogut fer a l’eclipsi de lluna d’avui. L’he feta sobre ¼ de 12 de la nit (evidentment) en un camí rural de la partida de Carlet, terme municipal d’Amposta, entre la carretera de Sant Jaume d’Enveja i la dels Muntells.   

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.   

BERLUSCONI: ASCENS I CAIGUDA D’UN DICTADOR

Quan “Il Cavaliere”, de nom de pila Silvio Berlusconi va ser elegit per segon cop com a primer ministre d’Itàlia, recordo que ja vaig expressar absoluta estupefacció. Cóm podien els italians reelegir un personatge com aquell?

Berlusconi s’ha comportat com un autèntic dictador. I per tant, usant una paraula molt italiana, com un veritable feixista.  Igual com va ser-ho Mussolini en la seva època.

Però el millor que els hi pot passar a aquesta mena de dictadors, per molt que hagi estat escollit per les urnes (també ho va ser Hitler), és que la caiguda sigui tant vertiginosa com va ser l’ascens. Tot apunta que així serà. No obstant, després de les davallades electorals que ha patit, “l Cavaliere” pensa seguir al càrrec els dos anys que encari li queden. Deien aquest matí per la ràdio que, a part del seu partit, encara compta amb els suports de la feixista Lliga Nord i d’una quarantena de diputats trànsfugues (voldria saber quins motius els van portar a deixar el seu anterior partit)

Si a les passades municipals de fa aproximadament un mes Berlusconi va patir una severa derrota, el que va passar aquest cap de setmana, com explicava aquest matí Carles Francino a la SER, ha estat una pallissa en tota regla.

Aquest cap de setmana passat (dissabte, diumenge i dilluns) es va fer a Itàlia un referèndum on es preguntaven tres coses:

1.- Sobre la implantació de l’energia nuclear (a Itàlia feia algunes dècades –des de Txernòbil- que s’havia abandonat el programa nuclear)

2.- Sobre la privatització de l’aigua.

3.- Sobre la confecció d’una llei per la qual no se’l pugui jutjar.

De fet, molts d’italians es van agafar el referèndum com un plebiscit a favor o en contra de Berlusconi.

De fet, per a que fos vinculant el resultat del referèndum, la participació havia de superar el 50 %. Dissabte explicaven que un membre de l’executiu italià recomanava a la gent no participar-hi i que aprofitessin el temps per anar a la platja... Evidentment el govern era el més interessat en que la participació fos baixa per així poder promulgar les lleis a la seva mida i posar-les en vigor sense cap trava.

Segurament que de les tres coses que es preguntaven la que, en principi, la que tenia més repercussió era el tema de l’energia nuclear. Un mal moment per a fer-ho, després de  que Alemanya hagués anunciat l’abandonament del seu programa després de l’incident a les nuclears japoneses.

El tema de la privatització de l’aigua no és menor. L’aigua és un gran negoci i encara ho serà més. Al nostre país l’aigua és un “bé públic” sovint gestionat per empreses privades. Companyies com AGBAR (Aigües de Barcelona) Aigües de Catalunya, SOREA (del grup AGBAR), CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona), etc. Ja fa molts d’anys que van negoci amb la distribució i venda de l’aigua. Per no parlar de l’envasada.  

Finalment, la darrera llei que volia aprovar el govern de “Il Cavaliere”, era una llei comparable a la que van aprovar els dictadors de l’Argentina i del Uruguai, on se’ls eximia de tota responsabilitat durant el temps que van ocupar els seus càrrecs. Fins i tot d’un tema tant escabrós com la “inducció a la prostitució”.  Sobre aquest darrer tema, Berlusconi havia de comparèixer avui davant d’un tribunal de Milà. Dic “havia” perquè segons sembla no tenia cap intenció de fer-ho.

Ahir, una neboda meva, al Facebook deia que volia anar-se’n a viure a Itàlia pel tema de l’energia nuclear. És ben lliure de fer el que vulgui, però políticament parlant, Itàlia sempre ha estat un país molt inestable. Molt més que el nostre. I en el tema social i econòmic, tampoc n’hi ha per tirar-ho coets.

SOBRE LES DIMISSIONS DEL CONSTITUCIONAL

La Maria Dolo de Cospedal diu sobre les dimissions de tres magistrats del constitucional que “són una mala notícia”. Jo no sé si és bona o mala (ara per ara no tinc prou arguments per a fer valoracions), però el que em sembla és que és un acte de coherència que en democràcia s’hauria de produir moltes més vegades.

