dissabte, 9 de març del 2013

LA FRASE DEL DIA 9-03-2013

No deixa de ser curiós que Cüneyt Çakir (l'arbitre del darrer Manchester-Madrid) sigui turc, país en què l'ACS de Florentino Pérez s'ha fet fort, tant com per fitxar Özil, Altintop i Sahin per acontentar el país, els seus clients i fer claca, penya... Influència, ja m'entenen.

Qui ho va dir? El periodista esportiu Emilio Pérez de Rozas.

On ho va dir? Al article que va escriure dijous passat al Periódico de Catalunya: El dia que Mourinho va quedar retratat.   
Avui no faré cap comentari, això sí, si no heu llegit l'article us recomano llegir-lo; només cal clicar sobre el nom de l'article i us enllaçarà amb el Periódico.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES BARRANCADES D'AQUESTA SETMANA: EL BARRANC DE SANT ANTONI (VINALLOP)













Del suflé a la fondue

A mitjans de gener, a primera hora del matí, la ràdio pública d'aquest país anunciava que havien entrat al registre de la Mesa del Parlament quatre resolucions o proposicions relatives al dret a decidir, i al cap d'un o dos dies n'entrava una cinquena, la del PSC. Un ciutadà mitjà podria haver pensat, en ple esmorzar, que quan té lloc un moment històric s'hauria de notar. D'una manera o d'una altra, l'ambient hauria de delatar una espècie de catarsi social. Alguna cosa. Però tantes propostes de resolució com grups té el Parlament menys dues semblen massa. I al final algú va recordar que la nostra Cambra parlamentària ja ha fet altres pronunciaments similars mitja dotzena de vegades en anys recents.
És a dir, entre l'indubtable moment social de la Diada quatre mesos abans (que, agradi més o menys, sí que es va notar) i aquest retorn a la més absoluta i tediosa banalitat partitocràtica hi ha una falla geològica, i no és només pel tsunami de la corrupció. Però dues setmanes després de tant dipòsit documental al registre del Parlament va arribar la resposta, o si més no una resposta. Preguntat en un mitjà informatiu el líder del primer partit de l'oposició sobre què passaria si no hi havia consulta a finals del 2014, va respondre amb tota franquesa: «Doncs hi haurà eleccions anticipades». Ah, ¿es tractava d'això, unes altres eleccions? Sembla el més versemblant tenint en compte els esdeveniments, però no és gaire apassionant.
D'una banda, perquè des del mateix 12 de setembre els partits (tots) van continuar amb el més clàssic i previsible joc polític segons el qual la seva màxima prioritat és diferenciar-se els uns d'altres, competir davant un suposat (futur) electorat en disputa i mantenir una retòrica elevada al voltant d'elevats principis abstractes, sense deixar d'acusar-se els uns als altres de pràcticament tots els defectes i males intencions. Aquí és on va començar la famosa desconstrucció del fenomen de la Diada.
Per exemple, des de llavors s'han aguditzat les contradiccions i tensions entre tots els partits, i dins d'aquests, entre els seus dirigents i els seus quadros, o entre l'aparell i simplement la seva gent, i en aquest punt les enquestes són aclaparadores. Cada dia i en cada ocasió saps el que cada polític dirà encara que el televisor es quedi sense àudio. Per exemple, el Consell Assessor de la Transició Nacional: un òrgan per buscar «totes les alternatives jurídiques disponibles». ¿De veritat creuen que aquesta informació no està a disposició de qui vulgui veure-la?
¿Llistes obertes? Bona idea, però és a tots els manuals de dret electoral comparat. Aquest és un altre gran malentès: molts dirigents pretenen que falten idees, com si el problema dels nostres sistemes polítics fos que els que els gestionen s'han quedat sense idees. Doncs bé, la bona notícia és que no falten idees; la mala notícia és que el problema és un altre, està en els comportaments dels partits, la seva cleptocràcia, de la qual es deriva el mal funcionament del conjunt del sistema.
O, en altres paraules, el problema no és que algú -des de la societat civil, la intel·lectualitat o els comunicòlegs- descobreixi alguna idea inèdita perquè desaparegui la corrupció. El problema és molt més greu: s'ha trencat el que en última instància és el contracte social, és a dir, el conjunt de mecanismes pels quals una societat democràtica delega en una sèrie de persones (per entendre'ns, la classe política) la delicada tasca de gestionar l'interès general.
I aquí apareix un altre problema. Hi haurà qui digui que fet i fet la mateixa societat ha fallat, que en democràcia tenim els governants que escollim, etcètera. Cert, però la responsabilitat a l'hora de corregir el desastre no és simètrica. No és a l'abast del ciutadà, de la societat civil, corregir el comportament de la classe política, si més no a curt termini. Perquè l'objectiu d'aquesta reforma són els mateixos encarregats de portar-la a terme: els partits. I, francament, no se'ls veu per la feina. La seva cleptocràcia no es refereix aquí a ambicions econòmiques de tal o tal altre individu, encara que això sigui un trist espectacle quotidià (compti el lector el temps que qualsevol telenotícies hi dedica, comparat amb la totalitat de la resta de les notícies, Messi i Mourinho inclosos). Es refereix al control absolut que volen continuar mantenint sobre la totalitat d'institucions públiques, des del Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional fins als consells d'administració dels mitjans de comunicació públics. Per tant, no es tracta d'idees sinó de comportaments. La ruptura del contracte social és devastadora. I això no és exclusiu de Catalunya i el seu procés sobiranista, va molt més enllà. Però, és clar, i tornant al símil inicial, el que per a molts havia de ser un imparable i esplèndid suflé sembla que acabarà com una espessa fondue. No és dolenta, però és de digestió pesada.

