Dijous passat, Antonio Argandoña, professor
d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya
amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.
L’article, que era un suport implícit
als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment
de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple
la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria
puntualitzar algunes coses.
Ningú coneix millor casa seva que un
mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari
de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen
seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.
L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera
en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest
fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir,
pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una
administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim
possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.
Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració,
els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica
gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un
moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les
60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota
la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF...) Les úniques que no es
gravaven eren les que es presentaven als bancs.
Posteriorment van repartir uns pocs terminals
per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes,
baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis
dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que
en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el
que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda
era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.
En tots aquests anys mai s’ha deixat
d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat
en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt
més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.
Des de la web de l’Agència Tributària
es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els
ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar
de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho
amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han
de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.
Però a la pràctica només uns quants són
autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada
per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans
dels que disposen.
I amb tots aquest mecanismes encara no
n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració
amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà
a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc
de la confidencialitat i la legalitat vigent seguint les normes l’Agència
Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són
tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables
de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris
que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar
al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat
quan no seria necessari fer-ho.
I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar
una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat
d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del
paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries)
Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en
paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió
al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix
per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària
posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar
a les societats que s’havien amagat del fisc.
En contraposició a l’agilització que
pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una
sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials,
Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia,
és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de
feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és
tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal.
Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris
de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència
al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir
còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia
de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents.
Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls
anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment
en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment,
van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall
2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir
còpies de tot.
Imagino que a hores d’ara encara segueix
tot igual.