No sé si les dimissions s’han produït arran de no haver declarat Bildu inconstitucional tal i com pretenia la dreta extrema d’aquest país. Tal vegada. És evident que després dels bons resultats que va aconseguir la coalició aberzale a les passades municipals del 22 de maig i després de saber-se el nombre d’alcaldies i presidències de diputacions forals que tindrien, més d’un s’ha hagut de arrapar per les parets.

És la democràcia, el que reclama el moviment 15-M: què el poble voti amb llibertat i que tothom s’hi pugui veure representat amb algun dels candidats i candidates que es presenten a unes eleccions. Des de feia uns anys, el País Basc tenia una democràcia “coixa”. Un bon nombre de ciutadans no sabien a qui votar perquè els “legals” no els representaven.

Sembla ser que els tres magistrats dimissionaris són del grup considerat “progressista”, encara que, de vegades, no saps on acaba el progressisme i comença la dreta rància que tenim en aquest país. La línia no està prou ben marcada.

Potser si fa uns anys els magistrats del grup “conservador” que, com passa amb els dimissionaris, tenien el seu mandat caducat, haguessin dimitit, l’Estatut no s’hauria retallat de la forma que es va fer. Un Estatut que després de sortir-ne del TC, on portava anys sense que sabessin que fer amb ell, el van deixar, a la pràctica inútil, ja que tal com va quedar, haurem d’esperar millors temps per aprovar-ne un altre que correspongui a la realitat i els desitjos del nostre país.

Per aquells que creguin que el que s’hauria d’aprovar és una constitució catalana en lloc d’un nou estatut, els hi recordaré que si fa uns anys era inviable, després dels resultats de les darreres autonòmiques i municipals, encara se’m fa més difícil pensar en una Catalunya independent.

Somiar podem fer-ho sempre que vulguem i ningú ens ho pot privar, però una cosa són els somnis i l’altre ven diferent la realitat del dia a dia amb un govern de CiU pactant amb el PP què, a sobre, té la força política més gran que mai havia tingut a Catalunya des del dictador Franco on, recordem-ho té l’alcaldia de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya i compartirà el govern a Diputacions com la de Barcelona i Tarragona (en aquesta, sinó recordo malament serà la tercera legislatura que governen de la ma)

El poble va votar dreta i els ciutadans només tenim dues possibilitats: o acceptar-ho o fer que el proper cop no sigui així. Del nostre vot depèn.     

ELS MÒDULS AGRARIS DE L’IRPF I UNA XAFARDERIA DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Retornem al dimecres 9 de juny, al darrer ple de la legislatura 2007-2011 de l’Ajuntament d’Amposta. Encara que cronològicament va succeir en ordre invers a com ho explicaré, us contaré dues coses que van succeir abans i al final de l’acte.

En acabar el ple, i tal com vaig explicar en aquest mateix blog, va arribar l’hora dels comiats personals entre els regidors que hem compartir escó durant la legislatura passada. Alguns (la majoria) van venir en busca meva per acomiadar-me (també els funcionaris municipals que normalment assistien als plens, es a dir, secretaria Maria Cinta Vidal, la interventora Maria del Mar Medall i el que durant molts d’anys va fer de secretari en funcions Ramón Noche), també em vaig apropar a alguns com per exemple a Pere Vida, que també s’acomiadava i Josep Garriga.

Vaig aprofitar l’avinentesa amb qui va ser designat fa poques setmanes nou Delegat d’Agricultura a les Terres de l’Ebre per a demanar-li que, per a l’any vinent, s’hauria de tenir més cura a l’hora d’introduir canvis als mòduls de l’IRPF agraris. Els darrers anys no hi ha hagut pràcticament modificacions respecte al que estableix originàriament l’Agència Tributària. Això comporta, només per posar un exemple, que el percentatge de benefici dels cítrics a les comarques del Montsià i el Baix Ebre sigui d’un 26 %, mentre que a la comarca veïna del Baix Maestrat s’estableixi en un 9 %. Sense cap mena de dubte una discriminació flagrant de cara als nostre pagesos.