divendres, 8 de març del 2013

CORRUPCIÓ AL PP: TOTS HO SABÍEM, NOMÉS CALIA CONFIRMAR-HO



Una pregunta estúpida: HI ha algú per aquí que no relacionava el cas Gürtel amb el finançament irregular del PP? De debò que no ho havies relacionat? Ah! Perdona... No t’havia entès...
Ja fa anys que s’havia destapat la trama Gürtel que afectava sobre tot al govern del PP de la Comunitat Valenciana (no estem parlant del PP? Pos Comunitat Valenciana, no es mereixen res més)
Tothom veia que a Camps li havien regalat els vestits (tratjus) i que la Rita Barbarà havia rebut bosses de Louis Vuitton (Tu no? Cóm havíem quedat?)
El diner és molt llépol. Fins i tot més que una caldereta d’arròs de llamàntol. Agrada a tothom i ningú n’és al·lèrgic. Ma més a més crea addicció i no té contraindicacions.
Amb aquest panorama només hi manquen dos factors: algú sense escrúpols que estigui disposat a guanyar diner fàcil i algú corrupte que s’avingui al a participar en el joc per interès purament persona.
Al PP de València(com el de Mallorca o el de Madrid) hi havia gent (fins i tot molta gent) disposada a parar la ma a canvi de no invertir res. Era un joc arriscat, però si tens factors que juguen a favor teu, el risc és molt menys. De quins factors estic parlant? Evidentment de jutges i magistrats amics que puguin absoldre’t en cas d’imputació.
Fins ara havia sortit tot força bé. Els únics que havien pringat eren el Correa i companyia i de la part contrària personatges com Jaume Matas, que estava imputat en més casos que pèls tenia al cap. Però com el balanç era força positiu, es pot afirmar que el risc havia valgut la pena.
I al bell mig de tot (aquesta expressió sempre m’ha sobtat), un personatge clau: el tresorer del PP o sigui, Luis Bárcenas. A aquest personatge tan fatxenda li faltaven mans. Una per agafar els diners, l’altra per a repartir-los i l’altra per a fer-se ell un raconet de 38 milions d’euros... A què no pot ser que tingués tres mans? Veieu com ja us deixa jo que li faltaven mans... I això que, segurament, no sabem tot el que passava...
Bé, finalment sembla ser que s’ha identificat l’eslavó perdut. Un simi? No, Bárcenas, no estem parlant d’ell? Sense dubte era el personatge clau. Fins i tot, el PP, devia de tolerar les seves activitats. Era com un agent de canvi i borsa que et fa guanyar molts diners, però sense canvi i sense borsa. El negoci era rodó per a tots. Bé, per a tots potser no, ja que els diners havien de sortir d’algun lloc. D’on? I encara m’ho preguntes? Del diner públic que es recapta via impostos que paguem dos tontos: tu i jo. Perquè dubto que els paganos siguem molts més...
Avui informen els diaris que la policia ha acabat per relacionar la trama Gürtel amb el finançament il·legal del PP i després direm que la policia és tonta. De tonta no té un pèl; una mica lenta potser sí.
Per cert, JO NO VAIG VOTAR EL PP...I TU?  