El tema va portar certa controvèrsia passades les eleccions municipals quan els dirigents d’Unió de Pagesos de les nostres comarques van fer responsable de la situació a l’anterior Director dels Serveix Territorials d’Agricultura Antoni Espanya que, a la vegada, va criticar l’actitud dels dirigents sindicals als qui també va acusar de passivitat davant la situació.

L’actual delegat va dir que “hi treballaria” per evitar que es torni a repetir la situació contraria que han patit els pagesos de les nostres terres en els darrers exercicis fiscals.

I ara la xafarderia. Em vaig assabentar abans de començar el ple. Segons sembla, a qui ha estat regidor d’Esports i Joventut durant la darrera legislatura i que tampoc no continuarà, és a dir “D’j Pepo”, ja li han buscat ocupació. Es tractaria d’un càrrec de confiança lligar a la regidoria d’Esports.

Ahir dissabte, tot dinant, mon fill em va dir que ell també ho havia sentit a dir i em va concretar encara una mica més: es tractaria de la gerència de l’àrea d’esports.

Després del que he llegit avui al diari el Punt sobre que l’alcalde d’Amposta vol lluitar contra la crisi, imagino que aquesta serà la seva primera mesura creant un lloc de treball ben remunerat per agrair-li els serveis prestats, com s’ha fet sovint des de que CiU governa Amposta.  

SENSE TÍTOL

Em va arribar per correu electrònic. 


Pío Baroja (13/5/1904)

Corría el año 1904 y aquella tertulia, que había abierto el gallego Ramón
María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, hervía por las noches
con la flor y nata de los intelectuales de la Generación del 98 y los
artistas más significados, entre ellos Ignacio Zuloaga, Gutiérrez Solana,
Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.

Y aquella tarde noche del 13 de mayo de 1904 el que sorprendió a todos los
presentes fue Pío Baroja. Porque cuando se estaba hablando de los españoles
y de las distintas clases de españoles, el novelista vasco sorprendió a
todos y dijo:

"La verdad es que en España hay siete clases de españoles... sí, como los
siete pecados capitales. A saber:

1)     los que no saben;
2)     los que no quieren saber;
3)     los que odian el saber;
4)     los que sufren por no saber;
5)     los que aparentan que saben;
6)     los que triunfan sin saber, y
7)     los que viven gracias a que los demás no saben.


Estos últimos se llaman a sí mismos "políticos" y a veces hasta
"intelectuales".

TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...          

FELIP PUIG O LA INÚTIL COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Dimecres, el conseller de l’Interior del govern català va comparèixer al Parlament per a justificar allò que és  injustificable i per acabar per a no dir res. Ni tant sols va dimitir del seu càrrec!!

Segons el conseller (hi ha qui diu que a Polònia el caracteritzen molt bé amb el bat de beisbol) la càrrega policial va ser deguda a que “els mossos no van mesurar bé la violència dels concentrats”. “Manda huevos” que va dir Fedrico Trillo quan era president del Congrés dels Diputats...  

És d’una baixesa política “insultant” que un polític de la talla d’un conseller (bé, Felip Puig ha demostrat sempre per activa i per passiva que talla política no en té) per a deslliurar-se de tota culpa i no assumir responsabilitats, les vulgui traspassar (les responsabilitats9 al altres, en aquest cas als concentrats de la plaça de Catalunya, també anomenats “indignats”.

Tothom coincideix (tots menys el govern i els propis mossos) que la càrrega contra la multitud va ser desmesurada i, evidentment, evitable. La concentració de la plaça de Catalunya (també els altres arreu de l’estat) és pacífica i no ha produït cap incident (tret els d’aquell dia) Però davant la provocació policial i la utilització injustificada de la força (en la majoria dels casos) la reacció dels joves (i no tan joves) va ser lògica.

Felip Puig ha rebut diverses denuncies. Una d’elles d’un tècnic en noves tecnologies que, a més a més, va denunciar que sé li havien emportat l’ordinador i que no sé li havia tornat. De ser certa aquesta acusació, caldria qualificar l’acció com a robatori, ja que, quan per motius justificats s’ha de decomissar algun objecte, s’ha d’estendre el corresponent rebut o, on “nassos” reclama ara la persona a afectada? I en tot cas, cóm demostra que l’ordinador és seu? (Segurament que amb els  codis d’accés si en té, però el que segur que té, és un problema)

Per acabar, la compareixença de Felip Puig, des del meu punt de vista va ser del tot inútil. Què ho havia de fer? Segur que sí, però caldria haver aportat alguna prova de les greus acusacions que va fer contra els “indignats” (cosa que no fa ver) o una cosa encara millor, dimitir del seu càrrec tal i com li va demanar, fins i tot, algun grup polític del Parlament català.

Per acabar una reflexió que m’ha arribat via Facebook enviada per un adolescent de 14 anys:

Papa , què has fet avui a la feina?
- L'hi he rebentat el cap a cops de porra a un que demanava un món millor per a
tots!

SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.  

EL MEU DARRER PLE COM A REGIDOR

Avui, de bon matí, he assistit al darrer ple de la meva etapa com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El motiu de fer-se el ple només 3 dies abans de que prenguin possessió els nous regidors sortits de les eleccions del 22 de maig, ha estat per aprovar totes les actes que quedaven pendents, tant la del darrer ple extraordinari fet el passat 17 de maig, així com les diferents comissions informatives a les que pertanyia, algunes de les quals s’havien convocat per darrer cop l’any passat i les juntes generals de l’Hospital Comarcal d’Amposta i la GURSAM (la societat anònima municipal de gestió urbanística)

Una vegada fet el tràmit, els qui ho han volgut, han pogut adreçar-se al ple per a dir el que sentien o acomiadar-se dels que han estat els companys de consistori en els darrers 4 anys. Josep Maria Monfort (Xose), el meu company de grup que també tancava avui la seva etapa de 12 anys com a regidor i jo, hem declinat l’oferiment que se’ns ha fet des de la presidència del ple. En canvi, Toni Espanya, el portaveu del grup, si que ho ha fet i ha volgut destacar “el bon clima que hi ha hagut, en general, entre els diversos regidors”, millor, segons ell, que els la legislatura anterior presidida per l’avui senador espanyol. Mentre deia això, Xose, que era el que estava assegut al mig de tots tres, li deia en veu baixa: “Això digues-ho per tu”.  Personalment compartia el mateix sentiment. També ens ha agraït la feina feta per nosaltres durant els 8 anys de convivència a l’ajuntament, encara que li havíem dit tots dos que no calia que ho fes en públic.   

Després d’ell han anat prenent la paraula el portaveu d’ERC Adam Tomàs i, l’exconsellera Marta Cid i Víctor Conesa que també “s’acomiadaven” avui. Finalment han estat el portaveu de CiU i el propi Alcalde. Els altres dos regidors de CiU que no continuaran la propera legislatura, tampoc no han pres la paraula.

Finalment i, una vegada aixecada la sessió per part de l’alcalde, ens hem anat saludant i desitjant-nos sort per al futur. Però les salutacions no han estat generals. Hi ha hagut algun regidor i regidora de qui no m’he acomiadat. De fet, Xose, no ho ha fet de ningú i ha marxat del saló de plens ràpidament.

Quan l’alcalde ha entrat a la sala de plens sobre les 8:30 del matí hi ha donat el “bon dia” general, jo, que era el regidor que més prop estava de la porta d’entrada, no li he contestat. Llavors s’ha adreçat a mi i m’ha dit. “Respon”. I jo li he contestat que em costava molt respondre i ell ha assentit. Les meves relacions amb el màxim edil municipal no han estat bones quasi que mai i dolentes des de fa aproximadament dos anys, exactament de d’un dilluns de festes majors de l’any 2009. Potser ell se’n hagi oblidat (cosa que m’estranyaria molt), però jo no.

L’alcalde ha tingut tot aquest temps per a intentar parlar amb mi en privat i mirar de superar les diferències. No ho ha fet ni tant sols ho ha intentat, tot hi saber que no li dirigia la paraula i que refusava saludar-lo. Difícilment (més que res perquè em conec) li tornaré a dirigir la paraula en el futur. En mi no tindrà mai un amic, ni tant sols un company.

Penso que amb aquesta explicació queda palès que “el clima de bona sintonia” a la que es referia el nostre portaveu, no era tal. Ni amb ell ni amb alguns regidors i regidores. Ja us en aniré parlant.

Les “bones” paraules de l’Alcalde el dia d’avui no canvien actituds anteriors...