13è ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA











Corruptos, ladrones, despilfarradores y sueños faraónicos

Jaume Matas se empeñó en comprar un palacete -estilo renacimiento- en el centro de la ciudad de Palma. Había sido presidente del Gobierno de las Balares. Luego, ministro de Medio Ambiente en el Gobierno de José María Aznar. Volvió más tarde a la Presidencia balear. Se creía el rey del mambo. Agasajaba a Juan Carlos I, deslumbrante compañero de cacería junto a dos pájaros de cuenta, como Gerardo Díaz Ferrán y su cuñado, Arturo Fernández. Otros multimillonarios éstos, merced al capitalismo salvaje.
Las arcas públicas
Era Matas un ladrón profesional, gracias a las arcas públicas. Le protegía además el Banco de Valencia, ahora hecho trizas, tras el saqueo de sus altos directivos. En Valencia tenía asimismo conocidos amigos, como el ínclito Camps, el de los trajes, la Gürtel y un séquito de populares bajo sospecha.
El TSJCV
No importa que en el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana abunden clamorosamente los jueces conservadores, como publicamos ayer en ELPLURAL.COM. Esto, en sí mismo, ya es una injusticia abominable. Recordemos, si no, cuando el presidente entonces del TSJCV era un amigo -más que amigo- de Camps.
Yerno de Rey y marido de infanta
Matas se hizo amigo de Iñaki Urgandarin, probablemente amigo de fechorías, llevadas acabo con la garantía de quien es yerno del Rey y marido de la Infanta Cristina. Y lo proclamaba ante gente principal para ir enriqueciéndose así de forma presuntamente ilegal. También esta pareja quiso ser dueña de otro Palacete, donde se alberga la Barcelona de los milagros burgueses. El palacete, una vez restaurado, les ha costado alrededor de tres millones de euros.
La alcaldesa de Madrid
Ésta es una parte de la historia nauseabunda de la corrupción, tan extendida por toda España y no protagonizada, ni mucho menos, sólo por políticos. ¿Es una cierta corrupción, aunque formalmente legal, que la alcaldesa de Madrid, Ana Botella -nombrada a dedo por Gallardón y con el impulso de su marido- disponga de más de doscientos asesores y numerosos de ellos fichados por afinidades familiares y por vinculaciones con el PP?
El déficit de medio siglo
No sabemos si tanta pasta para altos cargos -10´3 millones de euros- es o no ajustada a la legislación vigente. Pero sí sabemos que, máxime en una situación económica y social de alarma roja, Ana Botella despilfarra de manera descomunal. Claro que tras haber estado Gallardón en la Alcaldía, el déficit municipal de Madrid no se borrará en medio siglo, como mínimo.
Sueño faraónico a cargo de la ciudadanía
A Gallardón le pierde su sueño faraónico, que no es lo mismo necesariamente que la corrupción. En todo caso, todo esto nos conduce a una observación relevante. La sensibilidad social de no pocos mandamases, como el Rey, Ana Botella o Gallardón, por ejemplo, es inexistente. Y la de los corruptos mucho más todavía.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