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 4ta PART (I ÚLTIMA)

Amb el d’avui, acabo l’anàlisi sobre els resultats de les passades eleccions municipals, en particular, les d’Amposta, ja les he anat analitzant al llarg de 3 capítols més parlant dels guanyadors (CiU), dels perdedors (ERC i PSC) i també de PxC que, per primer cop ha entrat al consistori de la capital del Montsià.

Però a part d’aquestes llistes que van aconseguir representació, n’hi va haver 3 que no van poder obtenir ni un sol regidor: el PP, ICV-EUA i SCI.

El Partit Popular va ser qui més prop va estar de “pescar” un regidor, molt lluny també de les seves expectatives que aspiraven (legítimament) a assolir-ne al menys 2. Una vegada més es demostra que a Amposta. En unes municipals el vot del PP va a parar a CiU o a l’abstenció. Segons dient alguns, el candidat escollit tampoc no ha ajudat gens ni mica a l’hora d’assolir uns resultats òptims, es a dir, regidors. Segueixo dient opinions que he escoltat al carrer. Es deia que la gent del PP de tota la vida són força “classistes” i que no tenien al candidat com a un “dels seus” : ni és un empresari de prestigi ni molt menys forma part d’una família benestant de la ciutat. Ni tan sols era una persona coneguda als àmbits socials de la ciutat.

ICV i EUA van aconseguir, per primer cop, anar junts a unes  eleccions a la nostra ciutat. Això els va crear també unes expectatives òptimes per a treure 1 o 2 regidors. Des del PSC se’ls hi va demanar reiteradament integrar-se a la candidatura socialista i no van acceptar, suposadament, per les pressions des de Barcelona que volien que a Amposta, per ser capital de comarca, havien de formar llista pròpia. Tal i com passava amb el PP, el candidat escollit tampoc era conegut, per molt que treballés en una empresa de subministrament de carburats i que estigués contínuament de cara el públic. Unes setmanes abans de les eleccions vaig parlar amb el seu germà i em va preguntar la meva opinió sobre el resultat de les eleccions i si traurien o no representació. Vaig ser contundent: “No”.  Una cosa és la il·lusió que s’hi posa i l’altra molt diferent la realitat. Tal i com va passar als PSC, ICV-EUA, també va perdre vots respecte a les eleccions de fa 4 anys: 48 (de 272 a 224, tot hi haver pogut presentar-se conjuntament)

El darrer partit (i que es presentava per primer cop en uns comicis municipals) va ser SCI (Solidaritat Catalana per a la Independència), encara que com a sigles usen el “SÍ”. Un partit que va fundar entre altres l’expresident del Barça Jan Laporta i que aprofitant la seva empenta van obtenir 4 diputats al Parlament de Catalunya. Com és lògic, també aspiraven a obtenir algun regidor. Al final va ser una de les formacions que tampoc va assolir els resultats esperats.  D’aquesta formació també m’han arribat opinions, com la que els acusava de “manca de programa”.  Deien d’ells  que “com una formació que aspira a la independència de Catalunya pot presentar-se a unes municipals sense altre tipus d’ideari”. És cert que qualsevol partit que comença ha de fer-ho des de la base. Però no és menys cert que calia presentar alguna proposta pròpia per a la nostra ciutat. Si ho han fet, no ha arribat als electors.

CIU: ANCORATS CAP A LA DRETA

L’altre dia escoltava que “Espanya és un país de ‘centre’, lleugerament decantat cap a l’esquerra”. El resultat de les darreres eleccions no indicarien això. A partir d’aquí entraríem en un debat  que ja fa dies que vinc explicant. Avui intentaré explicar una altra cosa.

CiU a Catalunya i el PP a la majoria de llocs d’Espanya, van ser els guanyadors indiscutibles de les eleccions locals i autonòmiques del passat 22 de maig. Les dues són dos formacions conservadores amb més o menys matisos. Per tant, i a priori, és molt més fàcil pactar entre elles (a Catalunya, evidentment) que no fer-ho amb altres forces polítiques més nacionalistes o progressistes. De totes formes n’hi haurà per a tots els gustos, però avui generalitzaré.

Pel que ja es va dient aquests dies, sembla ser que CiU pactarà allà on sigui possible per a que governi la llista més votada. Així pactarà amb el PSC a llocs com a la Ràpita (ja s’ha dit oficialment) o Tarragona i amb el PP a Badalona, per exemple, encara que ja ha anunciat una possible moció de censura (?!)