dijous, 7 de març del 2013

EN LLIBERTAT VIGILADA

El cas de la renúncia del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Martín Rodríguez Sol ha posat en evidència que des de Madrid s’exerceix sobre Catalunya una mena de llibertat vigilada.
Si econòmicament, la Generalitat ha hagut d’acollir-se al fons de rescat, políticament, el govern central està disposat, costi el que costi, a que els catalans no puguem decidir en llibertat el nostre futur com a poble.
Vaig escoltar per la ràdio que un govern, quan més dèbil es troba, més autoritari es torna. Segurament que el govern de Rajoy, degut a la seva política contrària als interessos de la ciutadania per un costat i, per l’altre, a la seva crisi interna produïda per una persona a qui els del PP no poden nomenar. Aquí ho posarem en majúscules per a que soni més fort: BÁRCENAS, durant molts anys, l’amo dels diners del partit.
En pocs dies des de la capital i cort s’han exercit dues mesures de pressió que confirmen la situació de tutela sobre Catalunya. La primera va ser recórrer davant el Tribunal Constitucional (TC) la resolució sobiranista aprovada pel Ple del Parlament de Catalunya, una resolució que, pel que sembla, no té cap transcendència jurídica. Malgrat això, el govern de Rajoy no va dubtar en portar-ho davant del màxim tribunal per a que aquest decretés la seva inconstitucionalitat. Es de suposar que, de ser cert que el seu contingut és purament polític, el Tribunal Constitucional s’hauria de declarar incompetent per a emetre cap dictamen, ja que no tindrà cap base legal per a fer-ho.
El segon cas (amb el que he començat l’escrit), és encara més insòlit. Quins són els antecedents per a que tot un fiscal en cap presenti la dimissió del seu càrrec? Rodríguez Sol, membre de la conservadora associació de Francisco de Vitoria va tenir l’atreviment de dir que tots els pobles tenien el dret a ser consultats sobre el seu futur dintre del marc legal. Seria ben bé la resolució que, només fa uns dies, va rebutjar el Congrés dels Diputats i que va produir, per primera vegada, que la majoria dels diputats del PSC votessin diferent a la resta dels diputats del grup socialista.
Sembla ser que els declaracions del fiscal en cap del TSJC li van causar algun tipus de trauma al Fiscal General de l’Estat Torres-Dulce i, ràpidament, li va obrir un expedient disciplinari per a rellevar-lo de la seva responsabilitat.
La reacció dels jutges i fiscals més progressistes tampoc es va fer esperar i van elaborar un manifest de recolzament a Rodríguez Sol on es qualificava la mesura com a exagerada.
Guerres judicials a banda, si una persona, a títol personal, no pot expressar el que realment pensa, s’està davant d’una manca de llibertat d’expressió colossal.  I jo pregunto, la llibertat d’expressió no està reconeguda com un dret constitucional?
En canvi, si un militar a la reserva fa unes declaracions parlant d’intervenir Catalunya en el cas de que s’arribi a celebrar la consulta sobiranista, no passa res. Imagino que, en la intimitat, els fatxes, molts d’ells membres del govern de Rajoy, aplaudeixen la idea.
Aquesta és la democràcia del PP. Una democràcia en la que jo no tens ni el dret a posar-te malalt, perquè si ho fas, patiràs una reducció de sou sense contemplacions de cap tipus. 
 
JO NO VAIG VOTAR EL PP... I TU? 

Llegeix un article del Plural.  

CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO

Ja sabeu que el Periódico tenen costum de retocar les cartes que els envies, això si és que les acaben publicant. Així ha quedat la carta que els hi vaig enviar el passat cap de setmana. 

Llei de punt final

Dimecres, 6 de març del 2013 Joan Ferré Verge (Amposta)
Temo que des del Govern català s'està intentant fer una llei de punt final per eximir de responsabilitats alguns dels seus membres (inclòs el president), tal com va passar en països com l'Argentina i, de forma implícita, també a Espanya. El cas Palau podria acabar esquitxant Artur Mas, i els seus socis de govern (i a la vegada partit de l'oposició), es neguen a fer que comparegui al Parlament per donar explicacions sobre una més que probable finançament irregular de Convergència. Raons com les que va donar Marta Rovira, secretària general d'ERC, em sonen a excusa. Quan Millet va buidar les arques del Palau de la Música, Mas no era el president de la Generalitat. Tothom hauria de ser igual davant la justícia, però els poderosos es tapen entre ells.

Per si voleu llegir la carta original



 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL BARRANC DE SANT ANTONI AVUI MATEIX









No, Junqueras

Jaume Reixach
 
Per veure-hi clar: Catalunya i l'Estat espanyol necessiten una profunda regeneració política basada, d'immediat, en la desaparició de l'escena pública de tots els càrrecs immersos en processos judicials.
No s'hi val amb l'excusa que el PP i el PSOE es tapen les vergonyes a Madrid per justificar que a Catalunya hem de fer el mateix amb els casos de corrupció que afecten destacats dirigents de tots els colors. La primera premissa del procés sobiranista és la transparència -passada, present i futura- dels nostres representants i de les nostres institucions.

Tampoc hem de fer cas als qui insinuen que l'esclat dels casos de corrupció i espionatge a Catalunya és una maniobra del CNI i/o dels "obscurs poders centralistes" per fer desacarrilar la via catalana a la independència. Ja som grandets i és la nostra responsabilitat treure els draps bruts del cistell, rentar-los i airejar-los al Sol.

Per això no entenc l'actitud d'Esquerra Republicana i del seu intel·ligent líder, Oriol Junqueras, en el darrer ple del Parlament de Catalunya. Per què va impedir la petició de compareixença del president Artur Mas per tal que doni explicacions sobre el "cas Palau de la Música"? Per què, amb la seva abstenció, va sabotejar la proposta d'ICV, CUP i Ciutadans per tal que tots els càrrecs imputats es vegin forçats a presentar la dimissió?

Estem parlant de qüestions molt serioses. En el "cas Palau de la Música" hi ha imputat judicialment Daniel Osàcar, que va ser secretari personal d'Artur Mas i figura en les anotacions internes del Palau com a receptor de quantioses sortides de diners. CDC ha estat assenyalada pel jutge Josep Maria Pijuan com a responsable civil "a títol lucratiu" del saqueig perpetrat per Fèlix Millet i Jordi Montull i per això la seu del partit al carrer Còrsega ha estat lliurada a la justícia com a garantia. Sincerament, no entenc perquè Oriol Junqueras protegeix d'aquesta manera Artur Mas, quan el propi president de la Generalitat havia manifestat la seva predisposició a declarar en seu parlamentària.

En l'actualitat, hi ha un diputat del Parlament de Catalunya imputat: l'exalcalde de Lloret, Xavier Crespo, acusat de col·laborar activament amb la màfia russa instal·lada en aquesta zona de la Costa Brava. També és a punt de ser-ho -ja ho ha demanat el fiscal- Oriol Pujol, president del grup parlamentari de CiU, per la seva participació en la "trama de les ITV". Segons la peculiar "filosofia" d'Oriol Junqueras, que comparteix amb el president Artur Mas, cap d'aquests dos presumptes delinqüents no hauria de plegar. Senzillament, ri-dí-cul.

El vaixell que ens ha de menar a Ítaca té gravíssimes vies d'aigua. Així no anirem enlloc i ens enfonsarem. Primer, l'hem de revisar a fons i reparar-lo. Amb la corrupció, cap mena de contemplació: peti qui peti, caigui qui caigui, encara que sigui l'almirall. En aquest sentit, la tebiesa i la condescendència d'Oriol Junqueras -en nom de què? en nom de qui?- són una amarga constatació. Me l'imaginava d'una altra fusta... i resulta que és un fill del pujolisme.

dimecres, 6 de març del 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BARRANCADES











MÉS RETALLADES A AMPOSTA

Després de tancar l’arxiu comarcal i el centre d’arts visuals (en aquest cas si encara no ha tancat, la seva continuïtat és poc viable), sembla ser que els propers equipaments que poden tancar a Amposta són les guarderies infantils, al menys una d’elles.
Cal recordar (sobre tot per aquells que siguin de fora d’Amposta) que la capital del Montsià té dues guarderies infantils: la Gruneta i la Sequieta. La primera d’elles va complir 25 anys l’any passat, per tant, data de 1987, el darrer de la legislatura en la que Simó va ser-ne l’alcalde. En canvi la Sequieta va començar a funcionar durant la primera legislatura de l'actual ancalde.
Quan es van construir tots aquests equipaments eren anys de bonança econòmica. Els alcaldes no paraven de demanar subvencions per a fer equipaments de tot tipus. Un alcalde que vulgui passar a la història ha de poder presentar un bon inventari d’equipaments començats o finalitzats durant el seu mandat; com més millor. És el concepte de fer política que tenen la majoria dels alcaldes. Cal dir però que, els equipaments, sovint, pateixen una sèrie de desperfectes degut al pas dels anys o per actes de vandalisme i que, desgraciadament, es queden per arranjar durant molt i molt de temps. Serà que tenir la ciutat ben adreçada no donar vots...
Vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta des de 2003 a 2011. Per tant vaig viure els que, possiblement, van ser el millors anys (econòmicament parlant, encara que sovint aquesta bonança econòmica fos més fictícia que real) i el declivi de la nostra economia, en tots els àmbits, tan nacionals com autonòmics i locals.
Quan s’elaboraven els pressupostos municipals, una de les principals partides del capítol d’ingressos era l’ICO (l’impost sobre Construccions que paguen les empreses constructores) Quan es debatien al ple, el responsable d’economia dels nostre grup Josep Maria Monfort (economista de professió) sempre els recomanava que estalviessin, al·legant que aquells anys tant bons tenien data de caducitat, ja que aquell frenètic ritme de construcció i venda d’habitatges no podia ser etern. L’alcalde Roig i Gualdo, cada any li rebatia la seva predicció amb un argument de pes: Sr. Monfort, cada any ens diu el mateix.
Les prediccions del meu company Josep Maria es van acabar confirmant al cap de molt pocs anys, de fet molt abans de que deixés de ser regidor. Durant aquells anys gloriosos, l’Ajuntament d’Amposta tancava tots els anys els comtes amb superàvit de diversos centenars de milers d’euros. La Revista Amposta se’n feia ressò a la portada com a prova de la bona gestió que es feia al nostre ajuntament, quan en realitat, i el temps ho ha acabat demostrant de forma contundent, era ben bé tot el contrari.
El resultat d’aquella mala gestió i manca de previsió ens a portat allà on estem. El calaix està buit per a poder fer front a totes les necessitats que demanden els ciutadans de la nostra ciutat i, com és lògic s’ha de retallar d’aquí i d’allà perquè no s’arriba.  
Això sí, als nostres governant sempre els hi quedarà el recurs de donar la culpa al govern Tripartit de torn. Quina desgràcia tenir uns polítics tan ineptes i miops (políticament parlant, es clar)  