Però centrem-nos més en el nostre territori. Cap a finals de la setmana passada és va fer públic que “CiU pactarà amb el PP per assolir l’alcaldia de Gandesa”. Però el pacte anirà més lluny, es farà extensible a la resta de la comarca de  la Terra Alta i també del Baix Ebre, als pobles on la suma de les dues formacions els hi doni l’alcaldia.

Evidentment el tema és prou interessant per aturar-nos a analitzar-lo i treure’n les conclusions pertinents.

Cal recordar que al Baix Ebre, durant les darreres legislatures, CiU va pactar amb ERC i, entre d’altres càrrecs, va donar la presidència del consell comarcal al que després seria l’alcalde de Tortosa Ferran Bel (2003-2007) El pacte entre CiU i ERC es va reeditar la legislatura posterior (2007-2011) i això va permetre a ERC entrar al govern de Tortosa. Si, finalment, CiU acaba pactant amb el PP allí on el necessiti, significarà donar-li una puntada de peu a ERC. Així serà com els agrairan els favors prestats... Potser això, de retruc, facilitarà la reedició del pacte de govern al Perelló entre el PSC i ERC, la qual cosa, segons sembla, es preveia més que complicada.  

Quan es consumi el pacte (generalitzat, recordem-ho) entre CiU i el PP, la formació nacionalista tornarà a ancorar-se cap a dreta que és la seva posició natural. CiU sempre ha estat més còmoda donant suport al PP que no al PSOE. I proves en tenim per a tots els gustos. Si fem memòria, segurament recordarem el pacte de l’hotel Magèstic, en temps del president Pujol, on els nacionalistes van donar suport al futur govern de José Maria Aznar, de tan nefast record per a Catalunya, però sobre tot, per a les Terres de l’Ebre. A canvi, i de forma implícita, el PP fa fer de “crossa” al darrer govern de Pujol en un moment que no tenia majoria absoluta.

Això mateix pot arribar a passar dintre d’uns dies. El govern en minoria de Mas necessita que algun grup de la cambra catalana recolzi els pressupostos que van aprovar la setmana passada l’executiu català o, en els pitjor des casos, s’abstingui. Dintre de pocs dies sortirem de dubtes.  

E.COLI: L’EPIDÈMIA DE TOTS ELS ANYS?

Aquestes darreres setmanes s’està parlant i molt del bacteri "E.coli", de les morts que està produint a Alemanya i, de retruc, el mal que s’ha fet sobre l’agricultura espanyola, sobre tot als cogombres d’Almeria.

La mort a Alemanya de diverses persones (sembla que la majoria dones de 35 a 45 anys) va crear certa alarma al país més ric de la UE. El primer “diagnòstic” va ser que la produïen els cogombres espanyols per haver estat regats amb aigües fecals. Des d’Espanya no es va fer esperar la resposta i es va acusar a Alemanya de que les proves que s’havien fet, “no eren concloents”. I efectivament això sembla, però el mal ja s’havia fet. Encara que el govern alemany va rectificar, el dia següent encara hi havia que venia cogombres a la via pública al crit de que “no eren espanyols”.

Les últimes notícies de les que tinc constància són que l’actual bacteri és una mescla de quatre ceps diferents molt resistent a qualsevol fàrmac. Bé, més o menys, segur que hi haurà qui ho expliqui millor que jo.  

Què vol dir això? Què s’haurà d’investigar molt per a poder aconseguir un tractament o una vacuna (o totes dues coses) que sigui eficaç contra el bacteri.

A mi, tot això m’ha recordat a la “grip aviària” apareguda l'any 1997 i reapareguda en fa 3 o 4. Una grip que va començar a unes granges de la Xina i que es va expandir per diversos països i diverses tipus d’aus. Fins i tot recordo que al protocol que es va establir, el departament d’Agricultura de la Generalitat recomanava que si es trobava una au morta que se’ls avisés per tal de poder estudiar-ne els motius que l’havien produït.

Finalment, ara fa aproximadament dos anys, va sortir-ne la comunament anomenada grip “A”. Aquesta, sembla ser (al menys oficialment es va dir així) va començar també en unes granges, en aquest cas de porcs i a Mèxic. Tal va ser l’alarma que la OMS va aconsellar vacunar a tots aquells que pertanyessin a un grup de risc (jo ho sóc) Al final, tret de jo mateix i uns quants més, sembla ser que el consell no va tenir gaire èxit i es van quedar sense aplicar milions de dosis de vacuna.