Patria y democracia: las razones del fascismo

Augusto Klappenbach
Filósofo
El general de división en la reserva Juan Antonio Chicharro proclamó en un discurso pronunciado en el club de la Gran Peña la siguiente soflama: “El patriotismo es un sentimiento y la Constitución no es más que una ley”. El general tiene razón. Es evidente que el patriotismo es de naturaleza emotiva y que la Constitución, por el contrario, se limita a formular un marco jurídico que establece los principios a los que debe ajustarse la legislación vigente. Lo perverso de su proclama consiste en la conclusión que saca de esa verdad: “La patria es anterior y más importante que la democracia”. Es decir, si lo entiendo bien, que un sentimiento se permite situarse por encima de la ley. Si extrapolamos las consecuencias de esta afirmación, habría que suponer que sentimientos tales como la ira o la pasión erótica gozan de mayor dignidad que las leyes que los regulan. Una idea que cuenta con antecedentes históricos, como la famosa frase de Cánovas del Castillo. “con la patria se está, con razón o sin ella”.
Esta exaltación de los sentimientos constituye la raíz ideológica del fascismo. La mentalidad fascista se basa en la exaltación emotiva de conceptos como la patria, el honor, el pueblo, la religión etc., exaltación que se traslada a la persona del líder, indispensable para coronar su doctrina. Frente a estos valores absolutos, las leyes cumplen un papel subsidiario en la medida en que encarnan acuerdos racionales y por lo tanto carentes de esa supuesta grandeza de que gozan sus ideas fundacionales. Los supuestos de la ideología fascista prefieren siempre valores irracionales, emociones ciegas que permiten un manejo discrecional de la conducta, sin otros límites que aquellos que imponga un líder que no está sujeto a los fastidiosos límites de la ley.
Esas emociones del fascismo siempre tienen un carácter abstracto. La idea fascista de patriotismo, por ejemplo, no se refiere a los legítimos sentimientos que provoca nuestra vinculación al lugar en que hemos nacido, al recuerdo de nuestra infancia, a los familiares y amigos que viven en ella, sino que constituye una idea hipostasiada, una realidad que cobra vida propia y que es capaz de exigir el sacrificio de las personas reales que la habitan. Lo mismo sucede con conceptos como el de pueblo, que ha sido despojado de su carácter concreto, de las diferencias que incluye y de la variedad de quienes lo integran, para convertirse en una masa indiferenciada a la que se atribuye una “unidad de destino” fabricada a medida de los intereses del líder que encarna su doctrina.
Por eso el fascismo abomina de la universalidad y de la racionalidad para refugiarse en un concepto de patria construido a la medida de aquello que puede abarcar su voluntad de dominio. El racismo, el machismo, la xenofobia no son accidentes sino elementos constitutivos de la ideología fascista. Pertenece a su esencia el desprecio de la razón, única “facultad de lo universal” de que gozamos los humanos y única garantía de que somos capaces de respetar nuestras diferencias sin someterlas a una violenta nivelación. Cuando los viejos griegos inventaron el logos descubrieron un instrumento mediante el cual los hombres eran capaces de compartir un terreno común más allá de sus diferencias empíricas o emotivas. La primacía de la ley constituye la única garantía de que seres humanos muy diversos puedan convivir en paz, en la medida en que renuncian a convertir sus propios sentimientos en criterios universales.
Al general Chicharro se le podrán atribuir muchos defectos menos el de incoherencia. Su discurso refleja fielmente los dogmas de la doctrina fascista: la unidad de España, tal como ellos la entienden, está por encima de todos los españoles de carne y hueso. Y, por supuesto, de sus leyes.