La grip “A” (científicament la H1N1) va causar molts menys morts que la grip convencional, estacional o comuna, es a dir, la que ens afecta en més o menys mesura cada hivern.

Però l’alarmisme, sobre tot dels mitjans de comunicació, però també de les autoritats governamentals i sanitàries poden provocar entre la població danys irreparables.

Passarà també amb el bacteri E.coli? Jo no ho descartaria...  

VULL ANAR-ME’N A VIURE AL MAS DE BARBERANS

No són bons temps per als socialistes. Les eleccions municipals i autonòmiques del passat 22 de maig pràcticament ens van esborrar  del mapa polític. A Catalunya CiU ens va arrabassar ajuntaments emblemàtics com Barcelona,  Girona o Reus, on sempre hi havia hagut alcaldes del PSC.

Mentre, a Espanya, es va perdre una comunitat autònoma tan emblemàtica per al PSOE com la de Castella la Manxa. Costa trobar una capital de província o una comunitat autònoma que hagi quedat en mans socialistes després dels darrers comicis electorals.

A Catalunya podria quedar només Àngel Ros com alcalde de Lleida ja que a Tarragona, si bé Josep Fèlix Ballesteros va guanyar amb claredat, l’alcaldia no està assegurada, ja que un pacte entre CiU i el PP els hi donaria el govern. I a Espanya ens hem de consolar amb Sòria, Conca i Toledo (on no es té segura l’alcaldia)

Al meu poble, Amposta, tal i com era previsible (llegiu el meu darrer article publicat a VN) CiU va tornar a revalidar la majoria absoluta. Quan s’acabi la legislatura portaran 24 anys de majories absolutes que els ha permès governar imposant els seus programes i “passant el corró” quan ha calgut fer-ho.  

Davant d’una situació així, els qui som d’esquerres, de vegades, en broma, diem que ens caldrà canviar de poble. On anar? El cert és que no ho tenim gens fàcil. El dia següent de les eleccions, un militant d’ERC va dir que se’n aniria a viure a Deltebre ja que allí el seu partit va guanyar les eleccions encara que haurà de pactar per aconseguir un govern estable o governar amb minoria amb el perill que això significa. Jo li vaig dir que a Sant Jaume d’Enveja, també situat al delta de l’Ebre. Allí el company Joan Castor Gonell ha obtingut la majoria absoluta, degut, en bona part, per la construcció del pont sobre l’Ebre “lo Passador”, però també per la seva dedicació al poble i la bona gestió davant el consistori.

Però a la falda del massís del Port, entre els barrancs de la Galera i Lloret, hi un poble de poc més de 700 habitants: el Mas de Barberans. El cas d’aquest poblet és curiós. És podria comparar amb l’aldea gal·la d’Astèrix i Obèlix, ja que mai ha estat “conquerida” per la dreta. Des d’aquelles llunyanes eleccions generals del 15 de juny de 1977 fins les del dia 22 de maig, en totes (repeteixo EN TOTES) les eleccions ha guanyat el PSC: generals, locals, autonòmiques i europees.

El primer alcalde democràtic va ser Norberto Acisclo, un històric dirigent sorgit del món cooperatiu. A Norberto el va succeir Francesc (Paco) Subirats, un jove pescater que va arribar a ser senador i que només una greu malaltia el va obligar a abandonar la política activa després de 16 anys d’alcalde. Ara fa 4 anys, agafava el relleu Josep Maria Lleixà, un mestre que no ha exercit mai com a tal i que treballa a l’administració pública. Josep ja havia segut durant 8 anys regidor de cultura, per tant, quan va accedir a l’alcaldia ja disposava del bagatge suficient per ocupar un càrrec de tanta responsabilitat. El 22, el seu poble, com no podia ser d’una altra manera el va “referendar” com alcalde per als propers 4 anys.

Imagino que al llarg i ample de la geografia espanyola hi deuen d’haver d’altres casos com el del Mas de Barberans. Personalment no en conec cap. Per tant, per a qualsevol socialista, deu de ser un plaer poder viure a un poble envoltat “dels teus”.  A més a més, em consta, al Mas de Barberans hi ha molt bona gent...  I no ho dic perquè siguin socialistes.

MORELLA, LA VALLTORTA, SANT MATEU (fotos)