dimarts, 5 de març del 2013

FUTBOL DE PAGAMENT

M’he plantat. No penso gastar-me un duro més veient el futbol per televisió. La setmana passada no vaig veure cap dels dos partits entre el Barça i el Madrid que va donar Canal + 1, un fet força inusual en mi.
Em sembla irritant el que s’està fent al futbol. Encara recordo quan el govern de José María Aznar (l’indesitjable) va aprovar una llei amb la que declarava el futbol d’interès general. En aquells moments es va dir que un dels dos partits entre els dos grans de la lliga, seria en obert. En aquells primers anys Canal + donava en tancat alguns partits de futbol i, si els volies contractar només calia comprar-los prèviament, de vegades minuts abans d’emetre’ls  
Anys després naixerien les dues plataformes televisives: la Gol Tv i el Canal + Futbol que tenien que retransmetre la majoria dels partits; això si, previ abonament al canal per temps indefinit. L’últim invent ha estat la creació del Canal + Champions, que, com el seu nom indica, retransmet una bona part dels partits de la màxima competició europea. Puc afirmar que el futbol s’ha convertit en un dels millors negocis de l’actualitat i així ho seguirà sent mentre els ciutadans estiguin disposats a pagar els que se’ls hi demana.  
Davant el cost del Canal + (això sí, amb molta més quantitat i varietat de programes) van molts els qui van optar per abonar-se als canals de futbol ja que el cost era sensiblement menor, esperant veure la majoria dels partits que jugaven el Barça i el Madrid.
Per un altra banda, fins la temporada passada (2011-2012), TV3 emetia un bon nombre de partits del Barça en obert, però davant les pretensions econòmiques de la Lliga de Futbol Professional, aquesta temporada els ha deixat d’emetre i ha programat un concurs.
Mon pare va ser un dels que es va abonar al Gol Tv. Per la seva avançada edat pràcticament no surt de casa i poder veure la majoria dels partits del Barça, era una de les poques alegries que encara es podia donar. Fa poc que s’ha donar de baixa. Sembla ser que tots els partits importants del Barça se’ls ha quedat Canal + 1. I perdoneu, no és el mateix veure un Barça-Madrid que un Barça-Granada, per posar només un exemple.
Quina és la conclusió de tot plegat? Què si vols veure un partit del Barça t’has de rascar la butxaca y no només una vegada, sinó que, si un és molt futbolero i no li va de gastar-se unes perretes més, pot arribar a abonar-se fins a 3 plataformes diferents. Tot en mom de l’interès general, recordeu?
Com a funcionari, durant els darrers anys he patit dues retallades de la nòmina i 3 congelacions salarials. Si a tot això li hem de sumar que la majoria dels serveis bàsics, així com impostos, taxes, etc. han patit un substancial increment, el resultat ha estat que he tingut que prescindir d’algun capritx, com per exemple l’abonament del Canal +, ja que no és essencial a la meva vida. Ara mateix, no puc afirmar en rotunditat que en el futur, quan les coses millorin, pugui tornar-me a abonar ja sigui al Plus o a alguna de les televisions per cable que ofereixen algunes companyies de telefonia.
Però insisteixo, diners en futbol me’n gastaré pocs (tot els pocs que pugui) i motius no me’n falten. A part dels arguments que us he donat fins ara, sé li ha de sumar el de que els futbolistes viuen en una altra realitat. Alguna estrella del futbol ha demanat que sé li abaixi el sou? I quan renoven demanen més i sinó se’n van a un altre equip que estigui disposat a pagar-los més.
Em sembla senzillament vergonyós.  

Per cert, aquesta nit el Madrid és en obert... El veuré? Depèn. En principi no, però si el resultat li és advers, llavors amb tota seguretat veuré el tram final. Si guanya, millor anar-me'n a dormir aviat o veure una altra cosa.